dimarts, 28 de desembre de 2010

Les amants papillons


Duc tot el dia agafada amb un treball de Robert Smithson que gairebé he finit. El problema és que per a tindre'l enllestit he hagut d'estar tot el dia enfangada de feina i estic a punt del col·lapse.
Així doncs he decidit exorcitzar-me fent una entrada sobre un dels meus regals preferits de la nit de Nadal: Les amants papillons!

Aquest és un conte oriental il·lustrat pel dibuixant Benjamin Lacombe, l'obra del qual em té completament fascinada. Els amants papallona és una història tradicional xinesa que ací adapten al món japonès. Conta la història de Naoko, una jove que es disfressa d'home per tal d'evitar la formació que tota jove de bona casa ha de rebre a Kyoto i així poder estudiar literatura i ciències. A la ciutat coneix Kamo, un company d'estudis amb el que fa lliga fins al punt d'enamorar-se i que la creu un home. Un dia rep una lletra de son pare per tornar ràpidament a casa i deixa un haiku a Kamo en el que desvetlla el seu veritable sexe. Així doncs, Kamo que llig el poema, corre fins arribar a la casa de Naoko i demana la seua mà però son pare ja l'ha promès amb altre i el jove mor de tristesa. Naoko, en assabentar-se, demana veure la tomba de Kamo en una nit turmentosa on es deixa caure desconsolada. Entre els trons un llampec obri la pedra i la jove es deixa dur dins la terra per a després tancar-se l'esquerda de la que sortiran dues papallones.

És una llegenda ben trista, però d'allò més romàntica i les seues il·lustracions no podrien estar més encertades; són acurades, preciosistes, meravelloses. Un dels millors regals que em podrien haver fet, sense dubte!

Què vos sembla la llegenda?

dijous, 23 de desembre de 2010

Per fi!


Finalment han arribat les merescudes vacances!
Bones Festes a tots i ja sabeu: relaxeu-vos, mengeu, beveu, no féu règim (bé, tampoc pugeu el colesterol a nivells estratosfèrics) i bla, bla, bla, ... el que se sol dir!

Tingueu tots un fantàstic inici de Nadal!

dimarts, 21 de desembre de 2010

Com a les pel·lícules...


Ahir vaig acabar el dia amb un mal de cap brutal així que abans d'agafar el tren em vaig passejar per València, a veure si amb l'aire se'm passava una mica. Doní un volt pel centre i en arribar al carrer de la Pau em vaig aturar hipnotitzada: a la vorera d'enfront un cartell rosa sobre un fons d'estampat en pata de gall deia Cupcake Valencia! Cupcakes! Sempre he volgut tastar-ne!

Per si algú no sap el què és un cupcake, també anomenat  fairy cake, es tracta d'un dolç 100% americà  amb una base molt semblant a la magdalena però amb crema per sobre de merenga, xocolata, formatge fresc,  nata, etc., i solen ser d'allò més cridaners i abellidors.
És molt probable que els hageu vist a pel·lícules o sèries nord-americanes com Sex and the City. Capsetes de cartró rosat amb petits cupcakes de mil colors... demà mateix em vaig a per un, em vinga de pas o no i, de fet, cauran o el de safanòria o el red velvet que fan molt bona pinta. Ja vos contaré.

Probablement esteu pensant, què "yankee!", doncs teniu tota la raó, és gairebé com la apple pie o la cheesecake pròpiament nord-americanes i que algun dia m'encantaria tastar! Si teniu curiositat de saber com es fan podeu picar ací.

Que no en teniu vosaltres de capricis per alguna manduca estrangera?

divendres, 17 de desembre de 2010

100


Avui publique l'entrada nº 100 així que ho vaig a celebrar amb un petit joc!

Navegant a la xarxa he trobat aquesta imatge que teniu a dalt. M'ha fet força gràcia! No m'havia plantejat elaborar un llistat de llocs per visitar tenint en compte que cada any m'acoble a les sortides més econòmiques amb vols d'oferta o coses així; supose que això és el bo de que t'agrade viatjar, no prima tant el destí sinó l'experiència que hi pots trobar. La veritat és que a priori els llocs que vull visitar són Istambul i París.

Heu fet alguna vegada llistes sobre destins? M'agradaria que escollireu una de les ciutat, em diguereu per què eixe lloc i què farieu una vegada allí, s'admeten tota mena de respostes! Poden ser llocs de la llista o no.

La meua elecció seria Istanbul. Els motius són moltíssims: ciutat dels 5 sentits (de menjar saborós, d'aromes exòtics, de textures, d'art per contemplar, de sons diversos) carregada d'història, de tradicions apassionants, etc. I probablement em clavaria a un dels famosos hamam amb massatge després d'una fartada de menjar turcal Gran basar i un break amb un narguil per acabar estesa amb a un divan rebent una nit més que interessant...

dimecres, 15 de desembre de 2010

Les corbes vertiginoses


Estimades criaturetes de la xarxa, avui vos duc un dels meus il·lustradors preferits: Arthur de Pins.
Aquest dissenyador gràfic (que només dibuixa a ordinador) procedent de la Bretanya francesa va estudiar arts decoratives a París i des d'aleshores ha fet animació, caricatures, còmics, pòsters, webs, campanyes televisives, etc. convertint-se en un dels dibuixants més reclamats del panorama francès. El seu principal bot al reconeixement dins i fora del seu país fou la publicació periòdica de la seua sèrie Pecados veniales a Fluide Glacial i Max, ara publicat en una compilació a en espanyol a Dibbuks i de la que sorgeix cada any un calendari.
I és que les creacions d'Arthur de Pins són inconfundibles: dones de corbes vertiginoses, amb caps i ulls desproporcionats i carregades de detalls que, si més no, configuren uns personatges d'allò més divertits i eròtics recordant a les magnífiques pin-up dels 50. Aquestes encisadores femme fatale són el martell dels homes a les tires còmiques on les que podem veure a qualsevol situació quotidiana carregada d'expressivitat i humor i en les que bé podríem identificar-nos, per exemple, al moment de posar-nos el rímel. Trencadores dels esquemes estètics generalitzats al segle XXI. Simplement m'entusiasmen!

Per cert que aquest artista també ha treballat en un parell d'ocasions amb la sexòloga Maïa Mazaurette a Antikamasutra i Di que no: La técnica de la vía del rastrillo, ambdós publicats a Dibbuks, i que poden ser un fantàstic regal per a les properes festes nadalenques! O per a qualsevol data...
 
Si vos ve de gust llegir-ne una entrevista a aquest dissenyador gràfic, piqueu ací.
Ací baix vos deixe una animació en Flash de Pins per promocionar el seu Pecados veniales, gaudiu-la!





dimarts, 14 de desembre de 2010

Afternoon tea

Avui  m'he alçat amb una mica d'enyorança pel bloc. La veritat és que els darrers dies he estat totalment desconnectada de la xarxa (la qual cosa és molt positiva) però ara que he tornat aprofite una estoneta per dedicar una entrada a un dels costums anglesos més tòpics/típics i que realment em fascina: El te de les 5.

