dissabte, 31 de juliol de 2010

Imatge de dissabte


M'abelleixen unes galetes cassolanes...

dijous, 29 de juliol de 2010

Liles


Liles...em tornen boja!!!


Petició: La guerra dels móns


A petició del visitant del bloc U, he cercat per tota la xarxa La guerra dels móns en català. Només he trobat la transmissió des del Teatre Nacional de Catalunya de l'acte central de celebració dels 25 anys de l'emissora Catalunya Ràdio amb la representació de la versió del polèmic programa d'Orson Welles. U no em podrà retreure no haver-ho intentat doncs m'he passat més d'una hora donant voltes cercant la peça.Afegiré que és una versió molt particular i també divertida adaptada a l'entorn català per tal d'emular al gran director americà.
Dóne per sabuda la història i la histèria de masses que va provocar The War of the World la nit del 30 d'octubre de 1938 així que no ho faré més llarg.

Ací vos la deixe. Gaudiu!

Pervertint els contes


En realitat allò de "pervertir" els contes pot ser més per les il·lustracions de Scott Campbell que he triat (superbes) que no pas per les històries arrel (crudes de per sí) que Disney va agafar en una pastelona pel·lícula "infantil" (o no) de princeses moixes, prínceps presumptuosos, antagonistes interessants i final feliç (estic parlant especialment de la primera època Disney i els clàssics Grimm).
No sé si existirà alguna versió eròtica dels relats però ja tinc ganes de llegir-ne alguna cosa, tot i que la puc escriure jo per satisfer el meu caprici.
Avui obriré una sèrie d'entrades destinades a les històries originals, de fet, estava plantejant-me fer un bloc nou per a açò i vos deixe l'enllaç ací, a la llista de blocs que visite i a Per a més coses...
Espere que vos resulte interessant...

dimecres, 28 de juliol de 2010

Somni


Aquesta nit he tingut un de tants somnis estranys. Quan he despertat he pensat que, en comptes de publicar el que tenia pensat podia dedicar un post als meus viatges onírics. Així doncs dedique aquesta entrada a Orson Welles, el protagonista del meu somni ja que aquest es basava en que les seues restes mortals es trobaven a una carmanyola que tinc a casa. Sí, tenia el que queda de Orson Welles a ma casa en forma d'una massa uniforme de color crema (misteriosament semblant a un gelat de mantecado) dins d'una carmanyola al rebost.  I el més curiós és que fora hi havia un fotograma de Citizen Kane i una mena d'epitafi...què detall!

dimarts, 27 de juliol de 2010

Capsa de goig


La felicitat té forma de caixa plena de macarons Ladurée...

Ací vos deixe un petit reportatge sobre la casa Ladurée als magatzems Harrods...enjoy it!

dilluns, 26 de juliol de 2010

Are you alive?


Amb una estètica que sembla treta del Chicago dels anys 20, la popular marca Diesel va treure fa ja un parell d'anys una campanya publicitària per a la seua fragança Fuel for life.
Els anuncis que la composaven eren molt breus i amb una tònica idèntica: una persona jove sobre un fons negre que pregunta si estàs vius i una breu escena silenciosa en la qual es veu immersa la mateixa persona. L'encís de l'escena ve donat per la seua brevetat i per la història que sembla haver darrere de l'acció que se'ns permet contemplar i que només podem imaginar (sospirs a un ascensor, la col·locació d'una màscara o una bena, etc.).  I per si vos interessa, la música (tan ben triada!) és el Trio n°2 en mi bemol major de Schubert
Finalment, una recomanació sobre l'ús moderat del perfum...m'encanta!

Recordeu: Use with caution...

Ací teniu el més recent, una versió allargada i novedosa en relació als anteriors (els enllaços dels quals, trobareu baix).



Podeu veure els spots del Canelobre, el Corredor, la Màscara, la Correguda, l'Ascensor, la Pluja i la Bena.

diumenge, 25 de juliol de 2010

Envejosa


Aquesta peça de 1892 anomenada Circe envejosa (i que algun ric afortunat té a la seua col·lecció privada...) és del prerafaelita sir John William Waterhouse, un dels meus pintors preferits. 
Avui m'abellia mostrar-vos el quadre, força seductor: els cabells vermells sinuosos, els ulls amenaçadors, els llavis vermells, l'estampat de paó en un indicador d'alienació de la civilització i el líquid verdós vessant-se del recipient de cristall sobre una estranya criatura aquàtica. 
Normalment, quan una donzella apareix a una representació vessant líquid d'un recipient simbolitza la pèrdua de la seua virginitat, cosa que acó no s'acompleix però que podria identificar-se amb les relacions sexuals que Ulisses manté amb la maga Circe, protagonista del quadre i amb l'enverinament amb les metzines de la fetillera sobre els seus companys de viatge. No oblidem que la seua història es remunta a l'Odissea d'Homer convertint-se en un dels capítols més coneguts de la magnífica obra que podeu (re)llegir picant ací.

