dilluns, 22 de novembre de 2010

Els cabells


“Espera, espera! Ara va a sortir. És la part que més m'agrada, quan fa això amb els cabells. Déu, m'encanta!”

A Cadena perpetua, Morgan Freeman expressa així a  Tim Robbins l’encís que Rita Hayworth li causa en aquesta famosa escena de Gilda.

Certament els cabells són un dels punts forts de l’estètica femenina, podríem ampliar-ho sense problemes a tot l’esser humà, no obstant no es pot negar que el sector femení sempre els ha sabut lluir explotant el seu potencial sensual, seductor i, per què no, estrafolari.

Aquest estiu vaig tindre el goig de llegir La cabellera femenina, d’Erika Bornay, molt recomanable. Un llibre que ens introdueix al concepte de cabell femení a l’art; història i mite; simbologia i interpretacions; com el seu tall pot significar la castració, com hi ha l’extensió del món natural i la fertilitat; les virtuts de les rosses i la perillositat de les vermelles o brunes… i una de les coses que a mi més interessant em va resultar: els tipus de cabellera, com si es tractaren de models o tipus iconogràfics. Entre ells hi havia la cabellera de la Medusa, lady Godiva (meravellós mite anglès), la Magdalena penitent, etc. però sempre restringits a l’àmbit mític sinó estrictament pictòric.

En la meua qüestionable opinió, aquesta escena de Rita Hayworth és només un exemple del que una dona pot provocar amb el moviment agitat d’una cabellera solta; un nou tipus iconogràfic, diguem-ne. Si hem gaudit dels anàlisi dels cabells estàtics (pintura, fotografia, escultura, etc.) seria igual d’interessant aturar-se a les manifestacions en les que el cabells tenen un moviment complet i de certa rellevància (sinó a la trama almenys a l’estètica fílmica).

Així doncs, si havera d’escollir una sèrie de models que seguiren les meues pròpies directrius, probablement agafaria: el moviment de mans d’Anita Ekberg apartant-se els cabells cap enrere a La dolce Vita quan està a la Fontana di Trevi; quan Scarlett Johansson es treu la toca a La jove de la perla i deixa veure els rínxols castanys com una nuesa repentina. I pel que fa a la del tall dels mateixos com a castració tindríem a Sansó, Evey Hammond a V de Vendetta com a mesura d'humiliació o Isabel I a Elizabeth, però més orientat cap a la castedat.

Què en penseu? Vos sembla que el cabell femení té el poder de suggestionar-nos d'aquesta forma? Recordeu alguna obra artística o escena que vos haja captat especialment pels cabells?

11 comentaris:

  1. Mmm... jo sóc estil "Magdalena penitent", o això m'ha dit sempre la mare. Ara torna a perseguir-me amb les tissores dues vegades per setmana, com a mínim. És el que té: em talle els cabells un cop a l'any, pocs dies abans o després del cap d'any. Ara de veure'm ja li pica tot el cos. M'encanta!!!

    Au, Tere, quina manera de demanar-me que comentés de nou al teu bloc! Sorry per haver estat absent darrerament

    ResponElimina
  2. Oh, per cert!
    Recomane a tots els que no l'hageu vist una de les meues pel·lícules preferides, el musical Hair. IMprescindible. Quin final!!!

    ResponElimina
  3. Tinc al cap dues imatges/escenes: la primera (i gràcies al comentari de Laio) la Maria Magdalena del llargmetratge de Franco Zefirelli "Jesús de Natzaret" plorant i eixugant, amb els seus cabells,les llàgrimes vessades als peus de Crist. L'altra és el conte de la princesa Rapunzel que amb les llargues trenes facilitava al seu estimat la pujada a la cambra on hi era empresonada.

    ResponElimina
  4. LaiO: bé LaiO, és molt preferible tindre el cabell a lo Magdalenapenitent que de la Geperudeta que em deia mon oncle a mi...crec que amb els rínxols d'ara ja ha descartat el semblant...és que feia tant que no deies res...

    Emili: oh Ranpunzel!!! M'encanta eixa història!!! És el meu conte predilecte i em mor de ganes de fer un post al respecte de l'origen dels contes però estic esperant a que Pau em faça una il·lustració d'allò més xula, que Campbell no en té cap!!! T'adelantaria alguna cosa però preferisc deixar-te in albis!!! ;D!!!