Aquesta tradició està arrelada al 1830, una vesprada en la que Anna Russell, la sèptima Duquesa de Bedford, va demanar una tassa de te i alguna cosa per menjar. Sembla ser que va quedar tan encantada amb la idea que ho va seguir repetint amb les seues amigues, un berenar que va derivar en el que és avui un dels rituals més respectats pels anglesos, tant que es podria comparar amb l'assitència a missa de diumenge!

Ara per ara el te de les 5.00 p.m. es pren amb "puntualitat" anglesa acompanyat de pastetes de mantega o entrepans d'aquests tan característics de cogombre amb iogurt o pernil dolç.
L'afternoon tea em té completament fascinada ja que resulta un ritual diari ineludible per als anglesos. No és que es prenguen el te després de dinar o sopar, li dediquen una hora exclusiva i tot un deplegament de viandes només per a la beguda. Simplement m'encanta! De fet, ara mateix m'empassaria un junt amb alguns dels entrepans de cogombre que veig a dalt. Jo en bec de tant en tant, m'agrada amb llet i mel, i si puc  (que ara, evidentment no puc) l'acompanye de galetes saboroses (és a dir, "carregadetes de mantega") però  ho faig tan de tant en tant que de moment no he aconseguit convertir-ho en costum fins sacralitzar-ho...

I vosaltres, en teniu de rituals? Què en penseu d'aquesta tradició anglesa? Amb quin tòpic del món anglosaxó vos quedeu?


Per cert que si voleu donar una ullada a dues pàgines webs que expliquen bona part de costums, història i demés coses d'Anglaterra vos recomane Absolut Inglaterra i Inglaterra por descubrir.

dijous, 9 de desembre de 2010

Punt i a part


Atenció: Abans que ningú comence a llegir avise que és un discurs de queixa i autocompassió total. Que conste que a mi no m'agradaria llegir aquestes línies però és el meu bloc i m'abellia desfogar-me. Ara, tot al qui vinga de gust pot igualment expressar el seu malestar respecte a qualsevol tema que vulga.

Avui ha estat en diferència un dels matins (que, segons totes les previsions es perllongarà fins Nadal) més depriments que he tingut des de fa anys. He passat una nit horrible, tenia acidesa, em feia mal l'esquena, m’he despertat mil vegades suada i entre elles estava mitja hora de vigília, almenys; no hi ha hagut forma de poder pentinar-me dignament i he anat morint-me de calor amb una boina tot el dia; al segon de sortir de casa se m’han estripat les mitges; el dimarts em vaig pesar i he augmentat 6 kilos des de l’any passat (feia 4 anys que no pesava açò!!!) i evidentment tota la roba que m’he provat em quedava fatal (deixem-ho en malament per no dir alguna cosa més grollera), semble un embotit amb un parell de pernils d’aquests del Navidul que la gent compra per Nadal, això que s’estalviaran a ma casa! I, per a postres (mira tu quina expressió més adient) he de fer règim, cosa que aconsegueix amargar-me i em posa d’un mal geni terrible. (sí, més que habitualment).

A banda del meu estat anímic, el qual com heu pogut lleigr no és per a tirar cohets, que condiciona irremediablement la meua predisposició per a escriure i el fet que la setmana vinent, dimarts en concret, tinc un examen final i el dilluns següent un altre, és molt probable que no actualitze el bloc. Només em trobe en condicions ja publicaré algun article (espere que siga per a dir que m’he aprimat de nou!). Ara que també potser que per a distreure la gana em dedique a publicar a tort i a dret! Mai se sap!

Els meus agraïments per suportar aquest patètic discurs i espere que vos esperen uns dies més relaxats o almenys més alegres que a una servidora. Com he dit dalt podeu expressar la vosta disconformitat  respecte a qualsevol tema que vulgueu...com si és la cua que heu  hagut de fer al mercadona o la sanitat pública com la poca substància d'esta entrada.

Theresia, dijous 9 de desembre a punt del col·lapse

dijous, 2 de desembre de 2010

Reset


Després d'aquesta setmana només diré que tant de bo al pont no ens pille pluja (i si ho fa que ens agafe amb un paraigües més gran que el de Totoro) i que puguem desemboirar-nos una mica, recerar-nos a un lloc càlid i assaborir-ne la companyia, la manduca, la pel·lícula, el llibre que tinguem o tot d'una si ens quedem a casa. I els que tenen viatges o sortides que les delectin d'igual manera!
En fi, espere que tingueu un bon pla, o que l'improviseu sobre la marxa i que gaudiu d'aquest petit aqüeducte. Vos deixe aquesta meravellosa cançó per a que, en cas que els núvols deixen caure alguna cosa, almenys ens remeten al gran clàssic...

Bon pont a tots!


dilluns, 29 de novembre de 2010

Roba estesa...

Avui m'he assabentat pel bloc de l'Erika Lust del llançament d'una sèrie de vinils (adhesius decoratius per a les parets) d'allò més particulars d'una col·lecció anomenada Lujuria de Barcelona. Es tracta d'una sèrie d'il·lustracions eròtiques, majoritàriament en siluetes, que a banda de divertides poden resultar certament estètiques a una paret llisa (això sí, LLISA!), no aneu a apegar-les sobre una superfície plena de quadres, prestatgeries, etc. el resultat seria carregat i molt pou lluidor.
Personalment, de tots els que hi ha penjats a la galeria de mostra, el que més m'agrada és aquest que vos he posat: l'estenedor del sadomasoquisme (aquest en concret costa 35,00 euros, de fet, és el més barat).

Sempre m'han agradat els estenedors pintorescos del tipus masia italiana o apartament francès. Acolorits i amb tota sort de peces de vestir sobre una paret blanca mediterrània o de violeta provençal. La roba interior de les actrius de Fellini o els personatges de Jean-Pierre Jeunet!


S'imagineu tindre com a veïna la propietària d'aquest l'estenedor? Què en penseu de la resta de models?

Si algú vol saber com posar els vinils ací teniu un vídeo; per a postres és del que a mi m'agrada...

dissabte, 27 de novembre de 2010

Noodle game


No, no vaig a fer cap entrada sobre els fideus; senzillament m'ha semblat un bon títol tenint en compte que no he dormit en tota la nit, estic malalta (espere no estar-ho demà, creue els dits) i les meues extremitats tenen la rigidesa d'un noodle, així, tal qual. És una de les sensacions més incòmodes que he pogut tindre...per a una persona hiperactiva és horrible tindre un cos que no respon als impulsos cerebrals...en fi, ja n'hi ha prou!

Avui vos propose un joc. Com que no estic per a cercar una idea i poder-la escriure com a mi m'agrada he decidit que ho féu vosaltres, així per la cara. He escollit aquesta imatge i m'agradaria que plantejareu un diàleg. No és res semblant a Relats conjunts perquè no vull que m'escriviu un relat ni el publiqueu al vostre bloc, només deixeu-m'ho en forma de comentari. Tant em fa si és humorístic o més o menys seriós. No vos dic ni l'autor ni el tema per a que no vos condicione, si algú sap quins són, doncs que els obvie.