Ací baix us deixe un vídeo anecdòtic que arreplega la còmica interpretació per part de Matt Groening del capítol de la maga a The Simpsons.

divendres, 23 de juliol de 2010

Perles i pastissets


Després de molt reflexionar he arribat a la conclusió que els meus capricis més immediats són perles i pastissets. Sí, així és. I realment pense que no podria ser d'altra forma tenint en compte les inherents connotacions barroques: el propi nom barroc deriva del mot portuguès barroco que significa "perla de forma irregular" i la pastisseria va tindre el seu veritable apogeu durant el període que comprèn.
Les corones de perles, els macaron de Ladurée (dels que us remet un article meu), un anell de perla negra, els religieuses, un passador perlífer, els marron glacé... un paradís que tot plegat amb el Lascia ch'io pianga podria fer-me esclatar d'entusiasme a l'interior d'una pastisseria francesa...

Així que si voleu fer-me feliç, ja sabeu...


dimecres, 21 de juliol de 2010

L'erotisme del natural


Jonas Akerlund és el creador d'aquest anunci publicitari realitzat per a una coneguda marca de cosmètics de base natural.
És una de les publicitats que més m'ha encisat pel fet de posar de relleu de forma tan clara el missatge sobre que allò essencial és el que et fa bell/a. L'anunci mostra una sèrie de parelles de distinta edat, condició, orientació, etc., a diferents espais en una unió sexual que, lluny dels clixès pornogràfics, traspuen naturalitat.
Tot i que ací dalt us he deixat el resultat final escollit per la marca, visiteu aquest enllaç en el que veureu la grabació original del director (i que jo havera deixat intacta).
Akerlund és especialment conegut recentment per haver estat el director del videoclip Telephone, de Lady Gaga i Beyoncé (i que no us podeu perdre) i del que he d'aconsellar-vos la visita a la seua web per donar una ullada als seus magnífics treballs que fan del videoclip i la publicitat un art.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Wilde per a celebrar


Per a celebrar la publicació de l'entrada número 25 de Les deixalles de l'arnadí he decidit dedicar el post a l'incombustible Oscar Wilde.

El rei de la vida, com ell mateix es denominava, era un dels màxims exponents del dandisme, eixe magnífic moviment de decadència sorgit a l'Anglaterra del segle XVIII en el qual els membres vestien de forma elegant (inclòs excèntrica) i  es posicionaven en una actitud desganada enfront el gust popular. El dramaturg irlandès es va entregar a la vida errant de les tertúlies filosòfic-literàries dels cafès freqüentats per les personalitats del món de la cultura victoriana entre núvols de fum de cigarrets, parets amb papers pintats i copes de brandy.

La seua escèptica genialitat i la seua orientació sexual va esdevindre un escàndol i l'espurna de la seua caiguda amb l'acusació de sodomita per part de John Sholto Douglas, progenitor del seu amant, Lord Alfred Bruce Douglas, mitjançant una nota dirigida a  l'escriptor en la que es llegia "To Oscar Wilde posing as a somdomite", que d'una altra forma seria: "A Oscar Wilde, que presumeix de sodomita".    
Els dies a l'humida i fosca cel·la a la qual va estar empressonat durant dos anys l'arruinaren en tots els sentits de la paraula. La darrera manifestació del seu enginy en aquest temps de reclusió foren De Profundis i The Ballad of Reading Gaol.
El final d'aquest mestre de l'estètica va fer confluir el seu sentiment de marginació durant tota la vida amb la seua mort a la bohèmia París en completa soledat.

Avall vos he deixat un fragment del programa radiofònic La rosa de los vientos dedicat a la biografia del dandy més cèlebre (junt a Lord Byron, he de puntualitzar). A més, si voleu (re)llegir un recull de les frases que més m'entusiasmen de l'autor (per supost, una selecció molt breu en relació a la infinita quantitat de frases de Wilde) podeu picar-hi.


divendres, 16 de juliol de 2010

Dies vermells


—¿Conoce usted esos días en los que se ve todo de color rojo?

—¿Color rojo? Querrá decir negro.

