dimecres, 29 de setembre de 2010

Humitat, per favor


Poques coses em fan tan feliç com un dia humit de tardor. La pluja freda i la volta del cel blanca, no pas grisa. I a l'interior de la llar calor de mantes, de dutxa amb aigua bollint fins fer-me el pit roig, de fumejants castanyes al forn; coses que perdrien part del seu encant si fora no reganara la humitat freda, sensació que penetra fins als ossos posant-me els pèls de punta i produint-me calfreds.
Dies de llibres o pel·lícules, de xocolate a la tassa i bescuit, de son ininterrompuda; dies en els que la roba s'ha d'estendre dins de casa, en els que si surts al carrer és per a entrar corrents a un lloc arrecerat i en els que el temps es pren la llicència d'aturar-se un parell d'hores.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Tom of Finland


Sense ànim d'escandalitzar cap lector (sincerament, no crec  que ho faça) avui he decidit presentar-vos el treball d'un dibuixant de creacions realment interessants i popular artista gràfic de vessant homoeròtica durant el segle XX: Touko Laaksonen, més popularment conegut pel seu pseudònim Tom de Finlàndia.
Laaksonen compta amb la “Tom of Finland Company" des de 1979 per tal de recopilar i distribuir la seua obra els esbossos de la qual es caracteritzen per la proliferació d'icones tòpiques de la comunitat gay com llenyaters, mariners, motoristes, policies, soldats (ell mateix va participar a la II Guerra Mundial), vaquers i, per suposat, els leathers (homes en robes de cuir).
La majoria de treballs són en tinta negra sobre fons blanc amb tècnica de dibuix a llapisera  impecable en el detall on es representen varons de cosos escultòrics en escenes homoeròtiques sent la seua sèrie Kake la més famosa.
Segons el propi Tom la seua vida la va viure en pantalons vaquers i en els seus dibuixos...
L'editorial Taschen n'ha tret un catàleg de fa poc de temps titolat Tom of Finland amb esbossos, dibuixos i pintures fins ara inèdits.

Des del Canal Arte vos deixe un petit estudi...



Si us ve de gust donar una ullada per les galeries de Tom podeu picar ací.



Aquesta entrada pot no ser recomanable per a menors de 18 anys.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Pastís de Lluna


Una vegada endinsats a la tardor com estem és molt adient parlar dels "mooncakes" o pastissets de Lluna. Són un dolç xinès que es consumeix durant el Festival de Meitat de Tardor, el qual també s'ha arribat a conèixer com el "Festival dels pastís de Lluna", festa que té com a finalitat l'adoració i contemplació de la Lluna.
Aquestes pastes normalment són redones amb gravats impressos a la corfa, un farcit de pasta que pot estar feta de llavor de loto amb ous d'ànec, d'anko, azufaifo, cinc llavors (nous, pipes de carabassa, pipes de meló, cacahuets, sèsam o ametles), taro, sal i pebre o Durian i que es prenen acompanyats de té. 
Una llegenda conta que el derrocament del govern mongol fou facilitat per missatges impressos a aquests pastissets pels revolucionaris Ming en forma de mosaic, així s'havien de tallar en quatre parts els dolços que hi havia junts a la mateixa capsa i recomposar-los per formar el missatge. Per fer-los desaparèixer només calia menjar-los.

Si vos abelleix celebrar la tardor amb aquestos dolços podeu intentar cuinar-los picant ací.