Vinga, no sigueu mandrosos que em fa molt de goig...

dimecres, 24 de novembre de 2010

Vampirisme


M'agraden els vampirs, sempre m'han atret.

En realitat, és una mena de masoquisme perquè des de menuda m'han aterrit. Recorde quan la meua iaia em va dir un diumenge a la seua saleta d'estar: "Els vampirs viuen a les muntanyes", així literalment i com si no res. Com no havia d'estar espantada per les nits? Una persona amb autoritat m'havia confirmat que existien i a més, a les muntanyes! O siga, que podia haver un grapat a la muntanya de Corbera, la de Cullera o la de Llaurí. Quin horror! Podien vindre de nit a Sueca sense problemes!

Quan dic que m'encisen els vampirs vull aclarir que NO m'agrada la nissaga Crepúsculo, NO em crec els de True Blood, NO senc cap interès per Crónicas  vampíricas, i ja ni parlem de les novel·les d'Anne Rice! Refuse completament aquesta idea de vampirisme post-modern que preten mostrar una sèrie de subjectes integrats a la societat amb força atractiu, sensiblers i amb un irrefenable instint per practicar sexe, la qual cosa és el principal punt d'anclatge per atreure el públic (espectador, lector o ambdós).

No, no, no!
Els meus vampirs foren Béla Lugosi i Nosferatu, tot i que no tant el de Lee de la Hammer, també tenia la seua imatge per les nits i molt especialment el de Gary Oldman però en la seua faceta "normal" diguem-ne, no la dels cabells llargosos i bata escarlata. Vivia amb la imatge d'un vampir londinenc de cabells llargs, vestit com un gentleman amb bastó, barret de copa i ulleres de sol...eixes ulleres... que una vegada més crescuda  depertaven en mi una incipient curiositat pel contacte amb algú així malgrat saber que es tractava de llegendes i mites.

Els vampirs post-moderns ofereixen escenes de sexe gratuït que bé podrien passar sense pena ni glòria (doneu una ullada a Sex scene) però els llegendaris que esmente, sense necessitat de cap mena d'acte explícit (tot i que algunes sí en tenen) em fan sentir autèntics calfreds; Nosferatu bevent del coll d'Ellen i agafant un pit amb la seua esquerra, el Dràcula de Coppola fent empassar absenta a Mina, etc. No és acàs només la intenció d'acostar-se a la víctima en estat de vulnerabilitat absoluta, apartar els cabells del coll i abaixar la roba per mossegar en silenci una escena eròtica? No sóc masoquista en el sentit sexual de la paraula, però trobe que és inevitable pensar que el modus operandi d'aquestes criatures llegendàries raja erotisme per sí sol.

Definitivament els meus vampirs han de ser pur instint animal de supervivència amb certa barreja de racionalitat humana. Personificacions del llop o el rat-penat, lliures majoritàriament (que no completament) d'emocions que els poden fer esdevindre febles. Els meus vampirs necessiten dormir a un taüt, dur terra del seu país, no exposar-se a la completa llum solar i  fugir dels alls i  crucifixos. Els meus vampirs viuen aliens a la societat a l'espera i l'aguait de l'arribada de les hores nocturnes per sortir de cacera...

I vosaltres, què en penseu? Han estat objecte de terror, atracció, indiferència...? Quin és per a vosaltres el millor Dràcula de la història del cinema? I aquesta pregunta especialment sé per qui la faig...

Si voleu veure algunes de les escenes que vos esmente en fotogrames, piqueu baix. Són ben interessants.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Els cabells


“Espera, espera! Ara va a sortir. És la part que més m'agrada, quan fa això amb els cabells. Déu, m'encanta!”

A Cadena perpetua, Morgan Freeman expressa així a  Tim Robbins l’encís que Rita Hayworth li causa en aquesta famosa escena de Gilda.

Certament els cabells són un dels punts forts de l’estètica femenina, podríem ampliar-ho sense problemes a tot l’esser humà, no obstant no es pot negar que el sector femení sempre els ha sabut lluir explotant el seu potencial sensual, seductor i, per què no, estrafolari.

Aquest estiu vaig tindre el goig de llegir La cabellera femenina, d’Erika Bornay, molt recomanable. Un llibre que ens introdueix al concepte de cabell femení a l’art; història i mite; simbologia i interpretacions; com el seu tall pot significar la castració, com hi ha l’extensió del món natural i la fertilitat; les virtuts de les rosses i la perillositat de les vermelles o brunes… i una de les coses que a mi més interessant em va resultar: els tipus de cabellera, com si es tractaren de models o tipus iconogràfics. Entre ells hi havia la cabellera de la Medusa, lady Godiva (meravellós mite anglès), la Magdalena penitent, etc. però sempre restringits a l’àmbit mític sinó estrictament pictòric.

En la meua qüestionable opinió, aquesta escena de Rita Hayworth és només un exemple del que una dona pot provocar amb el moviment agitat d’una cabellera solta; un nou tipus iconogràfic, diguem-ne. Si hem gaudit dels anàlisi dels cabells estàtics (pintura, fotografia, escultura, etc.) seria igual d’interessant aturar-se a les manifestacions en les que el cabells tenen un moviment complet i de certa rellevància (sinó a la trama almenys a l’estètica fílmica).

Així doncs, si havera d’escollir una sèrie de models que seguiren les meues pròpies directrius, probablement agafaria: el moviment de mans d’Anita Ekberg apartant-se els cabells cap enrere a La dolce Vita quan està a la Fontana di Trevi; quan Scarlett Johansson es treu la toca a La jove de la perla i deixa veure els rínxols castanys com una nuesa repentina. I pel que fa a la del tall dels mateixos com a castració tindríem a Sansó, Evey Hammond a V de Vendetta com a mesura d'humiliació o Isabel I a Elizabeth, però més orientat cap a la castedat.

Què en penseu? Vos sembla que el cabell femení té el poder de suggestionar-nos d'aquesta forma? Recordeu alguna obra artística o escena que vos haja captat especialment pels cabells?

dimecres, 17 de novembre de 2010

Groucho

Avui dedique l'entrada a les frases del meu geni predilecte, el meu entranyable. 
Amb bigot pintat, celles espeses i fumant puros (amb el que odie el fum!) Groucho Marx em desarma amb aquesta expressió càndida tan repetida a tota la seua filmografia; somiadora, si més no.
Així doncs i sense pretendre abarcar més de 5 línies, vos deixe amb una petita mostra del cinisme de Groucho perquè si hi ha hagut alguna vegada humor intel·ligent, ha estat aquest...

