dijous, 28 d’octubre de 2010

Cendrillon


Ja fa temps que no he publicat res respecte a l'origen dels contes així que avui he decidit dedicar el post a tot un clàssic: La Ventafocs.
D'aquesta narració popular sorgiren dues versions més conegudes per la fama dels seus autors: els germans Grimm i Charles Perrault però que atenció, originalment va sorgir a la Xina escrita per Tuan Ch'ing-Shih! A més van rodar diferents versions a Egipte, Pèrsia, o les tribus indígenes de nord-amèrica. Així doncs avui vos oferiré tres versions diferents i la seua comparació.

Tots coneguem la història de l'encantadora i bonica òrfena que roman a mercé de la seua injusta madrastra i més insuportables i opressives germanastres que per acció d'una  fada obté un vestit que l'ajuda a encisar el príncep a un ball per a després perdre una sabateta de cristall amb la que és reconeguda per ell i amb el que es casa-se, no? Especialment per la versió cinematogràfica de la nostra estimada i edulcorada Disney. Doncs permeteu-me mostrar-vos variants que vos descobriran alguns escabrosos detalls...

dimecres, 27 d’octubre de 2010

De simposis i llatí


Si pogueres escollir un període històric per a viure quin triaries?
Aquesta és una qüestió que a tots ens ha arribat alguna vegada en forma de test, reflexió o simplement ociositat. M'entusiasmen aquestes preguntes, ans al contrari de moltíssima gent que les troba inservibles i una fotesa; a mi em sembla que quelcom que tinga una idea bastant aproximada a la realitat històrica a la que voldria acostar-se pot manifestar en una sola resposta diverses cares de la seua personalitat, els seus interessos i el més important, els seus desitjos.
Poder passar una nit a una reunió romana del govern d'Octavi August seria un somni. 
Aquesta fotografia (malgrat tindre xocolate, gran disbarat si vull situar-me a Roma el 27 a.C.) m'ha inspirat un moment oportú al triclinium d'una domus; una entrada passant al costat de l'impluvium de mosaics incrustats en forma de peixos i habitat per morenes enjoiades; una nit de recital...raïm de malvasia de Candia, fruites, vi i mel sobre el marbre als que acudir entre converses, declamacions i discusions acalorades; melodies discretes i copers xafarders...a qui no agradaria passar una nit escoltant les oratòries de Ciceró,  gaudint de la poètica d'Ovidi o mirant de reüll a l'ambiciosa Lívia? I quan arriben altes hores de la nit, com no podria ser d'altra manera, sortir a un peristil per cercar un racó en el que trobar dialèctica a banda i intimitat romana... Si pogueres escollir un període històric per a viure quin triaries?Jo ho tinc molt clar.

Si a algú desitja veure recreacions de l'antiga Roma a representacions artístiques és molt recomanable donar una ullada al genial Sir Lawrence Alma-Tadema.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

I met the walrus

  Fa un parell de dies el meu amic Frans em va fer arribar aquest magnífic curtmetratge nominat a un Òscar en l'edició de 2008 per si em venia de gust penjar-lo al bloc. En veure'l no m'ho he pensat dues vegades.I met the walrus o el que seria en català, Vaig conèixer a la morsa, està basat en una entrevista que un Jerry Levitan de 14 anys va fer a John Lennon el 1969 a l'habitació d'hotel del músic en Toronto.38 anys més tard, Jerry Levitan va produir aquest curtmetratge d'animació basat en l'entrevista enregistrada per la seua gravadora obtenint un resultat fantàstic. I Met the Walrus està dirigit per Josh Raskin amb il·lustracions de James Braithwaite i Alex Kurina.  Així doncs vos deixe el vídeo en versió original ací baix.  No obstant, per a qui vulga visualitzar-lo amb subtítols en castellà pot picar en aquest enllaç tot i que la qualitat no és la millor.  

