dilluns, 29 de novembre de 2010

Roba estesa...

Avui m'he assabentat pel bloc de l'Erika Lust del llançament d'una sèrie de vinils (adhesius decoratius per a les parets) d'allò més particulars d'una col·lecció anomenada Lujuria de Barcelona. Es tracta d'una sèrie d'il·lustracions eròtiques, majoritàriament en siluetes, que a banda de divertides poden resultar certament estètiques a una paret llisa (això sí, LLISA!), no aneu a apegar-les sobre una superfície plena de quadres, prestatgeries, etc. el resultat seria carregat i molt pou lluidor.
Personalment, de tots els que hi ha penjats a la galeria de mostra, el que més m'agrada és aquest que vos he posat: l'estenedor del sadomasoquisme (aquest en concret costa 35,00 euros, de fet, és el més barat).

Sempre m'han agradat els estenedors pintorescos del tipus masia italiana o apartament francès. Acolorits i amb tota sort de peces de vestir sobre una paret blanca mediterrània o de violeta provençal. La roba interior de les actrius de Fellini o els personatges de Jean-Pierre Jeunet!


S'imagineu tindre com a veïna la propietària d'aquest l'estenedor? Què en penseu de la resta de models?

Si algú vol saber com posar els vinils ací teniu un vídeo; per a postres és del que a mi m'agrada...

dissabte, 27 de novembre de 2010

Noodle game


No, no vaig a fer cap entrada sobre els fideus; senzillament m'ha semblat un bon títol tenint en compte que no he dormit en tota la nit, estic malalta (espere no estar-ho demà, creue els dits) i les meues extremitats tenen la rigidesa d'un noodle, així, tal qual. És una de les sensacions més incòmodes que he pogut tindre...per a una persona hiperactiva és horrible tindre un cos que no respon als impulsos cerebrals...en fi, ja n'hi ha prou!

Avui vos propose un joc. Com que no estic per a cercar una idea i poder-la escriure com a mi m'agrada he decidit que ho féu vosaltres, així per la cara. He escollit aquesta imatge i m'agradaria que plantejareu un diàleg. No és res semblant a Relats conjunts perquè no vull que m'escriviu un relat ni el publiqueu al vostre bloc, només deixeu-m'ho en forma de comentari. Tant em fa si és humorístic o més o menys seriós. No vos dic ni l'autor ni el tema per a que no vos condicione, si algú sap quins són, doncs que els obvie.

Vinga, no sigueu mandrosos que em fa molt de goig...

dimecres, 24 de novembre de 2010

Vampirisme


M'agraden els vampirs, sempre m'han atret.

En realitat, és una mena de masoquisme perquè des de menuda m'han aterrit. Recorde quan la meua iaia em va dir un diumenge a la seua saleta d'estar: "Els vampirs viuen a les muntanyes", així literalment i com si no res. Com no havia d'estar espantada per les nits? Una persona amb autoritat m'havia confirmat que existien i a més, a les muntanyes! O siga, que podia haver un grapat a la muntanya de Corbera, la de Cullera o la de Llaurí. Quin horror! Podien vindre de nit a Sueca sense problemes!

Quan dic que m'encisen els vampirs vull aclarir que NO m'agrada la nissaga Crepúsculo, NO em crec els de True Blood, NO senc cap interès per Crónicas  vampíricas, i ja ni parlem de les novel·les d'Anne Rice! Refuse completament aquesta idea de vampirisme post-modern que preten mostrar una sèrie de subjectes integrats a la societat amb força atractiu, sensiblers i amb un irrefenable instint per practicar sexe, la qual cosa és el principal punt d'anclatge per atreure el públic (espectador, lector o ambdós).

No, no, no!
Els meus vampirs foren Béla Lugosi i Nosferatu, tot i que no tant el de Lee de la Hammer, també tenia la seua imatge per les nits i molt especialment el de Gary Oldman però en la seua faceta "normal" diguem-ne, no la dels cabells llargosos i bata escarlata. Vivia amb la imatge d'un vampir londinenc de cabells llargs, vestit com un gentleman amb bastó, barret de copa i ulleres de sol...eixes ulleres... que una vegada més crescuda  depertaven en mi una incipient curiositat pel contacte amb algú així malgrat saber que es tractava de llegendes i mites.