—No, se puede tener un dia negro porque una engorda o porque ha llovido demasiado, estás triste y nada más. Pero los días rojos son terribles, de repente se tiene miedo y no se sabe por qué. ¿Le ha ocurrido a usted alguna vez?

— Sí.

— Pero cuando me pasa lo único que me va bien es coger un taxi e irme a Tiffany´s. Me calma en seguida la tranquilidad y el aspecto lujoso que tiene. Nada malo podría ocurrirme allí. Si pudiera hallar algún sitio en el que me encontrara con ese sosiego que se respira en Tiffany´s...

dijous, 15 de juliol de 2010

Antichrist


L'acabe de visionar i he de dir que em sembla una obra mestra. No podia deixar de dedicar-li una entrada.

El genial danès Lars von Trier va causar polèmica al festival de Cannes el 2009 amb aquesta pel·lícula protagonitzada per Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg.
No vaig a fer una crítica del film i tampoc a detallar-vos l'argument, de fet, ni tan sols el pense introduir. Només vos la recomane (amb precaució).
Si la meua recomanació ve amb un avís és per la duresa de la trama i les imatges, crudesa és un qualificatiu molt adient per a Antichrist ja que, per posar un exemple, més d'un s'ha referit a ella com un exercici de sadisme cap a l'espectador. Així doncs, tot aquell sensible a l'excés de plànols tancats, el patiment d'animals (i servidora és molt amants d'ells), les mutilacions explícites (no és que hi haja moltes però sí crues), les seqüències dedicades a provocar ansietat en l'espectador, la violència i/o les escenes de sexe explícit, queda avisat de que la cinta en conté d'aquesta mena de contigut (i sense el qual seria impossible que funcionara com ho fa).
Atenció al pròleg. Com a poc és superb.

Potser algun dia la desglose, però no és avui.

Si algú de vosaltres es llança a veure-la m'agradaria molt que deixara constància de la seua opinió al respecte.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Fotografia


Com que davant de l'objectiu no em sol sentir massa bé preferisc estar darrere o, com diu un conegut, trobar un bon retratista...



dimarts, 13 de juliol de 2010

La violació


Aquesta pintura em va impactar en gran mesura la primera vegada que la vaig veure. No sabia pas el títol (del qual es pensa que no fou posat per l'autor) però em va causar una impressió (mai millor dit)  fruit de la barreja d'erotisme i violència.
Fou una peça abandonada durant 40 anys al taller del pintor referida per ell com "la meua pintura de gènere" i de la que s'ha intentat trobar el leitmotiv de la representació a la literatura de Zola o Duranty, especialment a la novel·la Thérèse Raquin.
Però deixant a banda les hipòtesi sobre inspiracions, el que de veres m'interessa és l'escena: un home dret contra el llindar de la porta, mirada desafiant, postura tensa. D'esquenes hi ha una dona agenollada i visiblement avergonyida pel que sembla que ha estat (estarà) a punt de fer i que ens relata el cosset obert, un penjoll i un cosidor en forma d'intercanvi comercial en una transacció sexual.
L'espai reduit, les diagonals formades pel llit, la catifa i la mirada possessiva de l'home sobre la dona doten carreguen l'escena de gran sentit dramàtic i els contrastos com el llit impecable enfront la roba amuntegada; l'espill obrint l'espai a l'espectador mostrant la xemeneia que escapa a la visió del mateix; l'home burgés vestit amb tonalitats fosques i la jove de classe baixa semidespullada i blanca de la que brolla la llum junt a la llàmpara acaben
Tot i que aparentment no ho sembla, Degas fou un defensor del paper femení en la societat burgesa del moment i, especialment, de les joves explotades laboral i sexualment, així que no hauria de sorprendre aquesta pintura tan impactant exposant al públic una realitat que, malgrat estar refusada per les hipòcrites formes burgeses, era la trobada més cobejada a la nit.




Si vos ve de gust podeu llegir el primer capítol de Thérèse Raquin.