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Lletra


Nota: Relats conjunts és defineix com a "un lloc de reunió dels diferents relats que es vagin fen" i que arrenca d'una proposta inicial atzarosa per a que qualsevol blogaire elabore el relat que li plaga.Tots els relats que es publiquen als blocs es troben a una llista baix de cada proposta per a que el visitant que vulga done una ullada. És una idea fantàstica i com que ja fa temps que no escric res de ficció ahi va un intent per retrobar-me amb la meua musa amb Noia llegint una carta davant una finestra de Johannes Vermeer:

"Benvolgut i estimat germà Harmen,
El motiu pel qual t'escric t'és ben conegut. Leyden pot semblar una ciutat massa gran per tal de trobar el que em demanes tot i que per a un pròsper comerciant no resulta complex fer-se amb la informació oportuna per començar a cercar. Així doncs rebràs aquesta lletra junt amb un paquet que conté una bosseta amb una petita quantitat d'acònit; serà més que suficient. La metzina sumirà el teu cos en un estat de febletat fins dur-te la mort sense que cap tipus d'antídot possible. No et puc garantir la seua efectivitat sense dolor.
Et pregue disculpes pels esborralls de la tinta, bé saps que has hagut d'insistir molt per tal que et faça arribar la substància que em separarà de tu fins el dia del Judici Final. I et suplique que reconsideres la situació i canvies de parer, tot i que probablement no ho faces, tens la meua bendecció que t'acompanyarà fins que exhales el teu darrer alè.
Per últim et suplique guardes aquesta lletra lluny dels ulls de la teua esposa Neeltgen, qui amb eixos cabells daurats i mans de coloma et va arrossegar a la més absoluta de les infelicitats en la que estimar i ser estimat és impracticable i a la que mai perdonaré el fet de dur-te a prendre la determinació de treure't la vida com planeges.

Déu t'aculla al seu si per sempre més, germà.

Frederik,

Leyden, 20 de febrer, 1634"

dijous, 21 d’octubre de 2010

Oui savon parfumé


El que puguen tindre en comú cadenes com Enjabonarte o L'Occitane és que converteixen qualsevol dutxa/bany rutinari en una sessió de plaer. Perdoneu l'expressió que al meu parer no és tan exagerada com pot semblar, ja que submergir-se a una banyera a vessar d'aigua calenta tintada per pastilles colorants i perfumades amb una bona música i/o altre tipus de companyia, pot esdevindre una fruïció d'allò més hedonista.
No sé quanta gent haurà dedicat algun moment per a preparar-se un bany però el simple fet d'obrir l'aixeta i deixar que l'aigua flueixi amb un so cadent mentre u es treu la roba sense presses pot ser d'allò més relaxant i eròtic, i que conste que ara parle d'u mateix en el seu moment privat amb el bany. Entrar amb un peu primer i sentir eriçar-se la pell de la resta del cos expectant i reclinar-se deixant-se abraçar per l'aigua.
Considerar una porció de temps per a submergir-se als colors i deixar-se endur pels vapors perfumats pot ser més desestressant que qualsevol calmant artificial...un té de gesamí al costat i melodies orientals per a aigües esquitxades de pètals de rosatenyides de blau  o envaïdes pel violaci espígol...per a sortir després i deixar-se fer pels tahones o les llets corporals...no em podria negar pas...

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Sobre la brossa


Aquesta fotografia m'ha dut immediatament a la ment El dinar campestre (1863), una de les meues fixacions directament relacionades amb Manet junt a l'Olímpia. Un marc silvestre per a un àpat reservat a una banda i un riu per a refrescar-se a una altra.
Algun dia m'agradaria agafar fruites, dolç i vi per estedre-ho sobre una tela a la gespa humida per la rosada. Sempre he volgut sortir així a l'aire lliure, preferiblement a un bosc, en un dia de calor (suportable, per favor) per anar lleugera de roba i endinsar-me en aigües fredes per eriçar-me la pell i poder estendre'm sobre la brossa sota el Sol. 
Quina és la distància entre la idea embafadora d'un esmorzar sobre gespa i el concepte eròtic del mateix? Les formes, la conversa o la companyia? Potser que tractant-se d'una reunió intel·lectual al camp com la de Manet amb la despullada Victorine Meurend i els homes vestits Gustave Manet i Ferdinand Leenhoff no es puga palpar la tensió sexual per la reflexió en la teorització...però evidentment no és l'efecte que la model causaria a l'espectador ja fóra des d'un llenç, ja fóra a la vida real. Trobar a una dona nua immersa a l'aigua seria tornar al voyeurisme o en sortir de l'espai urbà el concepte canviaria per una idea més romàntica (en el seu sentit literari)? En endinsar-nos en la natura hi ha quelcom salvatge o primitiu que ens empenta a integrar-nos en ella? No ho sabria dir, tot i així, és cert que no m'importaria experimentar-ho...

