dijous, 23 de setembre de 2010

A setembre, carabasses


Em sembla recordar que una de les preguntes que m´han formulat de forma reiterativa des de menuda era quina estació de l´any m´agradava més. Potser aquest encapçalament semble infantil però no deixe de pensar que la tardor era la menys sol·licitada. Per davant d´ella era l´estiu, sobretot per les vacances, personalment sempre he trobat el període estival asfixiant, amb la calor apegalosa a causa de l´humitat pròpia dels camps arrossers de la meua terra que, a més a més, omplen de molests núvols de randelles el poble. El segon lloc era per la primavera, surten les sandàlies i les camisetes de mànega curta, l´estació de les flors i les al·lèrgies, potser massa embafadora per a mi. L´hivern sempre ocupava la tercera posició, temps de reunions familiars, torrons i abrics contra el fred...un fred que paradoxalment, amb l´humitat que m´ofega a l´estiu, fa que a esta època penetra a través de la roba fins fer-me encongir...
            Sempre he anat contracorrent, estime la tardor (o autumne per als més romàntics), estació de llums cúpriques i vent. Referir-se a la tardor com l´estació marró em sembla una errada. Cert que les fulles moren, s´assequen i es deixen caure en una elegant angoixa; que les castanyes són pardes i que el codonyat, el qual madura el sol de setembre, entra a la mateixa gamma cromàtica, malgrat tot, la meua mare ja em deia des de xicoteta que a octubre el cel estava més nítid i l´atmosfera, més anacarada. Potser és aquest el temps que millor senta a la meua terra: per una banda, els matins són freds i malgrat això, els tons que els cobreixen són argentats vells i salmonats càlids, semblants als que empraven en una pintura barroca. Les vesprades són ambarines, la llum que entra fa que les parets esdevinguen daurades i, quan ja s´ha amagat el Sol, la gamma canvia per deixar passar núvols violacis. No és en absolut el marró l´únic distintiu.
            A banda de tot açò, si alguna cosa de la tardor m´encisa per damunt de qualsevol altra cosa són els fruits que dóna: la carabassa, els forns del poble, sempre tan matiners, les torren deixant sortir l´olor pel fumeral...o les castanyes, la seua aroma ja m´acompanya  diàriament a la sortida del metro en agafar el tren, sol ser ja nit entrada i amb un suau vent glaçat, és aleshores quan passe al costat de la castanyera i se m´en van els ulls darrere dels fruits crepitants a la graella...i els fruits secs, ja ho diuen que: ”Pel setembre, a collir ametles”, llet d´ametles per postres, garapinyades, arnadí i vi moscatell, dolços de la terra per a una sobretaula en Tots sants.
            Tots Sants...ja en novembre, data que més m´inquieta i sedueix a parts iguals. La representació de El Tenorio per a aquesta festa i la lectura a la llum d´espelmes de El monte de las ánimas, de Bécquer. Ambdós són tradicions que m´agrada mantindre, només en aquesta nit prenen el seu sentit i la seua atmosfera com en cap altra doncs la foscor cau amb rapidesa des de la muntanya que veig a través de la finestra de la meua habitació fins als carres del poble, l´aire fred l´envaeix i la llum del campanar, normalment apagada, s´encén retallant la silueta de les campanes en un perfecte contrast entre el cel ennegrit i la llum ataronjada. Autumne.
       

2 comentaris:

  1. :) ací potser somriure, com qui somriu amb la frescoreta agradable de les últimes hores d'una vesprada de tardor, serà prou, i serà tot :)

    ResponElimina
  2. Diuen que la tardor canvia elnostre estat d'ànim, no sé si seré la única a la que només per sortir al carrer la fa feliç.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...