Els vampirs post-moderns ofereixen escenes de sexe gratuït que bé podrien passar sense pena ni glòria (doneu una ullada a Sex scene) però els llegendaris que esmente, sense necessitat de cap mena d'acte explícit (tot i que algunes sí en tenen) em fan sentir autèntics calfreds; Nosferatu bevent del coll d'Ellen i agafant un pit amb la seua esquerra, el Dràcula de Coppola fent empassar absenta a Mina, etc. No és acàs només la intenció d'acostar-se a la víctima en estat de vulnerabilitat absoluta, apartar els cabells del coll i abaixar la roba per mossegar en silenci una escena eròtica? No sóc masoquista en el sentit sexual de la paraula, però trobe que és inevitable pensar que el modus operandi d'aquestes criatures llegendàries raja erotisme per sí sol.

Definitivament els meus vampirs han de ser pur instint animal de supervivència amb certa barreja de racionalitat humana. Personificacions del llop o el rat-penat, lliures majoritàriament (que no completament) d'emocions que els poden fer esdevindre febles. Els meus vampirs necessiten dormir a un taüt, dur terra del seu país, no exposar-se a la completa llum solar i  fugir dels alls i  crucifixos. Els meus vampirs viuen aliens a la societat a l'espera i l'aguait de l'arribada de les hores nocturnes per sortir de cacera...

I vosaltres, què en penseu? Han estat objecte de terror, atracció, indiferència...? Quin és per a vosaltres el millor Dràcula de la història del cinema? I aquesta pregunta especialment sé per qui la faig...

Si voleu veure algunes de les escenes que vos esmente en fotogrames, piqueu baix. Són ben interessants.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Els cabells


“Espera, espera! Ara va a sortir. És la part que més m'agrada, quan fa això amb els cabells. Déu, m'encanta!”

A Cadena perpetua, Morgan Freeman expressa així a  Tim Robbins l’encís que Rita Hayworth li causa en aquesta famosa escena de Gilda.

Certament els cabells són un dels punts forts de l’estètica femenina, podríem ampliar-ho sense problemes a tot l’esser humà, no obstant no es pot negar que el sector femení sempre els ha sabut lluir explotant el seu potencial sensual, seductor i, per què no, estrafolari.

Aquest estiu vaig tindre el goig de llegir La cabellera femenina, d’Erika Bornay, molt recomanable. Un llibre que ens introdueix al concepte de cabell femení a l’art; història i mite; simbologia i interpretacions; com el seu tall pot significar la castració, com hi ha l’extensió del món natural i la fertilitat; les virtuts de les rosses i la perillositat de les vermelles o brunes… i una de les coses que a mi més interessant em va resultar: els tipus de cabellera, com si es tractaren de models o tipus iconogràfics. Entre ells hi havia la cabellera de la Medusa, lady Godiva (meravellós mite anglès), la Magdalena penitent, etc. però sempre restringits a l’àmbit mític sinó estrictament pictòric.

En la meua qüestionable opinió, aquesta escena de Rita Hayworth és només un exemple del que una dona pot provocar amb el moviment agitat d’una cabellera solta; un nou tipus iconogràfic, diguem-ne. Si hem gaudit dels anàlisi dels cabells estàtics (pintura, fotografia, escultura, etc.) seria igual d’interessant aturar-se a les manifestacions en les que el cabells tenen un moviment complet i de certa rellevància (sinó a la trama almenys a l’estètica fílmica).

Així doncs, si havera d’escollir una sèrie de models que seguiren les meues pròpies directrius, probablement agafaria: el moviment de mans d’Anita Ekberg apartant-se els cabells cap enrere a La dolce Vita quan està a la Fontana di Trevi; quan Scarlett Johansson es treu la toca a La jove de la perla i deixa veure els rínxols castanys com una nuesa repentina. I pel que fa a la del tall dels mateixos com a castració tindríem a Sansó, Evey Hammond a V de Vendetta com a mesura d'humiliació o Isabel I a Elizabeth, però més orientat cap a la castedat.

