dilluns, 28 de juny de 2010

El somni de Dante



“El jove amor jau somniat: però qui coneix el seu somni?” 

             Quan el prerrafaelista Dante Gabriel Rossetti va escriure aquest vers no esperaria que fóra un preludi de la mort de la seua estimada Lizzie, model i màrtir de l’estil de vida de l’artista. Elizabeth  Siddal va ser artista i poetessa, una musa de la germanor prerrafaelista. El perfecte cànon de dita corrent, cabells daurats, pell fina i blanquinosa, ulls maragdes. Quelcom sap que va arribar a ser la magnífica Ofèlia de Shakespeare, la Venus (Verticordia) o la Beatriu de Dante Alighieri. Sí, sense dubte va estar l’objecte de la germanor junt a l’altra gran musa, Jane Burden. Les experiències d’Elizabeth al món bohemi començaren quan es va submergir a una banyera vestida per tal que Millais observara l’Ofèlia congelada amb la pell blavosa, els músculs tensos i els llavis moradencs; va posar per al seu amant en innombrables ocasions i va ser víctima dels seus constants enganys amorosos amb altres dones.
            Al s. XIX sorgeix la teoria de que quan dormim el cos descansa i l’ànima viatja, com podien els artistes arribar a l’espai d’introspecció que connectava amb allò essencial?, com podien accedir als espais anèmics als quals recrear-se?, com podien introduir-se als contes shakespeareans que tant il·lustraven? Les substàncies al·lucinògenes que empraven feien viatjar les seues ànimes fins a l’èxtasi.  Lizzie es va endinsar a aquest món oníric dels prerrafaelistes coneguent la “fada verda” dels bohemis i l’opi dels visionaris.

“El jove amor jau somniat: però qui coneix el seu somni?” 

El somni d’Elizabeth la va deixar immortalitzada com a Beata Beatrix, la Beatriu de Dante Alghieri i de Dante Rossetti custodiada per Virgili. Lizzie va conèixer el somni etern de l’amor gràcies al jardí d’aquests anglesos, jardins que deixen créixer les roses i els matolls de forma salvatge, atmosfera humida, llum daurada i la somnolència delirant dels contes de Théophile Gautier. És així com Lizzie es va metamorfosejar en Beata Beatrix. La imatge que l’eternitza l’envolta d’una aura daurada de calidesa estival que empenta el perfil d’Elizabeth cap a qui la contempla; està pregant amb els parpelles tancades, els llavis entreoberts, ha assolit un estat de misticisme mentre una au de plomatge vermell i amb una fina aureola diposita a les seues mans orants la flor, fruit de la substància que l’ha adormida per sempre: Papaver Somniferum, la flor de l’opi, la flor del làudan. 

S’ha dit sovint que Dante va soterrar Elizabeth amb un llibre entre les mans; quin motiu per a fer-ho? El pensament romàntic va decidir que anys després, el pintor, com un Orfeu cercant a l’avern la nimfa Eurídice, i sumit en una espiral de depressió, va reclamar el cos de l’estimada amb el pretext de recuperar el llibre amb el qual l’havia deixada anar a les profunditats dels jardins anglesos, immersa al seu somni i amb la flor de l’opi al pit.

“El jove amor jau somniat: però qui coneix el seu somni?”


Si algú té interés en llegir el poema Dreamlove, de Rossetti en anglès i la traducció al castellà pot picar ací baix. 



DREAM-LOVE 

Young Love lies sleeping
In May-time of the year,
Among the lilies,
Lapped in the tender light:
White lambs come grazing,
White doves come building there:
And round about him
The May-bushes are white.

Soft moss the pillow
For oh, a softer cheek;
Broad leaves cast shadow
Upon the heavy eyes:
There wind and waters
Grow lulled and scarcely speak;
There twilight lingers
The longest in the skies.

Young Love lies dreaming;
But who shall tell the dream?
A perfect sunlight
On rustling forest tips;
Or perfect moonlight
Upon a rippling stream;
Or perfect silence,
Or song of cherished lips.

Burn odours round him
To fill the drowsy air;
Weave silent dances
Around him to and fro;
For oh, in waking
The sights are no so fair,
And song and silence
Are not like these below.

Young Love lies dreaming
Till summer days are gone, -
Dreaming and drowsing
Away to perfect sleep:
He sees the beauty
Sun hath not looked upon,
And tastes the fountain
Unutterably deep.

Him perfect music
Doth hush unto his rest,
And through the pauses
The perfect silence calms:
Oh, poor the voices
Of earth from east to west,
And poor earth's stillness
Between her stately palms.

Young Love lies drowsing
Away to poppied death;
Cool shadows deepen
Across the sleeping face:
So fails the summer
With warm delicious breath;
And what hath autumn
To give us in its place?

Draw close the curtains
Of branched evergreen;
Change cannot touch them
With fading fingers sere:
Here first the violets
Perhaps with bud unseen,
And a dove, may be,
Return to nestle here. 


SUEÑO DE AMOR
 
El joven Amor yace durmiendo
Bajo el mayo de cada año,
Entre los lirios bañado
Por su tierna luz:
Blancos corderos pastorean,
Blancas palomas tejen sus nidos,
Y alrededor de su sueño
Los arbustos de mayo son blancos.

Suave es la almohada de musgo
Para una suave mejilla;
Las hojas lanzan sombras
Sobre los ojos cansados:
El viento y las aguas
Crecen abatidas y apenas hablan;
Allí persiste el crepúsculo
Estirándose en los cielos.

El joven Amor yace soñando;
¿Pero quién conoce su sueño?
Un sol perfecto
Sobre la cima del bosque,
O una luna perfecta
Sobre el arroyo escarpado;
O un silencio perfecto,
Una canción sobre los labios amados.

Se queman aromas en torno a él
Hasta llenar el aire soñoliento;
El silencio baila alrededor,
De un lado a otro;
Pues en el despertar
El paisaje no es tan bello,
Ni el silencio ni la canción,
Ninguno es como en el sueño.

El joven Amor yace soñando
Hasta que los días del verano mueran;
Soñando y lamentando
Lejos en un sueño perfecto:
Él ve la Belleza del sol
Sin observar hacia arriba,
Y saborea la fuente
Indeciblemente profunda.

Él es la música perfecta
Que huye hacia los sueños;
Y a través de las pausas
Calma un silencio perfecto:
Pobres las voces de la tierra,
Del este al oeste,
Y pobre la quietud de la tierra
Entre sus delicadas gemas.

El joven Amor yace dormitando
Lejos de la muerte;
Frías sombras se atraviesan
Sobre el rostro durmiente:
Así cae el verano
Con un delicioso aliento cálido;
¿Qué habrá de darnos
El otoño en su lugar?

Acercaos a las cortinas
De la planicie siempre verde;
El cambio no puede tocarla
Con sus dedos oscuros:
Aquí las primeras violetas,
Tal vez un lirio perdido
Con una paloma, quizás,
Retornen a descansar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...