dimecres, 30 de juny de 2010

Gelato al spaghetti


Com va dir Epictet: L'important no és allò que es menja, sinó com es menja.

Aquesta fotografia l'he agafat del bloc Pretty Foods and Pretty Drinks.
Molt recomanable!

dimarts, 29 de juny de 2010

Sucre de Provença


El setembre de l'any 2004 vaig visitar la Provença
El viatge va començar a Carcassona per passar després les nits a Avinyó i visitar Carpentràs, Nimes, Nantes, etc. 
Cert és que una de les estampes més cèlebres de la zona són els camps d'espígols en flor que amb la potència del Sol intensifica la seua flaire. Es cultiva a consciència per després collir-lo amb cura i destil·lar-lo per destinar-lo, sobretot, a perfumeria i farmàcia. És una tradició molt vella que ja marcaven les dones franceses quan anaven a collir la lanvandula amb cistelles i cabassos i que ha configurat el símbol més celebrat de la Provença.
Malauradament, setembre no és el seu mes. Així doncs, en comptes de la visió de d'aquelles bèsties verdes i llarguerudes de lloms perfumats em vaig haver de conformar amb el seu sabor. Per supost, "conformar" és una forma de dir-ho ja que bé que vaig gaudir tastant els caramels d'espígol, el té amb els seus carnosos estams o, inclòs, el diavolo (una beguda molt popular a França feta amb xarop d'algun fruit i gasosa) doncs als francesos els entusiasmen les begudes de colors i els xarops donen un cromatisme ben cridaner al got. Molt recomanable.
Els sabors de la Provença em van fascinar. Caminen entre les fruites i les brosses, més que el xocolate o les espècies orientals! 
En cada poble hi havia un racó amb una tenda de llepolies artesanes de multitud de colors i bescuits de formes impossibles. La fotografia que teniu a dalt correspon a una d'aquestes tendes que trobarem a un dels poblets. El punt de vista està tan elevat pel fet que la fotogradia la vam perndre des d'un finestrol del carrer que es trobava a un nivell més elevat que la botiga. Hi havia fruita confitada, massapans, caramels, fruits secs, bescuits de mantega, confitures i bombonets de colors.
Però si hi ha una cosa de la imatge que em fa més gràcia són les cistelles suspeses en una barreta per arreplegar-ho tot. Com si de la collita d'espígol es tractara!

dilluns, 28 de juny de 2010

El somni de Dante



“El jove amor jau somniat: però qui coneix el seu somni?” 

             Quan el prerrafaelista Dante Gabriel Rossetti va escriure aquest vers no esperaria que fóra un preludi de la mort de la seua estimada Lizzie, model i màrtir de l’estil de vida de l’artista. Elizabeth  Siddal va ser artista i poetessa, una musa de la germanor prerrafaelista. El perfecte cànon de dita corrent, cabells daurats, pell fina i blanquinosa, ulls maragdes. Quelcom sap que va arribar a ser la magnífica Ofèlia de Shakespeare, la Venus (Verticordia) o la Beatriu de Dante Alighieri. Sí, sense dubte va estar l’objecte de la germanor junt a l’altra gran musa, Jane Burden. Les experiències d’Elizabeth al món bohemi començaren quan es va submergir a una banyera vestida per tal que Millais observara l’Ofèlia congelada amb la pell blavosa, els músculs tensos i els llavis moradencs; va posar per al seu amant en innombrables ocasions i va ser víctima dels seus constants enganys amorosos amb altres dones.
            Al s. XIX sorgeix la teoria de que quan dormim el cos descansa i l’ànima viatja, com podien els artistes arribar a l’espai d’introspecció que connectava amb allò essencial?, com podien accedir als espais anèmics als quals recrear-se?, com podien introduir-se als contes shakespeareans que tant il·lustraven? Les substàncies al·lucinògenes que empraven feien viatjar les seues ànimes fins a l’èxtasi.  Lizzie es va endinsar a aquest món oníric dels prerrafaelistes coneguent la “fada verda” dels bohemis i l’opi dels visionaris.