  • "El meu fill és només mig jueu; el podem remullar com a mínim fins als genolls?" (Resposta a a un vigilant de piscina quan li van dir que estava prohibit el bany als jueus)
  • "Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció."
  • "No penso pertànyer a un club que m'accepti com a soci."
  • "Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d'altres."
  • "La intel·ligència militar és una contradicció en els termes."
  • "Disculpin que els digui cavallers, però és que encara no els conec gaire bé."
  • "No és la política el que crea mals companys de llit, sinó el matrimoni."
  • "Allò dolent de l'amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s'han curat de la indisposició, es troben que s'han casat."
  • "En aquesta indústria, tots sabem que darrere un bon guionista hi ha sempre una gran dona, i que darrere d'aquesta hi ha la seva muller."
  • "Mai vaig a veure pel·lícules on el pit de l'heroi és més gran que el de l'heroïna."
  • "Tot el que sóc li ho dec al meu besavi, el vell Cyrus Tecumseh Flywheel. Si encara visqués, el món sencer parlaria d'ell... Que per què? Doncs perquè si estigués viu tindria 140 anys."
  • "Si segueixes complint anys, acabaràs morint-te. Petons, Groucho." (Felicitació de Groucho a un amic).
  • "Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixin enganyar. És realment un idiota."
  • "Partint del no-res vaig arribar als més alts cims de la misèria."
  • "Que per què estava jo amb aquella dona? Perquè em recorda a tu. De fet, em recorda a tu més que tu mateixa."
  • "No puc dir que no estic en desacord amb vostè."
  • "És vostè la dona més bella que he vist en la meva vida... la qual cosa no diu gaire al meu favor."
  • "Fins després bonica... Renoi!, el compte del sopar és caríssim!... És un escàndol!... Jo de tu no el pagaria!"
  • "Senyoreta... enviï un ram de roses roges i escrigui 'T'estimo' al dors de la factura."
  • "Escolti bon noi, i no seria més fàcil en comptes d'intentar ficar el meu bagul al camarot, posar el camarot dins el meu bagul?"
  • "És una bajanada mirar sota el llit. Si la teva dona té una visita, el més probable és que l'amagui a l'armari. Conec un home que es va trobar amb tanta gent a l'armari que es va haver de divorciar només per aconseguir lloc on penjar la roba."
  • "No pensi malament de mi, senyoreta. El meu interès per vostè és purament sexual."
  • "Es vol casar vostè amb mi? És vostè rica? Contesti primer la segona pregunta."
Vos deixe ací un vídeo amb alguns dels moments del seu programa You bet your life (Aposte la seua vida). Si voleu llegir més frases podeu anar a aquest enllaç.
I si voleu donar ullada als articles sobre els Marx i una entrevista a Groucho, podeu picar ací.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Sex scene


Entre la qualitat i l'avorriment, aquests són els extrems en els quals contemple les escenes de sexe al cinema (no-pornogràfic) .
El fet que una escena de contingut sexual puga atreure públic ha banalitzat tant el propi concepte de sexe que em costa contemplar una pel·lícula i creure'm les imatges. No deuríem espantar-nos amb les de terror o indignar-nos amb les de denúncia? Empatitzem al cap i a la fi per poder endinsar-nos a una altra realitat però alguna cosa d'eixa ficció ens ha de connectar amb ella necessàriament per a poder entrar en aquest joc d'auto-engany. I sols és quan assolim aquest enllaç virtual quan el visionat paga la pena. Ja ho deia Orson Welles que el cinema era un ribet de somnis.

Doncs bé, si és així, permeteu-me dedicar-me només a les escenes de contingut eròtic cosa de la que podríem fer un llibre. Personalment, què fa bona o roí una escena d'aquest tipus? Per què les de Didi són pur fem? Per què les de Intimidad tenen qualitat? A banda de que la categoria de les mateixes va lligada directament a la de la cinta, he de dir que els meus criteris per avaluar una escena així són purament instintius. Òbviament, m'ha d'excitar però per a fer-ho han de remetre'm, tot i que siga per un element tan insignificant com un gemec, a una experiència. Magrada que els actors tinguen algun rastre d'humanitat lluny de les formes ideals de Hollywood; m'agrada que siguen escenes amb gran tensió sexual tot i que inclòs no s'arribe al contacte i per a això pose per exemple un moment Las amistades peligrosas en el que la marquesa de Merteuil li demana una prova per escrit a Valmont de que ha aconseguit posseir a l'extrema catòlica i casta madame de Volanges. Em posen els pèls de punta. No es toquen per a res i és impressionant com et deixa el cos! I m'agrada que les situacions, per boges que semblen, hagen arribat amb una lògica argumental. 
Al cap i a la fi, el sexe és una part fonamental de la nostra jornada en qualsevol dels seus aspectes, per què adulterar-lo aleshores en un immadur intent per cridar al públic que viu amb ell diàriament?

Per a mi, entre les millors escenes de sexe que he vist darrerament puc esmentar les següents (em deixe moltes, evidentment): les dues de Una historia de violencia, la del preludi de Antichristo, les de En la cama, la dels servicis de La pianista, la trobada entre Tita i Pedro una nit d'estiu a Como agua para chocolate, la del desert de El cielo protector, la final surrealista de Retrato de una obsesión, totes les que surten a The reader, etc. 

M'agradaria molt demanar-vos a tots els que heu llegit aquesta entrada que em diguereu quines són les escenes de sexe que vos han deixat la pell de gallina i per què.

Disculpeu la desorganització de l'entrada, no he tingut gaire temps per escriure-la i volia fer-ho. Potser demà la retoque, però de moment, açò és el que hi ha.

dissabte, 13 de novembre de 2010

...i amb un toc de canella


M'agrada aquesta mena de simplicitat! És encisadora! Tot el contrari del que podria semblar d'una barroca empedreïda i decadent com jo.
Per cert que no m'agrada el café sol, ...m'agrada el café amb llet, amb crema de nata; m'entusiasmen els cafés amb un xic de crema irlandesa i una muntanyeta de nata a sobre esquitxada amb canella i cacau i uns fils de caramel ;P! Els cafés amb tres dits d'escuma espesa i amarga! Sóc feliç quan els trauen amb una galeta de mantega, d'aquetes petites, però força saboroses. Quan la presentació és pura rocaille i està calent; prenc la tassa amb les dues mans i deixe que l'aroma penetre fins despertar la meua musa. 
Els meu màxim temple d'inspiració cafeïna és l'imprescindible Starbucks, vaja quina originalitat, no? Però com podria renunciar a prendre un Frapuccino de caramel amb Muffin de xocolate blanc i maduixes afonada a un dels seus sofàs i escoltant jazz? Est impossible!

Obrir una carta de cafés i triar em podria dur hores...i escriure un post en relació a aquest ritual, també! Així doncs, millor ho anem a deixar ací.


divendres, 12 de novembre de 2010

Paquets


Qualsevol dia a qualsevol moment de la jornada podria tornar-me boja de felicitat en rebre una carta personal (esperada o no), cosa de la que ja vaig parlar a Letters.

No obstat això, si m'arriba un paquet la cosa adquireix dimensions de goig immenses! Tot i que l'esperara, una pel·lícula, un llibre, un manjar, al cap i a la fi, un caprici; el fet de poder arreplegar-lo a l'oficina de correus i que me'l duguen a casa, agafar-lo i obrir-lo al mateix rebedor és un ritual d'impaciència que em resulta impossible obviar.