Ací vos deixe un breu vídeo explicatiu de l'obra d'art en qüestió.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Desperate romantics


Estic entusiasmada! La BBC va produir durant el 2009 Desperate Romantics, una sèrie de sis episodis sobre la meravellosa Germandat Prerafaelita (que, com podeu observar, està a la meua llista de Capricis, al marge de la plana) i ahir em vai assabentar de la seua existència! Aquesta mini-sèrie està basada en el llibre Desperate Romantics: The Private Lives Of The Pre-Raphaelites de Franny Moyle,  productora televisiva molt coneguda a arrel de la publicació del mateix.

Per a qui puga ignorar quina és aquesta corrent artística apuntaré que es va configurar a Anglaterra el 1848 de la mà d'un grup ben jove de pintors, poetes, escriptors i crítics entre els que destaquen John Everett Millais, Dante Gabriel Rossetti (del que parle a El somni de Dante) o William Holman Hunt i el seu principal impulsor, el crític John Ruskin. Cercaven una aproximació a les etapes pictòriques anteriors a Rafael i postulaven un refús al manierisme del qual opinaven que havia desvirtuat la corrent plàstica. Així doncs aproparen al públic la història i llegenda anglesa mitjançant les representacions de cicles bretons o personatges relevants.
Només en veure dos minuts del primer capítol (perquè no he vist més, necessitava publicar l'entrada) la fotografia a la boutique anglesa, la direcció artística al saló de la Royal Academy, la desfilada de pigments, el vestuari victorià (i la doble moral sexual tan estesa), etc. són petites introduccions que em fan pensar en un desenvolupament de seqüències de contingut violent, passional, intel·lectual de les que espere acompleixen les meues expectatives.

Ací vos deixe la capçalera

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Descans dominical


Diumenges. Matí dels diumenges. No seria idíl·lic que tots els despertars d'aquests festius foren amb aroma a briox? Remugar entre els llençols i les mantes fugint de la llum filtrada per les cortines i palpar un acompanyant a un dels flancs. Llevar-se sense noció del temps i caminar en pijama o roba interior fins arribar a al forn de la cuina per acabar de veure com puja la massa dolça de l'esmorzar. Escoltar el so del bollir del cafè anunciat per un fil de fum aromàtic sortint des de la cafetera. Aturar-se tranquil·lament a llegir qualsevol cosa mentre tot acaba d'enllestir-se. I finalment seure a un raconet de la llar per a deixar-se endur per l'assaboriment de les manduques, la conversa d'una perfecta companyia i el dia vinent de descans dominical.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Locher's mon amour


M'agraden els accesoris originals de disseny...vaja quina novetat oi? Però em referisc a que realment no cerque cap mena de joia valuosa pel seu mineral i, molt menys, pel seu renom (exemple: no m'agrada TOUS, no m'agrada l'oset, no m'agrada dur una cosa que hi veig per tot arreu). Espere que ningú se senta ofès, per favor, que per algun motiu cadascú té el seu gust.
Aquesta petita nota la faig per presentar-vos una casa francesa que m'entusiasma per la seua exclusivitat, com m'agrada dir: Locher's
La seua creadora, Nicole Locher, la va fundar el 2005 confeccionant les seues línies a partir d'idees inspirades per mercats d'antiguitats a París o Londres amb un meravellós toc vintage.
De tot el repertori que mostra a la seua web, del que no hi ha cap desperdici ni molt menys, m'hipnotitza especiament la bisuteria, diguem-ne: penjolls decimonònics amb, el que més m'agrada, fotografies perverses  i filactèries de frases suggerents com la que teniu a dalt.
Vos aconselle una visita, qui sap si trobareu quelcom que vos identifique...jo ja he descobert uns quants.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Voyeurs...


Aquest quadre anomenat Étant donnés (1946-1966) fou pintat per Marcel Duchamp. L'obra consisteix en una porta a través de la que es pot mirar i per la que es vislumbra una figura femenina nua descansant sobre un llit de branques seques amb una llàntia de gas sobre un paisatge de caràcter muntanyós. Curiosament aquesta obra em fan venir aromes a plantes silvestres com la camamilla o el romaní,...però bé, aquest no és el tema.