Què en penseu? Vos sembla que el cabell femení té el poder de suggestionar-nos d'aquesta forma? Recordeu alguna obra artística o escena que vos haja captat especialment pels cabells?

dimecres, 17 de novembre de 2010

Groucho

Avui dedique l'entrada a les frases del meu geni predilecte, el meu entranyable. 
Amb bigot pintat, celles espeses i fumant puros (amb el que odie el fum!) Groucho Marx em desarma amb aquesta expressió càndida tan repetida a tota la seua filmografia; somiadora, si més no.
Així doncs i sense pretendre abarcar més de 5 línies, vos deixe amb una petita mostra del cinisme de Groucho perquè si hi ha hagut alguna vegada humor intel·ligent, ha estat aquest...

  • "El meu fill és només mig jueu; el podem remullar com a mínim fins als genolls?" (Resposta a a un vigilant de piscina quan li van dir que estava prohibit el bany als jueus)
  • "Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció."
  • "No penso pertànyer a un club que m'accepti com a soci."
  • "Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d'altres."
  • "La intel·ligència militar és una contradicció en els termes."
  • "Disculpin que els digui cavallers, però és que encara no els conec gaire bé."
  • "No és la política el que crea mals companys de llit, sinó el matrimoni."
  • "Allò dolent de l'amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s'han curat de la indisposició, es troben que s'han casat."
  • "En aquesta indústria, tots sabem que darrere un bon guionista hi ha sempre una gran dona, i que darrere d'aquesta hi ha la seva muller."
  • "Mai vaig a veure pel·lícules on el pit de l'heroi és més gran que el de l'heroïna."
  • "Tot el que sóc li ho dec al meu besavi, el vell Cyrus Tecumseh Flywheel. Si encara visqués, el món sencer parlaria d'ell... Que per què? Doncs perquè si estigués viu tindria 140 anys."
  • "Si segueixes complint anys, acabaràs morint-te. Petons, Groucho." (Felicitació de Groucho a un amic).
  • "Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixin enganyar. És realment un idiota."
  • "Partint del no-res vaig arribar als més alts cims de la misèria."
  • "Que per què estava jo amb aquella dona? Perquè em recorda a tu. De fet, em recorda a tu més que tu mateixa."
  • "No puc dir que no estic en desacord amb vostè."
  • "És vostè la dona més bella que he vist en la meva vida... la qual cosa no diu gaire al meu favor."
  • "Fins després bonica... Renoi!, el compte del sopar és caríssim!... És un escàndol!... Jo de tu no el pagaria!"
  • "Senyoreta... enviï un ram de roses roges i escrigui 'T'estimo' al dors de la factura."
  • "Escolti bon noi, i no seria més fàcil en comptes d'intentar ficar el meu bagul al camarot, posar el camarot dins el meu bagul?"
  • "És una bajanada mirar sota el llit. Si la teva dona té una visita, el més probable és que l'amagui a l'armari. Conec un home que es va trobar amb tanta gent a l'armari que es va haver de divorciar només per aconseguir lloc on penjar la roba."
  • "No pensi malament de mi, senyoreta. El meu interès per vostè és purament sexual."
  • "Es vol casar vostè amb mi? És vostè rica? Contesti primer la segona pregunta."
Vos deixe ací un vídeo amb alguns dels moments del seu programa You bet your life (Aposte la seua vida). Si voleu llegir més frases podeu anar a aquest enllaç.
I si voleu donar ullada als articles sobre els Marx i una entrevista a Groucho, podeu picar ací.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Sex scene


Entre la qualitat i l'avorriment, aquests són els extrems en els quals contemple les escenes de sexe al cinema (no-pornogràfic) .
El fet que una escena de contingut sexual puga atreure públic ha banalitzat tant el propi concepte de sexe que em costa contemplar una pel·lícula i creure'm les imatges. No deuríem espantar-nos amb les de terror o indignar-nos amb les de denúncia? Empatitzem al cap i a la fi per poder endinsar-nos a una altra realitat però alguna cosa d'eixa ficció ens ha de connectar amb ella necessàriament per a poder entrar en aquest joc d'auto-engany. I sols és quan assolim aquest enllaç virtual quan el visionat paga la pena. Ja ho deia Orson Welles que el cinema era un ribet de somnis.