Una caixa de cartró amb precinte, un sobre d'aquests amb paper de bombolletes, un tub de plàstic o una capsa dura amb cordell que sosegadament encete mentre escolte l'arrencament de l'adhesiu desprenguent-se de la caixa, l'esquinçat del paper, el trencament del plàstic. I aspirar l'aroma a nou, a planes noves, a tinta fresca, a paper perfumat.

Un caprici com un altre, al cap i a la fi. Tan sols un pensament de divendres...

Nota: La fotografia m'agrada molt pel tipus de bústies i la diversitat de correu. El paquet/carta o el que siga de Hogwarts és totalment secundari.


dijous, 11 de novembre de 2010

Qui m'inquieta, qui em fascina


El 13 de juliol de 1954, just abans d'expirar, Frida Kahlo va deixar anar a les seues darreres paraules: «Espero que la marxa sigui feliç i espero no tornar».

Ni pretenc parlar de la seua biografia, ni del seu art, ni de la seua intimitat, malgrat no poder evitar desvincular-les de la seua persona, al cap i a la fi, allò que m'inquieta, allò que em torba.
Nascuda a una cultura pagana i cristiana a parts iguals, Frida era la personificació del seu Mèxic natal. La que decorara els seus cabells atzabeja trenats amb flors perfumades en vestir-se dels terrosos còdex mexicas va haver d'adaptar-se a la seua trajectòria vital tal i com venia. En una carta a Alejandro Gómez Arías, dimarts 29 de maig de 1927 va escriure: "Hay algunos que nacen con estrella y otros estrellados, y aunque tú no lo quieras creer, yo soy de las estrelladísimas...".

Revolucionària, sensible, intel·ligent, combativa, inquieta, però malgrat tot un xic ingènua com les seues pintures. Imaginar-la tombada al seu llit de la Casa Azul a Coyoacán olorant l'ascendent rastre de la dacsa torrada des de la cuina mentre esbossa sobre un paper envellit és tan fàcil com recrear-la en una cantina tipa de tequila cantant a  crits cançons d'homes!
De la dona estèril a l'artista fructífera, de l'amant sensual a la muller enganyada, del pensament  revolucionari a l'actitud combativa... què complexe em resulta posar-me en la pell de la que féu de la seua sort de vida una producció tan meravellosa com esgarrifosa mitjançant un llenguatge tradicional d'ideals vantguardistes.

La fantàstica imatge que teniu a dalt és del dibuixant portuguès André Carrilho.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Amor Ibahí

Totes les assigntaures del meu primer any universitari es van veure eclipsades per la única matèria de lliure opció que he cursat: Amor i erotisme a la literatura àrab, impartida per una impressionant docent, Josefina Veglison. Sé que almenys un dels meus lectors la va poder gaudir tant com jo així que de segur no li resultarà estrany el títol de l'entrada.
L'amor Ibahí (sensual) és un tipus de poesia amorosa (gazal) contraposada a l'amor Udrí (cast) que tracta de l'eròtica urbana sorgit a època Omeia (661-750) i florit a la Meca i Medina. Va resultar d'allò més innovador perquè resulta intrascendent i lliure de cap intent moralitzador. Un dels seus trets més interessants és que el poema és el resultat d'una anècdota real, lliure d'estereotips i idealitzacions.
Un dels seus poetes principals representants és Umar Ibn Abi Rabi'a, els plaers del qual canta de forma fresca, singular i delicada i en la que les seues dones són enginyoses i es mouen de forma lliure.

Ací teniu Réplicas, un dels  meus poemes preferits transcrit tal qual de llibre La poesía árabe clásica de la professora Veglison:

A una muchacha de formados senos
invité a tenderse, sin cojín, sobre la arena del desierto.
"Así lo haré, aunque no sea mi costumbre", dijo ella.
Y cuando iba a despuntar la aurora me dijo:
"Me has deshonrado. Ahora vete si quieres, o sigue,
si así lo prefieres".
Pero no hice salvo sorber sus encías
y, entre charlas, besarla en la boca.
Me llené de toda ella.
Me envolví en su vestido de seda
y a mis ojos dije: llorad ahora.
Entonces se levantó
para borrar con su manto las huellas
y buscar las perlas del collar desparramadas.

És totalment bella la imatge de la dona esborrant les seues petjades sobre la sorra amb el mant i la metàfora del collar de perles que, evidentment, no clar que vos explique...

dimarts, 9 de novembre de 2010

Ball florentí


El 2007 vaig viatjar a Itàlia amb Carles i Emili. Va ser una experiència memorable en tots els sentits! Arribàrem de nit a Pisa, per a desplaçar-nos al dia següent a Florència (de fet, la fotografia que teniu a dalt és d'un dels meravellosos sostres de la Galleria degli Uffizi, o en català, dels oficis) i després passar 3 dies a la Ciutat Eterna. Finalment ens traslladàrem fins Assís on romanguèrem al voltant de 5 dies visitant tota la província de Perusa.

El més curiós de tot fou com vam passar de tindre una habitació particular amb bany propi a tindre una habitació particular amb bany compartit i després a una habitació compartida amb bany compratit, ... paradòjic, no? Si no havera estat així probablement el viatge no havera tingut ni la meitat de gràcia.

En fi, després de passejos pel que fou el centre d'un imperi, de perfums toscans, d'embriaguesa d'art, de converses surrealistes amb paisans i manduques meditrerrànies, puc dir que un dels moments més divertits de l'estada a Itàlia foren els balls que més d'una vegada improvisàrem amb la música de carrer...ací en teniu una mostra: Carles i jo a Florència amb un acordió just al costat d'un palauet amb el típic encoixinat renaixentista i filmats per Emili. Ah! I no, el ball no és el trescone, la manfrina, la tarantella ni res que se li assemble.

Nota: no sigueu massa cruels, ja sé que el ball no és una de les meues virtuts! Entre altres coses deixe anar un crit perquè pensava que anava a besar el sòl XD!


divendres, 5 de novembre de 2010

Oh vaja!


La meua estimada editorial Taschen ha organitzat un concurs anomenat Muéstranos tus partes... No, encara que sone sospitós no cal enviar cap imatge exhibicionista. El concurs es basa en la imatge de portada de 4 dels seus llibres més particulars: The Big Book of Breasts, The Big Penis Book, The Big Book of Legs i The Big Butt Book que, com els seus noms indiquen, arrepleguen un assortitment d'imatges sobre els penis, els pits, les cuixes i els culs més extraordanirs dels que han pogut captar una fotografia.

Així doncs cada portada presenta una d'aquestes parts del cos en una mesura molt aproximada a la realitat  i amb una coberta amb la roba corresponent impressa que cobreix la fotografia (proveu a treure-la i tindreu sorpresa). L'editorial, en rebre moltes fotografies de gent posant amb el llibre sobre la part corporal corresponent va decidir iniciar aquesta mena de concurs, el premi del qual és obtindre el propi pes en llibres d'art!