dijous, 23 de setembre de 2010

A setembre, carabasses


Em sembla recordar que una de les preguntes que m´han formulat de forma reiterativa des de menuda era quina estació de l´any m´agradava més. Potser aquest encapçalament semble infantil però no deixe de pensar que la tardor era la menys sol·licitada. Per davant d´ella era l´estiu, sobretot per les vacances, personalment sempre he trobat el període estival asfixiant, amb la calor apegalosa a causa de l´humitat pròpia dels camps arrossers de la meua terra que, a més a més, omplen de molests núvols de randelles el poble. El segon lloc era per la primavera, surten les sandàlies i les camisetes de mànega curta, l´estació de les flors i les al·lèrgies, potser massa embafadora per a mi. L´hivern sempre ocupava la tercera posició, temps de reunions familiars, torrons i abrics contra el fred...un fred que paradoxalment, amb l´humitat que m´ofega a l´estiu, fa que a esta època penetra a través de la roba fins fer-me encongir...
            Sempre he anat contracorrent, estime la tardor (o autumne per als més romàntics), estació de llums cúpriques i vent. Referir-se a la tardor com l´estació marró em sembla una errada. Cert que les fulles moren, s´assequen i es deixen caure en una elegant angoixa; que les castanyes són pardes i que el codonyat, el qual madura el sol de setembre, entra a la mateixa gamma cromàtica, malgrat tot, la meua mare ja em deia des de xicoteta que a octubre el cel estava més nítid i l´atmosfera, més anacarada. Potser és aquest el temps que millor senta a la meua terra: per una banda, els matins són freds i malgrat això, els tons que els cobreixen són argentats vells i salmonats càlids, semblants als que empraven en una pintura barroca. Les vesprades són ambarines, la llum que entra fa que les parets esdevinguen daurades i, quan ja s´ha amagat el Sol, la gamma canvia per deixar passar núvols violacis. No és en absolut el marró l´únic distintiu.
            A banda de tot açò, si alguna cosa de la tardor m´encisa per damunt de qualsevol altra cosa són els fruits que dóna: la carabassa, els forns del poble, sempre tan matiners, les torren deixant sortir l´olor pel fumeral...o les castanyes, la seua aroma ja m´acompanya  diàriament a la sortida del metro en agafar el tren, sol ser ja nit entrada i amb un suau vent glaçat, és aleshores quan passe al costat de la castanyera i se m´en van els ulls darrere dels fruits crepitants a la graella...i els fruits secs, ja ho diuen que: ”Pel setembre, a collir ametles”, llet d´ametles per postres, garapinyades, arnadí i vi moscatell, dolços de la terra per a una sobretaula en Tots sants.
            Tots Sants...ja en novembre, data que més m´inquieta i sedueix a parts iguals. La representació de El Tenorio per a aquesta festa i la lectura a la llum d´espelmes de El monte de las ánimas, de Bécquer. Ambdós són tradicions que m´agrada mantindre, només en aquesta nit prenen el seu sentit i la seua atmosfera com en cap altra doncs la foscor cau amb rapidesa des de la muntanya que veig a través de la finestra de la meua habitació fins als carres del poble, l´aire fred l´envaeix i la llum del campanar, normalment apagada, s´encén retallant la silueta de les campanes en un perfecte contrast entre el cel ennegrit i la llum ataronjada. Autumne.
       

dimarts, 21 de setembre de 2010

Erotisme, nuesa


El mot "erotisme", segons l'Encliclopèdia catalana o més aviat en un fragment de la seua llarga definició, és: 

Recerca, investigació i evocació del plaer que enriqueix les possibilitats del desig sexual.
Comporta una disposició i un conjunt de recursos de la imaginació per a mobilitzar la sensualitat sota la pressió d'aquell desig. L'erotisme comprèn tot el que fa referència a l'amor i que hi porta, i és, alhora, la seva expressió i realització. És també un canal vital de comunicació, car es val de tota classe de gests que expressin el plaer o que hi portin, i que donen a la sexualitat una dimensió subjectiva i personal que comporta un alliberament sexual.

Tot i que fer un post dedicat a l'erotisme amb tots els punts que m'agradaria tractar no és possible perquè no m'agrada extendre'm en excès, m'abelleix saber quina idea teniu sobre un punt bàsic contingut al concepte: la nuesa. Per aquest motiu vull posar de relleu qüestions sobre les que seria interessant reflexionar ja que abans de dedicar un article definitiu a aquest primer punt vull saber la vostra opinió: és més eròtic un cos completament nu o simplement la insinuació? la nuesa completa o parcial? la intencionada o la espontània? quin és el límit entre el nu eròtic i el pornogràfic?

En fi, què és el nu eròtic per a vosaltres?



