dijous, 11 de novembre de 2010

Qui m'inquieta, qui em fascina


El 13 de juliol de 1954, just abans d'expirar, Frida Kahlo va deixar anar a les seues darreres paraules: «Espero que la marxa sigui feliç i espero no tornar».

Ni pretenc parlar de la seua biografia, ni del seu art, ni de la seua intimitat, malgrat no poder evitar desvincular-les de la seua persona, al cap i a la fi, allò que m'inquieta, allò que em torba.
Nascuda a una cultura pagana i cristiana a parts iguals, Frida era la personificació del seu Mèxic natal. La que decorara els seus cabells atzabeja trenats amb flors perfumades en vestir-se dels terrosos còdex mexicas va haver d'adaptar-se a la seua trajectòria vital tal i com venia. En una carta a Alejandro Gómez Arías, dimarts 29 de maig de 1927 va escriure: "Hay algunos que nacen con estrella y otros estrellados, y aunque tú no lo quieras creer, yo soy de las estrelladísimas...".

Revolucionària, sensible, intel·ligent, combativa, inquieta, però malgrat tot un xic ingènua com les seues pintures. Imaginar-la tombada al seu llit de la Casa Azul a Coyoacán olorant l'ascendent rastre de la dacsa torrada des de la cuina mentre esbossa sobre un paper envellit és tan fàcil com recrear-la en una cantina tipa de tequila cantant a  crits cançons d'homes!
De la dona estèril a l'artista fructífera, de l'amant sensual a la muller enganyada, del pensament  revolucionari a l'actitud combativa... què complexe em resulta posar-me en la pell de la que féu de la seua sort de vida una producció tan meravellosa com esgarrifosa mitjançant un llenguatge tradicional d'ideals vantguardistes.

La fantàstica imatge que teniu a dalt és del dibuixant portuguès André Carrilho.

3 comentaris:

  1. Interessant això d'asomar-se a la vida de les persones a través de les seues darreres paraules, especialment si sonen tan be com (llegiu amb veu solemne, però amb un toc d'españolada, pronunciant bé cada lletra) "Crito, le debo un gallo a Asclepio".

    M'apunte André Carrilho en els habituals. Gràcies!

    ResponElimina
  2. Interessant l'article! Mentre el llegia no parava de sonar la cançó "Burn it blue". Composada per al llargmetratge i candidata a un Oscar a la millor cançó original. Tanmateix, m'opose a l'opinió de Frida i crec, que malgrat tot, tenia estrella o "duende"!

    ResponElimina
  3. LaiO: jajajaja! És cert, què gran frase la del senyor Sòcrates! XD! Ai m'encanta! De frases abans de morir de les que més em diverteix és la de " De verdad: ¿tengo pinta de marica? ", (dita per Rodolfo Valentino als seus metges). No em digueu que no són per a recordar...

    Emili: Gran pel·lícula de la meua predilecta Julie Taymor! De totes formes supose que Frida no es referia pas al seu talent sinó als crudets avatars que va haver de passar, els quals no foren pocs.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...