“El jove amor jau somniat: però qui coneix el seu somni?” 

El somni d’Elizabeth la va deixar immortalitzada com a Beata Beatrix, la Beatriu de Dante Alghieri i de Dante Rossetti custodiada per Virgili. Lizzie va conèixer el somni etern de l’amor gràcies al jardí d’aquests anglesos, jardins que deixen créixer les roses i els matolls de forma salvatge, atmosfera humida, llum daurada i la somnolència delirant dels contes de Théophile Gautier. És així com Lizzie es va metamorfosejar en Beata Beatrix. La imatge que l’eternitza l’envolta d’una aura daurada de calidesa estival que empenta el perfil d’Elizabeth cap a qui la contempla; està pregant amb els parpelles tancades, els llavis entreoberts, ha assolit un estat de misticisme mentre una au de plomatge vermell i amb una fina aureola diposita a les seues mans orants la flor, fruit de la substància que l’ha adormida per sempre: Papaver Somniferum, la flor de l’opi, la flor del làudan. 

S’ha dit sovint que Dante va soterrar Elizabeth amb un llibre entre les mans; quin motiu per a fer-ho? El pensament romàntic va decidir que anys després, el pintor, com un Orfeu cercant a l’avern la nimfa Eurídice, i sumit en una espiral de depressió, va reclamar el cos de l’estimada amb el pretext de recuperar el llibre amb el qual l’havia deixada anar a les profunditats dels jardins anglesos, immersa al seu somni i amb la flor de l’opi al pit.

“El jove amor jau somniat: però qui coneix el seu somni?”


Si algú té interés en llegir el poema Dreamlove, de Rossetti en anglès i la traducció al castellà pot picar ací baix. 

divendres, 25 de juny de 2010

Kokeshi Theresia

Per fi ahir al matí vaig fer el darrer examen d'aquest curs! Després em vaig anar a celebrar-ho amb LaiO i Eva a un vegetarià fantàstic i, per la vesprada, tal i com mana la tradició que jo mateixa em vaig imposar, em vaig fer un parell d'autoregals:
Un d'ells fou un llibret que, per pura inspiració Laiana, va arribar a les meues mans.
Es tractava d'un petit manual d' Annelore Parot sobre el dibuix de Kokeshi, nines tradicionals japoneses originals de Tokohu que es caracteritzen per un cap redó, un cos simple i no tindre braços ni peus.
Les Kokeshi normalment són de drap però aquest llibret les simplificava en dibuix d'una forma encisadora que em va captivar prou per comprar-lo.
Així doncs, avui he agafat llapis i paper i he fet un esbós del que seria jo vestida amb un kimono i que després he passat a l'ordinador i he "formalitzat" diguem-ne.
El resultat el teniu a dalt. Ha estat una creació ben interessant i convide a tot el món a provar a fer-ne una de si mateix.
Jo no descar-te fer-ne més!

dissabte, 19 de juny de 2010

De mites i vegetals


És molt probable que al llarg de la nostra vida hagem escoltat en alguna ocasió el mite d'Èdip Rei o, sinó és així, almenys sí que ens haurà arribat la famosa endevinalla que formula l'esfinx al protagonista extreta de la mateixa història:

"Quin és l'animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la tarda tres?"

Doncs bé, a propòsit del post Conillet, Marta em va suggerir el visionat del curtmetratge Oedipus basat en la llegenda mitològica d'Èdip Rei, tragèdia de Sòfocles. Jason Wishnow va fer un gran curtmetratge d'animació basat en el protagonisme de vegetals!
La idea ha resultat una animació divertida que repassa el mite amb una visió molt personal i que pot resultar com a font d'inspiració per a més d'un. A mi almenys m'ho sembla.

Nota: atenció a les ovelletes.



