dijous, 8 de juliol de 2010

Ostra

 
 
 Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba. 



Durant aquest passat curs vaig haver de fer un treball amb LaiO en el qual calia cercar moltes imatges del món de l'art i, entre elles, miniatures de bestiari medieval. Aquesta recerca ens va dur a una web en la que s'exposava el contingut d'un bestiari on trobarem informació ben curiosa.
Avui vos deixe una de les definicions més encisadores del bestiari: la de l'ostra. Per supost i com no pot ser d'altra manera parlant de l'univers medieval, l'animal en qüestió du una càrrega de simbologia cristiana que també vos he traduït. És de lectura molt recomanable.

"Escolteu ara d'on vénen les perles. Existeix en el mar un animal amb petxina anomenat ostra perlífera. Aquesta ostra s'eleva del fons de la mar en despuntar l'alba, obri la boca i absorbeix la rosada del cel, tancant a la seua petxina els raigs de Sol, la Lluna i les estreles: de les llums celestials dóna naixement a les perles. Aquest animal té dues valves entre les que es troben les perles. 
Quan el pescador cerca perles, les troba mitjançant l'àgata. Subjecta l'àgata a una corda robusta, i la deixa caure al mar. L'àgata va cap a la perla, i allí roman, i no es mou. I els bussejadors localitzen precissament l'àgata, i allí troben la perla.
L'àgata representa a Sant Joan Baptista, doncs ell mateix va assenyalar la perla espiritual quan va dir: "Vet ací el corder de Déu que treu el pecat del món". Considereu que el mar és el món i el bussejador el cor de profetes. Les dues valves de la petxina són l'Antic i el Nou Testament; el Sól, la Lluna, les estreles i la rosada, l'Esperit Sant, inclòs en ambdós. I la perla és Nostre Senyor Jesucrit, doncs Ell mateix és una perla valuosa."

El quadre que vos he deixat a la imatge és Peixos i ostres, de Manet però no fou l'únic pintor que va agafar aquest motiu als seus quadres (tot i que és cert que gairebé sempre és a natures mortes). Si en voleu veure més amb els enllaços a les seues fitxes podeu picar ací baix.










Natura morta amb pells daurades, de Willem Heda


La menjadora d'ostres, de James Ensor


El menjador d'ostres, de Henri Strelsor

4 comentaris:

  1. Ai, quina llastimeta no haver-nos quedat amb les nostres bestioles... N fin, ho vam passar bé. Per cert, de la teua selecció ostreril (que no ostrense) em quede amb Braque, encara que la jove de Jan Steen té alguna cosa a la mirada.

    ResponElimina
  2. Ho vam passar molt bé! És de veres que només ens queda l'arxiu aguardat però no ens serveix de res...snif...en fi! Sempre recordarem a Reinaldo, Paulino i Segismunda! XD!!! (selecció ostrense jajaja!)
    Pel que fa a la mirada de la jove de Steen...no he parlat de la connotació eròtica de les ostres (donaria per a un llibre!) però em fa que hi té molt a veure amb el que pensa la xicota...

    ResponElimina
  3. Anda! mira què interessant! no em gitaré sense saber una cosa més... i això de Maria Mercé Marçal m'ha encisat (ademés és que estic llegint-lo amb El Pi de Formentor de Maria del Mar Bonet de fons). I això de menjar ostres queda molt fino, jo no he tastat mai... però fa poc vaig vore a Madrid, que hi ha un lloc, el Mercado de San Miguel crec que era, recentment restaurat, que s'ha transformat en un lloc cool on es mengen ostres i es beu vi ;)

    ResponElimina
  4. No havia escoltat parlar del Mercado de San Miguel!! Sembla d'allò més "chic" :D!! Però tampoc he tastat les ostres tal qual absorbides sobre la valva...no sé, supose que algun dia!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...