Amb aquesta pintura l'artista dadà intentava reflexionar sobre el voyeurisme, les teories sobre el psicoanàlisi de Freud tan en voga pel moment i la presència de la sexualitat en la conducta humana. Però, què pretenia demostrar als espectadors? La provocació és evident però...volia provar que tots tenim algun voyeur a dintre? Que la reacció es devia a un refús d'aquesta conducta inherent a la societat? Que eren reacis a un nu, tot i que fóra d'allò més bonic i natural?, o pel contrari, a la seua visió clandestina?
Què suposa ser un voyeur ara per ara? 
Personalment opine que tots en tenim un a dins, un instint que desitja despullar quelcom atractiu per nosaltres, però al cap i a la fi, un impuls controlat. Tot i així, de tant en tant rumie...què hi ha d'un moment espontani en que algú es troba per atzar un altre (en qualsevol cas parle d'una persona desitjada esclar) treient-se la roba? El no poder apartar la vista podria resultar un acte voyeurista? Suposaria açò un incentiu d'excitació, sense dubte.

I, sobretot i com a última qüestió fonamental, què hi ha més eròtic? Sorprendre algú despullant-se o que ens sorprenguen?

Diverses pel·lícules han tractat aquest tema, si en voleu veure un petit llistat, piqueu ací baix.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Gran Banksy


En veure aquest enllaç des de la web Yonkis no m'he pogut contindre de dedicar-li un post malgrat haver dessat una entrada fa un parell d'hores (ja sabeu que sol ser d'una entrada per dia).
El magnífic magnífic (ho he repetit a propòsit) i enigmàtic artista urbà Banksy ha fet la seua "aparició" a la sèrie televisiva The Simpsons. Ja sabreu que pose "aparició" entre cometes degut al total anonimat en el que roman aquest artista, tot i que almenys sí sabem que és originari del Regne Unit. Doncs bé, com que Matt Groening no ha pogut inserir la seua persona, ha encarregat a Banksy elaborar tot el storyboard, la capçalera i, com no, sense deixar d'afegir el seu particular to satíric contra la indústria.

Letters


M'encanta rebre cartes, enviar cartes...si són en forma de postal millor que millor i d'on més llunyanes siguen més m'entusiasmen! Els segells estrangers i la lletra coneguda correguent en forma de tinta sobre una superfície porosa de paper o cartró...les lletres que amague a un calaix ben guarides. Sobres contenidors de saluts amistosos, de consells familiars, de confidències, d'erotisme... I els paquets! Les caixes o els sobres grans amb paper de bombolletes amb un caprici interior.Sóc conscinet del materialista que semble però no puc evitar entusiasmar-me amb l'arribada d'un paquet dut per un missatger a casa i que em demana tantes vegades la meua signtaura. I si van acompanyats d'una carta ja no puc demanar més per fer vessar el meu goig.
M'agraden les sorpreses, al cap i a la fi, no és tan incomprensible.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

1000 Dessous


Per fi i de forma miraculosa ahir em va arribar 1000 Dessous-A History of  Lingerie de la meua estimada editorial Taschen. Originalment fou un regal de LaiO (mil gràcies!!!) per al meu aniversari l'any passat però com que era el llibre de mostra (i LaiO me'l volia fer per al dia concret) i estava una mica passat per moltes mans, diguem-ne, em va suggerir de canviar-lo i esperar a que em dugueren un de nou. Doncs bé! La Casa del Llibre no només no me'l va canviar sinó que me'l va extraviar per sempre més i em vaig quedar sense llibre! Em reserve comentar la meua reacció...
Però com que no sóc pas d'eixes persones conformistes i resignades (especialment açò últim) des d'aleshores he navegat per la Fnac, webs de llibreries, tendes especialitzades i sense cap èxit fins que la setmana passada vaig contactar amb Taschen i ahir em va arribar a casa! 
M'encanta! L'espera ha pagat la pena, sense dubte.

Una bona forma de d'exposar el seu contingut és la pròpia presentació de l'editorial: Una exploració íntima de l'ulterior del nostre teatre del desig... Qui es podria resistir?