Si algú està interessat en (re) llegir el mite o repassar la història de forma general pot picar ací baix.

dimecres, 16 de juny de 2010

Conillet

Ahir de matí vaig fer el seté examen d'aquest quatrimestre. Havia dormit 4 hores i el dia anterior havia tingut un altre. El meu cervell no donava per a res més així que em vaig dedicar a donar un aspecte nou al bloc (definitiu). Quan el vaig enllestir vaig agafar la càmera i el trípode i filmí el meu primer stop motion.
Per què? No sé el motiu pel qual em vingueren les ganes, ara sí, la inspiració va ser tota d'Invertebrada, una amiga que escriu a Miscelánea i va publicar un parell de vídeos de stop motion que em van semblar d'allò més interessants i que podeu veure picant ací.
El meu bé podria considerar-se més que una inspiració una quasi còpia de la idea (no per res, sinó perquè era ja quasi de nit i volia aprofitar el temps, l'únic que tenia a mà era un pelux i el meu escriptori). Espere que el proper que faça siga original 100%!
No és gran cosa però fou una primera presa de contacte.
Nota: L'etiqueta la du darrere perquè no és meu el conillet, sinó li l'havera tret.


video

dissabte, 12 de juny de 2010

Pas de gòndoles

 
Hi ha un refrany venecià que diu que no hem de malgastar el temps que tenim.
El juliol de 2006 vaig estar a Venècia. Cert que estava a vessar de turistes i cert que feia molta calor però, sincerament, per a una persona com jo que fuig de l'aglomeració de gent i de la calor humida, vaig gaudir aliena a tot el que no fóra la pròpia ciutat.
La fotografia que hi ha dalt la vaig i les altres dues les vaig prendre des d'una gòndola (no, el gondoler no va cantar i sí, anava amb una samarreta a ratlles blanques i negres). Aquestes atraccions turístiques són cares i podem semblar un excés innecessari, almenys jo vaig arribar a pensar acò tenint en compte que no em sobren els diners. Tot i així, vaig pujar perquè anava acompanyada de sis amigues i repartirem els diners: no em vaig penedir pas.


El turista (tots som turistes, mal que ens puga pesar la connotació pejorativa de la paraula) que realment té interès en contemplar la ciutat no pot deixar passar passejar pels canals. Vaig veure el palauet on va romandre Mozart durant l'estança a la ciutat, la residència del famós Casanova i vaig contemplar la roba estesa multicolor sobre les façanes renaixentistes compartint balcó amb els plantes penjoses, les curioses senyals de tràfic dels gondolers, etc. al cap i a la fi, detalls de la ciutat que és impossible gaudir si no hi puges a una de les gòndoles.
Vaig prendre compulsívament mil fotografies dels canals. Les aigües de blau difòs emmarcades amb els edificis terrossos i segmentades pels petits ponts de la ciutat. Una estampa típica que malgrat haver-la vist nombroses vegades no em va deixar d'impressionar tal qual es repetia en tots els carrerrons.
La propera vegada promet fer cas del refrany i aprofitar el temps quedant-me almenys tres dies, visitaré els palauets, em desfaré les soles recorrent els carrers i els aparadors a vessar de màscares, em faré un Martini rosso a la plaça de sant Marc (encara que em coste mig sou!), em perdré al palau del Dux i pujaré en gòndola.


Si algú té curiositat per la ciutat i vol veure pel·lícules, articles o llibres (que paguen la pena) que en parlen pot picar baix.