Ahir a la vesprada vaig acompanyar a LaiO a la casa del llibre on vaig veure el calendari de The Big Penis Book i em vaig fer un parell de fotografies que podeu veure dalt. Almenys va ser divertit!

Si voleu donar una ullada a la galeria podeu picar ací.




Aquesta entrada pot no ser recomanable per a menors de 18 anys.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Un plaer de ma vida


Abans de res he de comunicar que sé que la majoria coneix l'autor i l'origen de la representació de la imatge que teniu dalt, no obstant això, mai està de més anotar-ho: es tracta d'una de les il·lustracions del magnífic artista alcudià Manolo Boix sobre un passatge d'un dels llibres més meravellosos mai escrits per mans valencianes, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. L'escriptor no havera pogut concebir millor artífex per donar imatges a la seua obra i, per descomptat, M. Boix no podria haver trobat millors motius.

El Tirant conté, a banda d'un increïble argument i d'un cavaller de carn i ossos amb una vida d'alts i baixos, una gran dosi d'erotisme en moltes de les seues manifestacions narrades amb una finesa i sensualitat extraordinàries: acaronaments, masturbació, trobades nocturnes, voyeurisme, jocs de lesbianisme, etc.

Tant hi ha per dir d'aquesta obra que se li podria dedicar un bloc exclusivament així que em centre a un dels meus passatges predilectes il·lustrat pel dibuix de l'entrada (i més coneguts): Tirant entra a la cambra de Carmesina mentre dorm i la palpa amb l'ajuda de Plaerdemavida (sense dubte el meu personatge preferit)!
El cavaller passa els dits a plaer (mai millor dit) pel cos de la princesa que es troba estesa i xiuxiueja algunes paraules de queixa pensant que es tracta de Plaerdemavida, a les que aquesta respon justificant els tocaments per la suavitat i perfum de la seua pell en sortir del bany... qui es podria resistir a tan temptadora carn?

La ignorància de Carmesina sobre qui la palpa, el desig a punt de vessar de Tirant, la presència de la tercera persona observadora en forma de Plaerdemavida... un fragment irresistible, dels millors (sinó és el millor )que mai he pogut llegir en un to eròtic d'aquesta mena!

L'obra la podeu (re)llegir picant ací.

Per no fer massa llarga l'entrada vos he deixat el fragment que correspon a l'escena just ací baix.

dimarts, 2 de novembre de 2010

La fada verda


Abans  que tot aneu a disculpa r el desordre d'aquesta entrada que he fet en forma de reflexions a l'aire sense ordre i tampoc massa sentit.
La Fée Verté, l'elixir dels bohemis, la inspiració dels genis i l'objecte de l'art.
L'absenta, ànima de la qual arrela al donzell (Artemisia absinthium), no és un mot meravellós? El nom de la seua descobridora, Àrtemis II de Cària, experta en botànica i medicina del segle IV aC i "anbsinthium", que ve a significar no-dolç, o millor dit, amarg.
No he tastat mai aquesta beguda, no sóc una gran amant de les destil·lacions espirituoses però irremediablement em sent magnetitzada per eixe líquid maragada. Potser em deixe dur per la seua història indeslligable al món de l'art,  que la seua coloració verdosa em sedueix, que m'apassiona que tants genis en decadència la consumiren o que el ritual de passar aigua freda per una cullereta foradada (per favor que algu em diga on puc fer-me amb una!) per desfer un terròs de sucre em diverteix... però tant fa. 
Qui podria deslligar l'absenta de les simfonies de la ciutat de París? Una copa sobre una taula de marbre al vespre en el café Nouvelle Athènes envoltat del fum de les pipes i escoltant les discussions sobe la representació de la llum sobre els objectes. Tot amb la fi de trobar la inspiració que durà a la seua plasmació sobre un llenç o full en blanc a una de les milers golfes de la capital francesa...
Una meravellosa i reveladora frase d'Òscar Wilde al respecte diu "What difference is there between a glass of absinthe and a sunset?", ("Quina és la diferència entre un got d'absenta i una posta de Sol?").
Decadència pura, inspiració trastornada.

Per a més indicacions sobre manifestacions artístiques al voltant de la fada verda, piqueu baix...

dijous, 28 d’octubre de 2010

Cendrillon


Ja fa temps que no he publicat res respecte a l'origen dels contes així que avui he decidit dedicar el post a tot un clàssic: La Ventafocs.
D'aquesta narració popular sorgiren dues versions més conegudes per la fama dels seus autors: els germans Grimm i Charles Perrault però que atenció, originalment va sorgir a la Xina escrita per Tuan Ch'ing-Shih! A més van rodar diferents versions a Egipte, Pèrsia, o les tribus indígenes de nord-amèrica. Així doncs avui vos oferiré tres versions diferents i la seua comparació.

Tots coneguem la història de l'encantadora i bonica òrfena que roman a mercé de la seua injusta madrastra i més insuportables i opressives germanastres que per acció d'una  fada obté un vestit que l'ajuda a encisar el príncep a un ball per a després perdre una sabateta de cristall amb la que és reconeguda per ell i amb el que es casa-se, no? Especialment per la versió cinematogràfica de la nostra estimada i edulcorada Disney. Doncs permeteu-me mostrar-vos variants que vos descobriran alguns escabrosos detalls...

dimecres, 27 d’octubre de 2010

De simposis i llatí


Si pogueres escollir un període històric per a viure quin triaries?
Aquesta és una qüestió que a tots ens ha arribat alguna vegada en forma de test, reflexió o simplement ociositat. M'entusiasmen aquestes preguntes, ans al contrari de moltíssima gent que les troba inservibles i una fotesa; a mi em sembla que quelcom que tinga una idea bastant aproximada a la realitat històrica a la que voldria acostar-se pot manifestar en una sola resposta diverses cares de la seua personalitat, els seus interessos i el més important, els seus desitjos.
Poder passar una nit a una reunió romana del govern d'Octavi August seria un somni. 
Aquesta fotografia (malgrat tindre xocolate, gran disbarat si vull situar-me a Roma el 27 a.C.) m'ha inspirat un moment oportú al triclinium d'una domus; una entrada passant al costat de l'impluvium de mosaics incrustats en forma de peixos i habitat per morenes enjoiades; una nit de recital...raïm de malvasia de Candia, fruites, vi i mel sobre el marbre als que acudir entre converses, declamacions i discusions acalorades; melodies discretes i copers xafarders...a qui no agradaria passar una nit escoltant les oratòries de Ciceró,  gaudint de la poètica d'Ovidi o mirant de reüll a l'ambiciosa Lívia? I quan arriben altes hores de la nit, com no podria ser d'altra manera, sortir a un peristil per cercar un racó en el que trobar dialèctica a banda i intimitat romana... Si pogueres escollir un període històric per a viure quin triaries?Jo ho tinc molt clar.