P.S. No tinc cap pretensió de tacar el nom de cap empresa llibrera, només expose els fets tal i com succeiren.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Camí de safrà


Curiosament el món de l'Índia ha estat envoltant-me durant les darreres setmanes i per diferents vies: entrades a blocs amics (Dharma, Artha, Kama), sopars extraordinaris amb Samosa i Pakora, estades a cases amb mobles d'importació o fornets amb essències a un chill out privat.
No sé quants de vosaltres conegueu a Christo i a la que era la seua companya Jeanne-Claude, inseparable matrimoni d'artistes especialitzats en instal·lacions ambientals, però un treball sobre ells m'ha dut a descobrir una de les obres més extraordinaries que mai havia conegut: The Gates.
No tinc intenció de fer-vos una explicació científica diguem-ne, de la instal·lació, sols pretenc mostrar-vos el que a mi m'evoca un camí d'aquestes característiques; una senda feta amb 7.053 "entrades" amb una altura de 5 metres.
L'oportunitat de caminar a través d'unes suaus cascades de safrà cap a una pagoda imaginària envoltada de vegetació; el silenci en un oasi com aquest parc enmig del major centre cosmopolita del món. L'Art.

The Gates va estar exposat el febrer de 2005 al Central Park de N.Y. durant dues setmanes.

Ací vos deixe un vídeo d'aquest evanescent passeig.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Ampolles orientals


Aquest estiu vaig prendre aquesta fotografia de Grapefruit, un bloc de contingut força estètic del que m'agrada treure alguna que altra imatge. Aquesta em va inspirar especialment, no en va és la primera que vaig prendre a un bloc per a, simplement, conservar-la.
Les ampolles amb motius orientalitzants que, pels ròtuls, semblen contindre te o suc o tot barrejat amb eixos motius tan "barrocs" (en el sentit carregat de la paraula, clar) m'assosseguen en un pensament d'evasió dut per l'aroma a safrà, els ideogrames orientals i el sabor a infusió...contenidores dels pensaments en paladar d'altra cultura, ambaixadores d'aromes estrangers.

Bon pont per a tots i, per suposat, bon 9 d'octubre!

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Ciao ragazzo


L'Itàlia dels anys 60, lloc i espai ideals per donar llibertat a l'hedonisme...racó d'idil·li per al commercial del mag de la imatge Jonas Akerlund del qual ja vos vaig parlar a L'erotisme del natural.
Martini s'uneix al disseny de Dolce&Gabbana per presentar Martini Gold, el considerat vermut més sofisticat i directament enllaçat amb el Mediterrani pel seu contingut de bergamota de Calabria, llimones i taronges de Sicília, llimones de Cecília, safrà espanyol i espècies com pebre o gingebre...una idea que Akerlund ha sabut plasmar pefectament amb el blanc i negre de Vittorio de Sica, Federico Fellini o Roberto Rossellini; l'estil pin-up de la fascinant i voluptuosa Monica Bellucci amb els cabells negres, la pell blanca i els llavis vermells; les figures manieristes de les fontanes de Bernini; els vermells intermitents referencials dels punts luxuriosos, els daurats dels glamurosos i les imatges alternades amb les breus referències a l'arrecatada església (una creu de fusta, dos capellans pels carrers de la città eterna) que acceleren el ritme accentuant el contrast fins arribar a les paraules de la donna Bellucci: mi ami, io amo a te...

Resulta complexe contindre les ganes de prendre una copa a una terrassa en plena piazza Navona...

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Bíblia prohibida...o no

Primer he de confessar que si algú té pensat fer-me un regal aquest seria ideal!

Una vegada expressat el més important vos presente la Biblia erótica de Europa (Femme Fatale Books, 2010), escrit per la coneguda directora de la indústria pornogràfica per a dones Erika Lust.
Aquesta és una guia europea que aglutina a les seues planes els racons més eròtics del vell continent des de cabarets o platges nudistes passant per hotels de l'amor fins a clubs swinger o tendes especialitzades! Segons la pròpia Erika Lust es tracta d'una compilació que ha fet durant els seus viatges dels seus llocs preferits incloent des d'allò més Kinky a allò més Chic.
Lust també és autora d'altres llibres igualment interessants com Porno para mujeres, Por qué las suecas son un mito erótico o Love me like you hate me

Un llibre de viatge que podeu aconseguir(me) a aquest enllaç! :P!



Aquesta entrada pot no ser recomanable per a menors de 18 anys.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...