Doncs bé, si és així, permeteu-me dedicar-me només a les escenes de contingut eròtic cosa de la que podríem fer un llibre. Personalment, què fa bona o roí una escena d'aquest tipus? Per què les de Didi són pur fem? Per què les de Intimidad tenen qualitat? A banda de que la categoria de les mateixes va lligada directament a la de la cinta, he de dir que els meus criteris per avaluar una escena així són purament instintius. Òbviament, m'ha d'excitar però per a fer-ho han de remetre'm, tot i que siga per un element tan insignificant com un gemec, a una experiència. Magrada que els actors tinguen algun rastre d'humanitat lluny de les formes ideals de Hollywood; m'agrada que siguen escenes amb gran tensió sexual tot i que inclòs no s'arribe al contacte i per a això pose per exemple un moment Las amistades peligrosas en el que la marquesa de Merteuil li demana una prova per escrit a Valmont de que ha aconseguit posseir a l'extrema catòlica i casta madame de Volanges. Em posen els pèls de punta. No es toquen per a res i és impressionant com et deixa el cos! I m'agrada que les situacions, per boges que semblen, hagen arribat amb una lògica argumental. 
Al cap i a la fi, el sexe és una part fonamental de la nostra jornada en qualsevol dels seus aspectes, per què adulterar-lo aleshores en un immadur intent per cridar al públic que viu amb ell diàriament?

Per a mi, entre les millors escenes de sexe que he vist darrerament puc esmentar les següents (em deixe moltes, evidentment): les dues de Una historia de violencia, la del preludi de Antichristo, les de En la cama, la dels servicis de La pianista, la trobada entre Tita i Pedro una nit d'estiu a Como agua para chocolate, la del desert de El cielo protector, la final surrealista de Retrato de una obsesión, totes les que surten a The reader, etc. 

M'agradaria molt demanar-vos a tots els que heu llegit aquesta entrada que em diguereu quines són les escenes de sexe que vos han deixat la pell de gallina i per què.

Disculpeu la desorganització de l'entrada, no he tingut gaire temps per escriure-la i volia fer-ho. Potser demà la retoque, però de moment, açò és el que hi ha.

dissabte, 13 de novembre de 2010

...i amb un toc de canella


M'agrada aquesta mena de simplicitat! És encisadora! Tot el contrari del que podria semblar d'una barroca empedreïda i decadent com jo.
Per cert que no m'agrada el café sol, ...m'agrada el café amb llet, amb crema de nata; m'entusiasmen els cafés amb un xic de crema irlandesa i una muntanyeta de nata a sobre esquitxada amb canella i cacau i uns fils de caramel ;P! Els cafés amb tres dits d'escuma espesa i amarga! Sóc feliç quan els trauen amb una galeta de mantega, d'aquetes petites, però força saboroses. Quan la presentació és pura rocaille i està calent; prenc la tassa amb les dues mans i deixe que l'aroma penetre fins despertar la meua musa. 
Els meu màxim temple d'inspiració cafeïna és l'imprescindible Starbucks, vaja quina originalitat, no? Però com podria renunciar a prendre un Frapuccino de caramel amb Muffin de xocolate blanc i maduixes afonada a un dels seus sofàs i escoltant jazz? Est impossible!

Obrir una carta de cafés i triar em podria dur hores...i escriure un post en relació a aquest ritual, també! Així doncs, millor ho anem a deixar ací.


divendres, 12 de novembre de 2010

Paquets


Qualsevol dia a qualsevol moment de la jornada podria tornar-me boja de felicitat en rebre una carta personal (esperada o no), cosa de la que ja vaig parlar a Letters.

No obstat això, si m'arriba un paquet la cosa adquireix dimensions de goig immenses! Tot i que l'esperara, una pel·lícula, un llibre, un manjar, al cap i a la fi, un caprici; el fet de poder arreplegar-lo a l'oficina de correus i que me'l duguen a casa, agafar-lo i obrir-lo al mateix rebedor és un ritual d'impaciència que em resulta impossible obviar.

Una caixa de cartró amb precinte, un sobre d'aquests amb paper de bombolletes, un tub de plàstic o una capsa dura amb cordell que sosegadament encete mentre escolte l'arrencament de l'adhesiu desprenguent-se de la caixa, l'esquinçat del paper, el trencament del plàstic. I aspirar l'aroma a nou, a planes noves, a tinta fresca, a paper perfumat.