Si a algú desitja veure recreacions de l'antiga Roma a representacions artístiques és molt recomanable donar una ullada al genial Sir Lawrence Alma-Tadema.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

I met the walrus

  Fa un parell de dies el meu amic Frans em va fer arribar aquest magnífic curtmetratge nominat a un Òscar en l'edició de 2008 per si em venia de gust penjar-lo al bloc. En veure'l no m'ho he pensat dues vegades.I met the walrus o el que seria en català, Vaig conèixer a la morsa, està basat en una entrevista que un Jerry Levitan de 14 anys va fer a John Lennon el 1969 a l'habitació d'hotel del músic en Toronto.38 anys més tard, Jerry Levitan va produir aquest curtmetratge d'animació basat en l'entrevista enregistrada per la seua gravadora obtenint un resultat fantàstic. I Met the Walrus està dirigit per Josh Raskin amb il·lustracions de James Braithwaite i Alex Kurina.  Així doncs vos deixe el vídeo en versió original ací baix.  No obstant, per a qui vulga visualitzar-lo amb subtítols en castellà pot picar en aquest enllaç tot i que la qualitat no és la millor.  

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Lletra


Nota: Relats conjunts és defineix com a "un lloc de reunió dels diferents relats que es vagin fen" i que arrenca d'una proposta inicial atzarosa per a que qualsevol blogaire elabore el relat que li plaga.Tots els relats que es publiquen als blocs es troben a una llista baix de cada proposta per a que el visitant que vulga done una ullada. És una idea fantàstica i com que ja fa temps que no escric res de ficció ahi va un intent per retrobar-me amb la meua musa amb Noia llegint una carta davant una finestra de Johannes Vermeer:

"Benvolgut i estimat germà Harmen,
El motiu pel qual t'escric t'és ben conegut. Leyden pot semblar una ciutat massa gran per tal de trobar el que em demanes tot i que per a un pròsper comerciant no resulta complex fer-se amb la informació oportuna per començar a cercar. Així doncs rebràs aquesta lletra junt amb un paquet que conté una bosseta amb una petita quantitat d'acònit; serà més que suficient. La metzina sumirà el teu cos en un estat de febletat fins dur-te la mort sense que cap tipus d'antídot possible. No et puc garantir la seua efectivitat sense dolor.
Et pregue disculpes pels esborralls de la tinta, bé saps que has hagut d'insistir molt per tal que et faça arribar la substància que em separarà de tu fins el dia del Judici Final. I et suplique que reconsideres la situació i canvies de parer, tot i que probablement no ho faces, tens la meua bendecció que t'acompanyarà fins que exhales el teu darrer alè.
Per últim et suplique guardes aquesta lletra lluny dels ulls de la teua esposa Neeltgen, qui amb eixos cabells daurats i mans de coloma et va arrossegar a la més absoluta de les infelicitats en la que estimar i ser estimat és impracticable i a la que mai perdonaré el fet de dur-te a prendre la determinació de treure't la vida com planeges.

Déu t'aculla al seu si per sempre més, germà.

Frederik,

Leyden, 20 de febrer, 1634"

dijous, 21 d’octubre de 2010

Oui savon parfumé


El que puguen tindre en comú cadenes com Enjabonarte o L'Occitane és que converteixen qualsevol dutxa/bany rutinari en una sessió de plaer. Perdoneu l'expressió que al meu parer no és tan exagerada com pot semblar, ja que submergir-se a una banyera a vessar d'aigua calenta tintada per pastilles colorants i perfumades amb una bona música i/o altre tipus de companyia, pot esdevindre una fruïció d'allò més hedonista.
No sé quanta gent haurà dedicat algun moment per a preparar-se un bany però el simple fet d'obrir l'aixeta i deixar que l'aigua flueixi amb un so cadent mentre u es treu la roba sense presses pot ser d'allò més relaxant i eròtic, i que conste que ara parle d'u mateix en el seu moment privat amb el bany. Entrar amb un peu primer i sentir eriçar-se la pell de la resta del cos expectant i reclinar-se deixant-se abraçar per l'aigua.
Considerar una porció de temps per a submergir-se als colors i deixar-se endur pels vapors perfumats pot ser més desestressant que qualsevol calmant artificial...un té de gesamí al costat i melodies orientals per a aigües esquitxades de pètals de rosatenyides de blau  o envaïdes pel violaci espígol...per a sortir després i deixar-se fer pels tahones o les llets corporals...no em podria negar pas...

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Sobre la brossa


Aquesta fotografia m'ha dut immediatament a la ment El dinar campestre (1863), una de les meues fixacions directament relacionades amb Manet junt a l'Olímpia. Un marc silvestre per a un àpat reservat a una banda i un riu per a refrescar-se a una altra.
Algun dia m'agradaria agafar fruites, dolç i vi per estedre-ho sobre una tela a la gespa humida per la rosada. Sempre he volgut sortir així a l'aire lliure, preferiblement a un bosc, en un dia de calor (suportable, per favor) per anar lleugera de roba i endinsar-me en aigües fredes per eriçar-me la pell i poder estendre'm sobre la brossa sota el Sol. 
Quina és la distància entre la idea embafadora d'un esmorzar sobre gespa i el concepte eròtic del mateix? Les formes, la conversa o la companyia? Potser que tractant-se d'una reunió intel·lectual al camp com la de Manet amb la despullada Victorine Meurend i els homes vestits Gustave Manet i Ferdinand Leenhoff no es puga palpar la tensió sexual per la reflexió en la teorització...però evidentment no és l'efecte que la model causaria a l'espectador ja fóra des d'un llenç, ja fóra a la vida real. Trobar a una dona nua immersa a l'aigua seria tornar al voyeurisme o en sortir de l'espai urbà el concepte canviaria per una idea més romàntica (en el seu sentit literari)? En endinsar-nos en la natura hi ha quelcom salvatge o primitiu que ens empenta a integrar-nos en ella? No ho sabria dir, tot i així, és cert que no m'importaria experimentar-ho...

Ací vos deixe un breu vídeo explicatiu de l'obra d'art en qüestió.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Desperate romantics


Estic entusiasmada! La BBC va produir durant el 2009 Desperate Romantics, una sèrie de sis episodis sobre la meravellosa Germandat Prerafaelita (que, com podeu observar, està a la meua llista de Capricis, al marge de la plana) i ahir em vai assabentar de la seua existència! Aquesta mini-sèrie està basada en el llibre Desperate Romantics: The Private Lives Of The Pre-Raphaelites de Franny Moyle,  productora televisiva molt coneguda a arrel de la publicació del mateix.

Per a qui puga ignorar quina és aquesta corrent artística apuntaré que es va configurar a Anglaterra el 1848 de la mà d'un grup ben jove de pintors, poetes, escriptors i crítics entre els que destaquen John Everett Millais, Dante Gabriel Rossetti (del que parle a El somni de Dante) o William Holman Hunt i el seu principal impulsor, el crític John Ruskin. Cercaven una aproximació a les etapes pictòriques anteriors a Rafael i postulaven un refús al manierisme del qual opinaven que havia desvirtuat la corrent plàstica. Així doncs aproparen al públic la història i llegenda anglesa mitjançant les representacions de cicles bretons o personatges relevants.
Només en veure dos minuts del primer capítol (perquè no he vist més, necessitava publicar l'entrada) la fotografia a la boutique anglesa, la direcció artística al saló de la Royal Academy, la desfilada de pigments, el vestuari victorià (i la doble moral sexual tan estesa), etc. són petites introduccions que em fan pensar en un desenvolupament de seqüències de contingut violent, passional, intel·lectual de les que espere acompleixen les meues expectatives.