Aquesta entrada pot no ser recomanable per a menors de 18 anys.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Deliciós Titus


Ahir a la nit la Degustación de Titus Andrónicus de la Fura dels Baus va saccejar el meu conscient. L'impressionant macroespectacle basat en la tragèdia shakespereana Titus Andrónicus (la qual podeu (re)llegir picant ací) es presenta sota una sentència dramàtica i contundent: Venjança, nom que fa tremolar els culpables. El leitmotiv de la tragèdia desenvolupa un seguit d'esdeveniments de natura visceral que desemboca en l'anomenada anagnòrisis aristotèlica, és a dir, el reconeixement, el descobriment de la veritat: el banquet dels fills cuinats, els àpats de Titus per a Tamora. 
La gastronomia, gràcies a Gatell, Andoni Luis Aduriz i Javier Bergara del Restaurante Mugaritz, esdevé la moneda de canvi que la companyia catalana ofereix a la lírica shakespereana repartint aromes, visions i viandes entre els assistents que es converteixen en partíceps d'assassinats i macabres tramoies dels personatges. Insuperable posada en escena on la crudesa roman impassible en cada acte i en la que els mitjans audiovisuals donen suport les escenes multiplicant l'espai amb mestria. Magnífic.

Titus és el muntatge més gran que la Fura ha desenvolupat d'ençà 10 anys. Esteu lliurement obligats a assistir a la propera degustació...No apta per a estòmacs sensibles.

divendres, 17 de setembre de 2010

Jo també vull!


Aquesta seqüència de Marie Antoinette (Sofia Coppola, 2006) és, sense dubte, una de les que més he visualitzat una vegada i una altra!
Sobre el fil musical de la famosa "I want candy" versionada per Kevin Shields es succeeix una sèrie d'imatges que configuren un carnaval de frivolitats que m'hipnotitzen: dolços de Ladurée, ventalls recarregats, teixits de colors "pastel", sabates barroques, champagne i gossets!
L'art de Sofia Coppola (una icona referencial per a mi com no hi ha) es desplega amb la música pop sobre una paleta de colors suaus i senyals contemporànies totalment integrades (no perdeu ull a les sabates Converse que apareixen al minut 0:10).

Aquesta directora em té totalment atrapada!

dimecres, 15 de setembre de 2010

Sis graus de separació


Aquesta nit a la que encara no he pogut conciliar el son, he trobat l'anunci publicitari que us he deixat penjat a dalt. La troballa ha estat al bloc d'Erika Lust, una directora sueca resident a Barcelona de cinema eròtic-pornogràfic molt recomanable i de la que ja us parlaré més endavant doncs paga la pena dedicar-li un post.
L'anunci del que us parle és de preservatius Knulltradet i empra la teoria dels "sis graus de separació" segons la qual, qualsevol en la Terra pot estar connectat a qualsevol altra persona del planeta a través d'una cadena de coneguts que no té més de cinc intermediaris i que exemplifica molt clarament el risc del sexe sense protecció.
Durant un temps de 5 minuts contemplem com les experiències sexuals de les parelles que apareixen es van diversificant segons postures, moments i persones.
Molt ben rodat, molta qualitat, molt recomanable.

P.S. Estic plantejant-me posar l'advertència de menors de 18 anys per al bloc, què en penseu?


Aquesta entrada pot no ser recomanable per a menors de 18 anys.

divendres, 10 de setembre de 2010

L'àpat francès


Una llimonada fresca, torrades amb mantega i una porció de Brie...potser també confitura de tomaca o nabius i Henri Salvador amb la seua chanson douce de fons mentre mire les fulles lliscar per la gespa i espere que acabe de fer-se fosc.


dijous, 9 de setembre de 2010

(Kit-Kat)


He trobat aquesta imatge navegant pel bloc OH HERRO! inspirat a les tendes online del mercat asiàtic, molt anecdòtic i colorista.
Aquesta fotografia em sembla una bona excusa per tal de parlar d'un dels meus majors capricis a l'hora de viatjar: fer-me amb els productes industrials que no podria trobar ací! I el millor és que no són pocs! Per supost, la gastronomia del país va per davant però quan trobe un producte de marca coneguda amb alguna varietat que no hi ha a Espanya senc la necessitat de fer-me amb ell!
Entre les presses que tinc pendents de tastar està la Coca-Cola Vanilla o la Black Cherry Vanilla (que podriem relacionar amb el Vanilla Sex!), quan John Travolta la demana a Pulp Fiction acucle els ulls en una carassa de sospita i cobdícia. O també el York Peppermint Pattie, supose que paregut al After-Eight.
No ho puc evitar. Sóc una caçadora dels meus particulars mites...