dilluns, 12 de juliol de 2010

La migdiada del faune



La passada Pasqua vaig visitar Madrid i per les vesprades, en finir el dinar, caminàvem fins El Retiro per descansar una mica sobre la gespa humida i sota el Sol vespertí.
Aquesta fotografia me la va fer Emili mentre dormia i, en veure-la, no vaig poder evitar escoltar al meu cap Prélude à l'après-midi d'un faune, del genial Debussy, que es traduiria com a Preludi a la migdiada d'un faune. Es tracta d'un poema simfònic basat en els versos Le Faune del poeta Mallarmé i que teniu més avall amb la seua traducció.
El faune romà, provinent del déu Pan de la tradició grega, és un sàtir que fou adorat com a déu dels camps i els pastors (motiu pel qual habitava boscos) i com a divinitat profètica. La seua variant femenina era Fauna (considerada mare o filla, segons la tradició) i de la que derivà Fatuella i el terme fatum (destí) i fairy (fada) que és la forma en la que una fauna servidora li agradaria derivar a la fotografia enmig de la migdidada.
Per suposat, no hem d'oblidar que el faune sempre s'ha identificat per ser un déu lasciu, de gran potència sexual (representada especialment amb les potes de cabra) que sent preferència per les nimfes i que ha conformat tot un imaginari particular al llarg de tota la història de l'art.

Així doncs us deixe més avall amb Debussy. Podeu llegir el poema en francès, la seua traducció al castellà i veure alguna representació d'aquest ésser mitològic picant ací baix.
Relaxeu-se i gaudiu...

divendres, 9 de juliol de 2010

Kokeshi Eva

Finalment ací està la tercera kokeshi dedicada a Eva en exclusiva (podem recapitular a Kokeshi LaiO i Kokeshi Theresia).
Aquesta vegada li he posat un Bentō com a complement. 
Per a qui no ho sàpiga li descobriré que el Bentō és la capseta embolicada que du la nina i es tracta d'una ració de menjar molt senzilla per endur molt tradicional de la cultura japonesa. Normalment està compost per arròs gohan amb umeboshi o sushi, peix o marisc (fregit normalment) i una guarnició de vegetals que sovint estàn manipulats amb la finalitat de crear formes concretes. Açò sense dubte és el que més m'encisa!
Els Bentō es poden fer tant a casa com comprar-se a qualsevol botiga d'alimentació ja preparat tot i que tradicionalment s'ha consumit fred amb la proliferació dels microones ja es preparen per ser calfats.

Si piqueu baix veureu algunes dels Bentō més originals que he trobat a la xarxa i també enllaços relacionats (amb trellat, per suposat).

La casa de los espíritus



Ahir a la nit em vaig gitar a les dues de la matinada veient The house of the Spirits, dirigida per Bille August i basada en la novel·la d'Isabel Allende.
No puc dir quan va ser la darrera vegada que em vaig gitar tan excitada pel visionat d'una pel·lícula que és ab-so-lu-ta-ment perfecta, no podria qualificar-la millor.
Malgrat tot, no vaig a dedicar a aquesta entrada ni a la seua increïble fotografia, ni guió, ni actors, ni direcció, ni fotografia, ni banda sonora, etc. ja hi haurà temps per fer posts i posts al respecte.
Aquesta entrada està dedicada a una seqüència protagonitzada per Glenn Close en la que Férula, germana d'Esteban (Jeremy Irons) i personatge al qual encarna la genial actriu, acudeix a confessar-se a causa dels seus pàlpits sexuals i en la que descriu les seues visites nocturnes a la cambra dels nuvis per escoltar els seus gemecs de delit.
La descripció de les escenes que contempla i les sensacions que en ella desperta, el sentiment de pecat amb l'excitació que provoquen les seues sortides per la nit i el marc en el que es desenvolupa la penitència tan fosc i gairebé amb un únic focus de llum emanat de la pell de Férula, tan perfecte com un Rembrandt o una pintura negra de Goya, fan d'aquesta seqüència una petita obra mestra per veure i reveure.
Baix del vídeo us deixe el diàleg extret del llibre.


Si voleu llegir el diàleg que es desenvolupa dalt i el fragment del llibre podeu picar baix.

dijous, 8 de juliol de 2010

Ostra

 
 
 Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba. 



Durant aquest passat curs vaig haver de fer un treball amb LaiO en el qual calia cercar moltes imatges del món de l'art i, entre elles, miniatures de bestiari medieval. Aquesta recerca ens va dur a una web en la que s'exposava el contingut d'un bestiari on trobarem informació ben curiosa.
Avui vos deixe una de les definicions més encisadores del bestiari: la de l'ostra. Per supost i com no pot ser d'altra manera parlant de l'univers medieval, l'animal en qüestió du una càrrega de simbologia cristiana que també vos he traduït. És de lectura molt recomanable.