Ací vos deixe la capçalera

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Descans dominical


Diumenges. Matí dels diumenges. No seria idíl·lic que tots els despertars d'aquests festius foren amb aroma a briox? Remugar entre els llençols i les mantes fugint de la llum filtrada per les cortines i palpar un acompanyant a un dels flancs. Llevar-se sense noció del temps i caminar en pijama o roba interior fins arribar a al forn de la cuina per acabar de veure com puja la massa dolça de l'esmorzar. Escoltar el so del bollir del cafè anunciat per un fil de fum aromàtic sortint des de la cafetera. Aturar-se tranquil·lament a llegir qualsevol cosa mentre tot acaba d'enllestir-se. I finalment seure a un raconet de la llar per a deixar-se endur per l'assaboriment de les manduques, la conversa d'una perfecta companyia i el dia vinent de descans dominical.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Locher's mon amour


M'agraden els accesoris originals de disseny...vaja quina novetat oi? Però em referisc a que realment no cerque cap mena de joia valuosa pel seu mineral i, molt menys, pel seu renom (exemple: no m'agrada TOUS, no m'agrada l'oset, no m'agrada dur una cosa que hi veig per tot arreu). Espere que ningú se senta ofès, per favor, que per algun motiu cadascú té el seu gust.
Aquesta petita nota la faig per presentar-vos una casa francesa que m'entusiasma per la seua exclusivitat, com m'agrada dir: Locher's
La seua creadora, Nicole Locher, la va fundar el 2005 confeccionant les seues línies a partir d'idees inspirades per mercats d'antiguitats a París o Londres amb un meravellós toc vintage.
De tot el repertori que mostra a la seua web, del que no hi ha cap desperdici ni molt menys, m'hipnotitza especiament la bisuteria, diguem-ne: penjolls decimonònics amb, el que més m'agrada, fotografies perverses  i filactèries de frases suggerents com la que teniu a dalt.
Vos aconselle una visita, qui sap si trobareu quelcom que vos identifique...jo ja he descobert uns quants.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Voyeurs...


Aquest quadre anomenat Étant donnés (1946-1966) fou pintat per Marcel Duchamp. L'obra consisteix en una porta a través de la que es pot mirar i per la que es vislumbra una figura femenina nua descansant sobre un llit de branques seques amb una llàntia de gas sobre un paisatge de caràcter muntanyós. Curiosament aquesta obra em fan venir aromes a plantes silvestres com la camamilla o el romaní,...però bé, aquest no és el tema.

Amb aquesta pintura l'artista dadà intentava reflexionar sobre el voyeurisme, les teories sobre el psicoanàlisi de Freud tan en voga pel moment i la presència de la sexualitat en la conducta humana. Però, què pretenia demostrar als espectadors? La provocació és evident però...volia provar que tots tenim algun voyeur a dintre? Que la reacció es devia a un refús d'aquesta conducta inherent a la societat? Que eren reacis a un nu, tot i que fóra d'allò més bonic i natural?, o pel contrari, a la seua visió clandestina?
Què suposa ser un voyeur ara per ara? 
Personalment opine que tots en tenim un a dins, un instint que desitja despullar quelcom atractiu per nosaltres, però al cap i a la fi, un impuls controlat. Tot i així, de tant en tant rumie...què hi ha d'un moment espontani en que algú es troba per atzar un altre (en qualsevol cas parle d'una persona desitjada esclar) treient-se la roba? El no poder apartar la vista podria resultar un acte voyeurista? Suposaria açò un incentiu d'excitació, sense dubte.

I, sobretot i com a última qüestió fonamental, què hi ha més eròtic? Sorprendre algú despullant-se o que ens sorprenguen?

Diverses pel·lícules han tractat aquest tema, si en voleu veure un petit llistat, piqueu ací baix.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Gran Banksy


En veure aquest enllaç des de la web Yonkis no m'he pogut contindre de dedicar-li un post malgrat haver dessat una entrada fa un parell d'hores (ja sabeu que sol ser d'una entrada per dia).
El magnífic magnífic (ho he repetit a propòsit) i enigmàtic artista urbà Banksy ha fet la seua "aparició" a la sèrie televisiva The Simpsons. Ja sabreu que pose "aparició" entre cometes degut al total anonimat en el que roman aquest artista, tot i que almenys sí sabem que és originari del Regne Unit. Doncs bé, com que Matt Groening no ha pogut inserir la seua persona, ha encarregat a Banksy elaborar tot el storyboard, la capçalera i, com no, sense deixar d'afegir el seu particular to satíric contra la indústria.

Letters


M'encanta rebre cartes, enviar cartes...si són en forma de postal millor que millor i d'on més llunyanes siguen més m'entusiasmen! Els segells estrangers i la lletra coneguda correguent en forma de tinta sobre una superfície porosa de paper o cartró...les lletres que amague a un calaix ben guarides. Sobres contenidors de saluts amistosos, de consells familiars, de confidències, d'erotisme... I els paquets! Les caixes o els sobres grans amb paper de bombolletes amb un caprici interior.Sóc conscinet del materialista que semble però no puc evitar entusiasmar-me amb l'arribada d'un paquet dut per un missatger a casa i que em demana tantes vegades la meua signtaura. I si van acompanyats d'una carta ja no puc demanar més per fer vessar el meu goig.
M'agraden les sorpreses, al cap i a la fi, no és tan incomprensible.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

1000 Dessous


Per fi i de forma miraculosa ahir em va arribar 1000 Dessous-A History of  Lingerie de la meua estimada editorial Taschen. Originalment fou un regal de LaiO (mil gràcies!!!) per al meu aniversari l'any passat però com que era el llibre de mostra (i LaiO me'l volia fer per al dia concret) i estava una mica passat per moltes mans, diguem-ne, em va suggerir de canviar-lo i esperar a que em dugueren un de nou. Doncs bé! La Casa del Llibre no només no me'l va canviar sinó que me'l va extraviar per sempre més i em vaig quedar sense llibre! Em reserve comentar la meua reacció...
Però com que no sóc pas d'eixes persones conformistes i resignades (especialment açò últim) des d'aleshores he navegat per la Fnac, webs de llibreries, tendes especialitzades i sense cap èxit fins que la setmana passada vaig contactar amb Taschen i ahir em va arribar a casa! 
M'encanta! L'espera ha pagat la pena, sense dubte.

Una bona forma de d'exposar el seu contingut és la pròpia presentació de l'editorial: Una exploració íntima de l'ulterior del nostre teatre del desig... Qui es podria resistir?

P.S. No tinc cap pretensió de tacar el nom de cap empresa llibrera, només expose els fets tal i com succeiren.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...