dimarts, 8 de juny de 2010

El vellut de Mariana


Quan el març de 2008 vaig visitar el Van Gogh Museum a la ciutat d'Amsterdam hi havia una mostra antològica de Millais. Jo, per aleshores, gairebé desconeixia l'obra de l'enfant terrible de la societat victoriana, només la famosa Ofèlia, la dona shakespereana i prerafaelita per excel·lència.
Malauradament, el passeig per la sala circular va ser més aviat breu. Tot i així, no vaig poder evitar aturar-me davant d'una petita pintura (d'un acabat realment increïble tenint en compte les mesures de 597 x 495 x 15 mm). Era fascinant: la dona retorçant-se cansada d'estar asseguda en la mateixa postura massa estona, mirant pels cristalls acaronada per la llum filtrada per les vidriedes. Les fulles de tardor caigudes indicant a l'espectador el pas del temps i el seu vestit de vellut blau. marcant la postura sota la tela de les cuixes i els malucs... una textura tan perfecta que semblava poder tocar-se.Qui era? En quin personatge es basava Millais? I, com Freud ja va fer amb el Moisés de Miguel Àngel, per què m'havia captivat de forma especial?
Encara que no havera hagut un cartell amb la fitxa de l'obra, no havera estat complex esbrinar qui podia ser, esclar, els membres de la Germanor Prerafaelística desitjaven tornar a l'esplendor de la literatura anglesa medieval i estaven obssessionats per la representació dels seus personatges així que podia ser una dama dels cicles artúrics o de qualsevol peça poètica o teatral de basada en llegendes bretones. 
Efectivament, Mariana, el nom de l'obra i la figura, estava extret de Mesura per mesura, la comèdia de Shakespeare. Aquesta dama esperava casar-se amb Angelo, un legislador odiat que anul·la el compromís en quedar-se Mariana sense la dot a causa d'un naufragi al que mor el seu germà. El moment en que Millais representa el personatge és quan la dama s'adona que viu en total soledat i, malgrat l'anul del seu matrimoni, encara espera n'Angelo. 
La seua postura, la clau de la peça, demostrava el seu cansanci i, al temps, manifestava la impaciència sexual del cos que ha esperat massa en posar de relleu el vellut sobre les corves més femenines per a fer patent aquesta interminable expectació: les cuixes, els malucs i els pits.
Han passat 2 anys des de llavors i no sóc capaç de trobar el sentit que tant em va fascinar. Potser hauria de tornar...

Alfred Tennyson, poeta post-romàntic, va deixar un poema dedicat a la mateixa Marianna. Si el voleu llegir en anglès podeu picar baix.

divendres, 4 de juny de 2010

L'oli i la crema



Respecte al títol, quan esmente l'oli m'estic referint a la tècnica pictòrica de l'oli amb la que s'aconsegueix un millor treball de la superfície gràcies a la seua maleabilitat, les veladures, la facilitat de rectificació, l'assoliment de la perfecció en representacions de textures, etc. i quan esmente la crema...bé, crec que el pastís és massa evident com per aturar-me a explicar-ho.
M'encisa com es reinterpreten les obres mestres de l'art! Especialment com ho fa Banksy.
El pastís esclatant contra el rostre de l'individu retratat amb un porte tan noble i digne, la crema lliscant pel coll, queient gotes per la barbeta en forma d'escuma blanca...i tot amb les pinzellades pròpies de l'academicisme del segle XVIII amb un incipient estil impressionista!
El pastís integrat a l'oli, el cavaller somrient somerament, la base lluenta del dolç, ...! Magnífic! Estic pensant en estampar-la a un bolso...

dimecres, 2 de juny de 2010

Experimentant...

He rumiat més d'una vegada el fer-me un bloc propi però pensava que em faria mandra, que potser publicaria un parell d'entrades i després el deixaria estar o que seria una pèrdua de temps. Tot i així, ara tot just quan se suposa que em manca temps per a res que siga estudiar un impuls del moment em du a crear Les deixalles de l'arnadí.
Aquesta empenta m'ha vingut per la visita frequent a uns quants blocs particulars que, si bé no pretenen res (almenys a priori), m'encisen per la publicació de fotografies, esdeveniments, escrits, o el que siga. Tot propi, tot original.
Aquest, aleshores, és un bloc que no preten ab-so-lu-ta-ment res. Només és un suport per a obligar-me a crear periòdicament alguna cosa: una imatge, una gravació, unes lletres, qui sap.
Molt probablement ningú el visitarà mai, no seria cap problema, però si algú es passa, benvingut siga i, si li agrada, doncs que torne quan vulga.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...