    ResponElimina
  5. A mi m'agrada veure les escenes que esteu comentant, les imatges de dones amb cabells llargs, cabells tallats, talls conscients, la veritat és que si, Theresia, són molt sensuals. Això no obstant, sempre m'ha fet nosa quan me'ls tocaven i es pensaven que m'agrada. I quan veig a la tv o a una pel·li que un home acarona els cabells d'una dona em fa sentir angoixa, un malestar indescriptible. Per això sóc de la opinió que els cabells de la dona són una part molt íntima. Per a mi quasi més íntima que les parts tradicionalment íntimes.

    ResponElimina
  6. ... I per això tenen eixe poder tan fort de poder seduir només amb un moviment. I per això les dones es tornen boges quan comencen a perdre'ls. I per això en vénen perruques. I per això tantes vegades hem renegat de la perruquera que ens ha tallat més dels dots dits reglamentaris... i el món està replet de frases com "y yo con estos pelos", "pelos de loca, de bruja, de " perquè com dius, és una part tant important...
    ah! i ara estava recordant una escena d'una pel·li americana on a una de les protagonistes se li cauen els cabells, la imatge és horrorosa; la pobra xica enfront de l'espill amb un grapat de pèls i el terra tot plenet...

    ResponElimina
  7. Lisa: tota la raó! Has complementat meravellosament el post amb allò de palpar els cabells. Molta gent ho odia, per això mateix que dius sobre que és una part essencial de la nostra intimitat, de fet, l'escena de La joven de la perla és així, no li palpen els cabells però només veure'ls solts es sent despullada i vulnerable! A mi m'agrada molt que me'ls acaronen però gent molt concreta! Seria com deixar que m'abraçaren estretament, cosa que no ho permet a qualsevol ni boja!

    Ah! Totalment d'acord: Quin horror si ns tallen més del que demanen! Si sortim de casa sense el convenciment de dur bé el pentinat, etc. i m'imagine l'escena que descrius, horrible! A Jóvenes y brujas també es veu i és una imatge terrible!

    ResponElimina
  8. Els cabells femenins poden ser molt sensuals... I què ens penses dels masculins?
    Jo amb el meu cap afaitat faig molt goig!!!

    ResponElimina
  9. Després de llegir els vostres comentaris,també pense que els cabells de la dona son una part molt sensual i important per a moltes de nosaltres. Qui no ha eixit de casa fins que no tenia els cabells com a una li agrada?
    O qui no ha vist a una noia amb uns cabells envejables: llargs, lleugers, amb volum... en definitiva, amb molta personalitat!
    Personalment si que m'agrada que m'acaronen els cabells, però no tots ho saben fer, hi ha que escollir a la victima. Per a mi és una técnica suau, sensual...que no tots tenen la virtut.

    ResponElimina
  10. Jo m'acabo de llegir l'assaig que recomanes. Després amb calma et comento els cabells. Però la imatge de la Gilda és brutal!!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  11. Escalata-sangs: bona pregunta! Dels masculins? A l'entrada dic que és un tret general de l'estètica, tot i que preponderant a la femenina. Però i tant que els homes parlen pels cabells també!!! Que no foren el punt feble de Sansó? O l'encant de Narcís? Que no es va obrir un debat perquè deien que Jesucrist va tindre rínxols rossos? No serà perquè les dones no reparem en ells: a mi m'agraden foscos, però també vermells! I llargosets, no una "melenasa" però amb el clatell cobert. Altres els prefereixen rossos i ben curts, altes castanys, altres rapats al 0, altres a lo punkarra, amb gomina o sense, etc. uff! :P!..,pel que fa a tu n'estic ben segura que faràs molt de goig!!!

    Mercé: Amén XD! Que és ben cert que no tots tenen la virtut d'acaronar els cabells, totalment d'acord! però qui ho fa bé...mare meua!

    Alyebard: Sí! La imatge totalment inspiradora de l'entrada ;D! M'alegre que hages llegit l'assaig, és d'allò més interessant!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...