Per cert, vos aconselle una ullada a aquesta imatge on teniu totes les varietats de Kit-Kat a Japó. Sense paraules.

dimarts, 7 de setembre de 2010

MIM


Feia un parell de dies que ja tenia ganes de publicar aquesta entrada!
El Festival Internacional de Mim es celebra a Sueca d'ençà 21 anys (els que té una servidora, o siga que vaig nàixer amb el teatre, què poètic) i és l'esdeveniment que més estime amb diferència del meu poble (tot i que també és conegut pel concurs de paelles que es farà el proper diumenge dia 12).

En fi! Vos convide a tots a que veniu fins a la capital de la Ribera Baixa per gaudir de 5 dies amb la companyi a de Sergi López, La Fura dels Baus amb la bestial Titus Andrónicus, Bambalina amb Carmen, Yllana, etc. 
Vos espere dia 11 al Centre Municipal Bernat i Baldoví a les 9.00 per fer-vos amb les entrades, tot i que també podeu aconseguir-les per via telefònica o internet (encara que no té ni de lluny la gràcia d'estar fent cua i xerrant la programació amb una persona que igual no coneixes de res però que et fa passar una bona estona).
Per a donar una ullada a l'avanç programa piqueu ací.

P.S. No sé si s'heu fixat però servidora està al cartell...

dilluns, 6 de setembre de 2010

La concejala antropòfaga


Fa ja un temps que vaig visionar aquest curtmetratge del gran Almodóvar protagonitzat per Carmen Machi. Originalment estava destinat per formar part de la pel·lícula Los abrazos rotos, (amb un fantàstic cartell inspirat al treball de Roy Lichtenstein) però donava tant de sí que va optar per presentar-lo a banda amb el títol de La concejala antropófaga. Gran interpretació i gran direcció malgrat ser un petit monòleg de 7 minuts.

No he de dir res més al respecte, simplement gaudiu-lo!


Aquesta entrada pot no ser recomanable per a menors de 18 anys.

dissabte, 4 de setembre de 2010

L'eròtica del període Edo


Tot i que puga semblar mentida aquesta estampa japonesa va ser pintada cap al segle XVIII per Katsushika Hokusai, també conegut al llarg de la seua vida professional com Shunro, Sori, Kako, Taito, Gakyonjin, Iitsu i Manji. 
Aquest dibuixant, pintor i gravador japonès que va viure al període Edo deixà una gran col·lecció de targetes surimono, llibres il·lustrats, il·lustracions d'antologies de versos, pintures a mà, llibres d'esbossos i llibres eròtics pels quals va provar de superar al millor gravador de figures femenines, Utamaro introduint la gamma cromàtica occidental i la tècnica de la perspectiva lineal.

Tot i així m'agradaria centrar-me a l'interès que em desperta l'estampa. Esclar que a Occident també hi havia gravats i dibuixos eròtics però resulta tan diferent pel que fa a la complexió física, el punt de vista i la mateixa representació dels òrgans sexuals que em té totalment fascinada! Des de la egocèntrica cultura occidental podríem, fins i tot, dir que els personatges no gaudeixen, és més, no tenen el protagonisme de l'escena sinó que es veuen superats pels genitals representats amb un gran mida i tot luxe de detalls...realment sóc una profana total en la matèria (cosa a la que intentaré posar solució el més aviat possible) però tinc un gran interès en esborrar eixa imatge que percebem dels rostres tan freda ja que estic segura que estem davant d'una de les representacions més tòrrides i porno-eròtiques del moment!

Seria fantàstic saber també que en penseu al respecte!

Si teniu curiositat i en voleu veure més estampes de la sèrie eròtica de Hokusai podeu picar ací.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Els pastissets de Doraemon


Potser l'entrada d'avui vos semble una rucada però a mi em desperta molta simpatia!
Navegant per la web i curiosejant per una pàgina molt recomanable dedicada a la cultura de Japó (Japonismo) he trobat per casualitat el Dorayaki: el famós pastisset que tant agrada a Doraemon i que tots ens hem preguntat què coi duia això!
Doncs bé, és tracta d'un dolç molt popular fet amb dues coquetes farcides d'anko (pasta de fessol roig dolç), tot i que també hi ha amb castanya. Originalment només tenia una capa i fou inventat l'any 1914 per Ueno Usagiya.
El seu nom prové de l'arrel "Dora" que significa "gong" degut a la seua forma arrodonida.
Si en teniu curiositat i vos ve de gust preparar-lo podeu picar ací.

M'encantaria tastar-lo, la veritat!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...