"Escolteu ara d'on vénen les perles. Existeix en el mar un animal amb petxina anomenat ostra perlífera. Aquesta ostra s'eleva del fons de la mar en despuntar l'alba, obri la boca i absorbeix la rosada del cel, tancant a la seua petxina els raigs de Sol, la Lluna i les estreles: de les llums celestials dóna naixement a les perles. Aquest animal té dues valves entre les que es troben les perles. 
Quan el pescador cerca perles, les troba mitjançant l'àgata. Subjecta l'àgata a una corda robusta, i la deixa caure al mar. L'àgata va cap a la perla, i allí roman, i no es mou. I els bussejadors localitzen precissament l'àgata, i allí troben la perla.
L'àgata representa a Sant Joan Baptista, doncs ell mateix va assenyalar la perla espiritual quan va dir: "Vet ací el corder de Déu que treu el pecat del món". Considereu que el mar és el món i el bussejador el cor de profetes. Les dues valves de la petxina són l'Antic i el Nou Testament; el Sól, la Lluna, les estreles i la rosada, l'Esperit Sant, inclòs en ambdós. I la perla és Nostre Senyor Jesucrit, doncs Ell mateix és una perla valuosa."

El quadre que vos he deixat a la imatge és Peixos i ostres, de Manet però no fou l'únic pintor que va agafar aquest motiu als seus quadres (tot i que és cert que gairebé sempre és a natures mortes). Si en voleu veure més amb els enllaços a les seues fitxes podeu picar ací baix.

dimecres, 7 de juliol de 2010

El banquet

El títol d'aquest post, lluny de fer referència a la magnífica obra de Plató i que podeu (re)llegir picant ací, està posat en relació a la temàtica que el fotògraf Eugenio Recuenco (que, per cert, vull agrair a LaiO que me'l donara a conèixer) ha inclòs a una de les seues noves sèries.

dilluns, 5 de juliol de 2010

My sweet sweet sin


No era prou amb la dolça flaire a sucre i mantega que deixen anar sinó que a més els fan amb aquesta pinta tan abellidora i exclusiva...

Temptacions com aquestes...quina monstruositat!

La fotografia dels meus pecats està extreta del bloc La douleur exquise...

dissabte, 3 de juliol de 2010

El desdejú perfecte


Ah! El desdejú perfecte!
El desdejú perfecte per a mi està situat a un café de París de bon matí (encara que semble mentida però és així), a qualsevol estació de l'any i en qualsevol racó de la ciutat. Està envoltat de música d'acordió i  parets de colors suaus, s'escolten frases en francès (que per supost jo no entendria però que escoltaria amb gust) i està acompanyat per l'aroma del café i la mantega.
El desdejú tindria té de canella amb llet, maduixes fresques i un pastisset acabat de fer per menjar-lo amb una forqueta de postres...! 
Tot açò m'ha evocat aquesta fotografia agafada del bloc La douleur exquise, just davall d'una de la torre Eiffel, el gran símbol fàl·lic d'amalgama de ferro...

De dones i pel·lícules


Al bloc de la directora Erika Lust he trobat aquest vídeo fet per la blogger de Feminist Frequency en el qual es veu com una gran quantitat de pel·lícules no passarien un senzill test de 3 preguntes que va plantejar la dibuixant de còmics Allison Bechdel per a una  de les seues tires còmiques el 1985 sobre la presència femenina a les cintes audiovisuals.
Les preguntes són molt simples:

1. Apareixen dos o més dones amb nom?
2. Parlen entre elles?
3. Parlen entre elles d'alguna cosa que no siguen els homes?

Ja sabeu una nova forma d'avaluar els films.

divendres, 2 de juliol de 2010

Ovelletes


Els núvols sempre m'han semblat cotons de sucre...però les ovelles em donaven més joc a l'hora de fer el dibuix.

No sé per quin motiu la imatge surt com borrosa a l'entrada. De totes formes, si piqueu sobre ella la veureu perfecta! Si algú sap com solventar-ho, per favor, que m'ho diga.

dijous, 1 de juliol de 2010

Kokeshi LaiO

La meua paraula és inqüestionable i efectivament ací està la kokeshi  LaiO (haureu d'esperar més per al final alternatiu de Conillet).
Si recapitulem veureu que a arrel del post Kokeshi Theresia LaiO i Eva em demanaren dues nines per a elles. Ací hi ha una, de moment. La següent no es farà massa d'esperar.
La primera kokeshi la vaig fer amb un ventall. Aquesta, per contra, du un para-sol japonès. 
Aquest utensili va fer la seua aparició el 1914, especialment als balnearis. Estaven fabricades a França o importades d'Orient i estaven fetes amb 12 o 18 branques, tot i que tradicionalment tenen 8 i recobertes d'acetat.
Per supost desaparegueren ràpidament amb l'arribada de la moda de la pell broncejada a partir de l'any 1945.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...