dimecres, 3 de novembre de 2010

Un plaer de ma vida


Abans de res he de comunicar que sé que la majoria coneix l'autor i l'origen de la representació de la imatge que teniu dalt, no obstant això, mai està de més anotar-ho: es tracta d'una de les il·lustracions del magnífic artista alcudià Manolo Boix sobre un passatge d'un dels llibres més meravellosos mai escrits per mans valencianes, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. L'escriptor no havera pogut concebir millor artífex per donar imatges a la seua obra i, per descomptat, M. Boix no podria haver trobat millors motius.

El Tirant conté, a banda d'un increïble argument i d'un cavaller de carn i ossos amb una vida d'alts i baixos, una gran dosi d'erotisme en moltes de les seues manifestacions narrades amb una finesa i sensualitat extraordinàries: acaronaments, masturbació, trobades nocturnes, voyeurisme, jocs de lesbianisme, etc.

Tant hi ha per dir d'aquesta obra que se li podria dedicar un bloc exclusivament així que em centre a un dels meus passatges predilectes il·lustrat pel dibuix de l'entrada (i més coneguts): Tirant entra a la cambra de Carmesina mentre dorm i la palpa amb l'ajuda de Plaerdemavida (sense dubte el meu personatge preferit)!
El cavaller passa els dits a plaer (mai millor dit) pel cos de la princesa que es troba estesa i xiuxiueja algunes paraules de queixa pensant que es tracta de Plaerdemavida, a les que aquesta respon justificant els tocaments per la suavitat i perfum de la seua pell en sortir del bany... qui es podria resistir a tan temptadora carn?

La ignorància de Carmesina sobre qui la palpa, el desig a punt de vessar de Tirant, la presència de la tercera persona observadora en forma de Plaerdemavida... un fragment irresistible, dels millors (sinó és el millor )que mai he pogut llegir en un to eròtic d'aquesta mena!

L'obra la podeu (re)llegir picant ací.

Per no fer massa llarga l'entrada vos he deixat el fragment que correspon a l'escena just ací baix.


TIRANT LO BLANC 

Versió de Josep Palomero de l'obra homònima de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba

(...) Plaerdemavida l'hi portà i el féu gitar al costat de la princesa. I les posts del llit, del costat del capçal, no arribaven a la paret. Quan Tirant s'hagué gitat, la donzella li digué que s'estigués quiet i que no es mogués fins que ella li ho digués. I ella es posà de peu al capçal del llit i posà el seu cap entre Tirant i la princesa, i ella tenia la cara devers la princesa; i com que les mànigues de la camisa li feien nosa, se les tragué. I agafà la mà de Tirant i la posà sobre els pits de la princesa, i Tirant li tocà les mamelles, el ventre i, d'allí, avall. La princesa es despertà i digué:

-Valga'm Déu, i com n'ets, de pesada! No em pots ni deixar dormir.

Digué Plaerdemavida, que tenia el cap sobre el coixí:

-Oh, com sou donzella poc soferta! Ara eixiu del bany i teniu les carns llises i agradables: m'agrada de tocar-les.

-Toca on vulguis -digué la princesa-, però no posis la mà tan avall com fas.

-Fareu bé de dormir. I deixeu-me tocar aquest cos que meu és -digué Plaerdemavida-, perquè jo sóc ací en lloc de Tirant. Oh, traïdor de Tirant! I on ets tu? Que, si tenies la mà allà on jo la tinc, com n'estaries, de content!

I Tirant tenia la mà sobre el ventre de la princesa. I Plaerdemavida tenia la seva mà sobre el cap de Tirant i, quan ella advertia que la princesa s'adormia, afluixava la mà i llavors Tirant tocava de gust; i quan la princesa estava a punt de despertar-se, estrenyia el cap a Tirant i ell s'estava quiet. Estigueren en aquest esplai per més espai d'una hora, i ell tothora tocant-la.

Quan Plaerdemavida advertí que la princesa estava ben adormida, afluixà del tot la mà a Tirant i ell volgué intentar pacientment de donar fi al seu desig. Però la princesa es començà a despertar i, mig adormida, digué:

-Què fas, desgraciada? No em pots deixar dormir? T'has tornat folla, que vols intentar el que va contra la teva natura?

Però no passà gaire estona que la princesa s'adonà que era més que una dona, i no ho volgué consentir i començà a cridar molt fort. Però Plaerdemavida li tancava la boca i li deia a l'orella, perquè cap de les altres donzelles no ho sentissin:

-Calleu, senyora, i no vulgueu difamar la vostra persona. Tinc por que no ho senti la senyora emperadriu. Calleu, que aquest és el vostre cavaller, que per vós es deixarà morir.

-Oh,maleïda siguis! -digué la princesa-. I no has tingut por de mi ni vergonya del món? Sense que jo sabés res, m'has posat en greu dificultat i difamació!

-Senyora, el mal ja és fet! -digué Plaerdemavida-. Poseu-hi remei, a vós i a mi. I em sembla que callar és el remei més segur i el que més pot valer en aquests afers.

I Tirant, amb veu baixa, la suplicava com millor podia. I a la princesa, que es trobava en tan mal pas, de l'una part la vencia l'amor, però,i de l'altra tenia temor, però, com que el temor superava l'amor, decidí callar i no dir res.

7 comentaris:

  1. aquestos de l'edat mitjana tenien ahi mateix la sang, al més meridional dels punts febles però desmesuradament forts del nostre poc aprofitat cos. quina enveja i com s'ho degué de passar el tio Joanot escrivint el passatge...

    ResponElimina
  2. Meravelloses les il·lustracions d'en Manolo Boix i la història del Tirant un mosaic del bo i millor de la literatura universal! Malgrat estar escrita a l'edat mitjana l'argument és més que actual! Gran article Theresia!

    ResponElimina
  3. Lisa: què fantàstica l'expressió que has emprat "el més meridional dels punts febles però desmesuradament forts"! Quina enveja com dius!

    Emili: Gràcies! Tens tota la raó, és tremendament actual!
    La veritat és que M. Boix és un dels meus artistes predilectes! Si algun dia poguera fer-li una entrevista em faria molt feliç!

    ResponElimina
  4. El Tirant té passatges boníssims, entre d'altres quant Tirant veu despullar-se a la princesa o el de l'espill en que li diu que hi ha la imatge pintada de la dona a qui estima. Molts la consideren de les primeres novel·les modernes.

    ResponElimina
  5. Sí, en efecte, el Tirant és una de les primeres noveles modernes, i molt bona mostra de que, en l'edat mitjana, no eren tan rancis i beatos com ens han venut... bé que li agradaria al Faune anar-se'n de copes amb Joanot Martorell :D a partir de Trento, ja es van capgirar les coses. I Manolo Boix, increïble, el vaig descobrir fa un parell d'anys i m'ha encisat. A veure si un dia em faig amb el llibre que tragueren.

    ResponElimina
  6. Faune: de copes amb Martorell XD jajaja! Jo faria un volt amb el seu cunyat March! Per cert, Manolo Boix té dues publicacions del Tirant: la del segur i la de pagament (com jo diria XD), una amb el llibre íntegre i altra d'un sol volum...no et dic què val l'edició luxosa perquè m'entra algo! Ja voldria jo fer-me amb ella, molt més valuosa per a mi que un Mercedes o un diamant de Tiffany (cadascú amb les seues preferències ;D)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...