Un caprici com un altre, al cap i a la fi. Tan sols un pensament de divendres...

Nota: La fotografia m'agrada molt pel tipus de bústies i la diversitat de correu. El paquet/carta o el que siga de Hogwarts és totalment secundari.


dijous, 11 de novembre de 2010

Qui m'inquieta, qui em fascina


El 13 de juliol de 1954, just abans d'expirar, Frida Kahlo va deixar anar a les seues darreres paraules: «Espero que la marxa sigui feliç i espero no tornar».

Ni pretenc parlar de la seua biografia, ni del seu art, ni de la seua intimitat, malgrat no poder evitar desvincular-les de la seua persona, al cap i a la fi, allò que m'inquieta, allò que em torba.
Nascuda a una cultura pagana i cristiana a parts iguals, Frida era la personificació del seu Mèxic natal. La que decorara els seus cabells atzabeja trenats amb flors perfumades en vestir-se dels terrosos còdex mexicas va haver d'adaptar-se a la seua trajectòria vital tal i com venia. En una carta a Alejandro Gómez Arías, dimarts 29 de maig de 1927 va escriure: "Hay algunos que nacen con estrella y otros estrellados, y aunque tú no lo quieras creer, yo soy de las estrelladísimas...".

Revolucionària, sensible, intel·ligent, combativa, inquieta, però malgrat tot un xic ingènua com les seues pintures. Imaginar-la tombada al seu llit de la Casa Azul a Coyoacán olorant l'ascendent rastre de la dacsa torrada des de la cuina mentre esbossa sobre un paper envellit és tan fàcil com recrear-la en una cantina tipa de tequila cantant a  crits cançons d'homes!
De la dona estèril a l'artista fructífera, de l'amant sensual a la muller enganyada, del pensament  revolucionari a l'actitud combativa... què complexe em resulta posar-me en la pell de la que féu de la seua sort de vida una producció tan meravellosa com esgarrifosa mitjançant un llenguatge tradicional d'ideals vantguardistes.

La fantàstica imatge que teniu a dalt és del dibuixant portuguès André Carrilho.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Amor Ibahí

Totes les assigntaures del meu primer any universitari es van veure eclipsades per la única matèria de lliure opció que he cursat: Amor i erotisme a la literatura àrab, impartida per una impressionant docent, Josefina Veglison. Sé que almenys un dels meus lectors la va poder gaudir tant com jo així que de segur no li resultarà estrany el títol de l'entrada.
L'amor Ibahí (sensual) és un tipus de poesia amorosa (gazal) contraposada a l'amor Udrí (cast) que tracta de l'eròtica urbana sorgit a època Omeia (661-750) i florit a la Meca i Medina. Va resultar d'allò més innovador perquè resulta intrascendent i lliure de cap intent moralitzador. Un dels seus trets més interessants és que el poema és el resultat d'una anècdota real, lliure d'estereotips i idealitzacions.
Un dels seus poetes principals representants és Umar Ibn Abi Rabi'a, els plaers del qual canta de forma fresca, singular i delicada i en la que les seues dones són enginyoses i es mouen de forma lliure.

Ací teniu Réplicas, un dels  meus poemes preferits transcrit tal qual de llibre La poesía árabe clásica de la professora Veglison:

A una muchacha de formados senos
invité a tenderse, sin cojín, sobre la arena del desierto.
"Así lo haré, aunque no sea mi costumbre", dijo ella.
Y cuando iba a despuntar la aurora me dijo:
"Me has deshonrado. Ahora vete si quieres, o sigue,
si así lo prefieres".
Pero no hice salvo sorber sus encías
y, entre charlas, besarla en la boca.
Me llené de toda ella.
Me envolví en su vestido de seda
y a mis ojos dije: llorad ahora.
Entonces se levantó
para borrar con su manto las huellas
y buscar las perlas del collar desparramadas.

És totalment bella la imatge de la dona esborrant les seues petjades sobre la sorra amb el mant i la metàfora del collar de perles que, evidentment, no clar que vos explique...

dimarts, 9 de novembre de 2010

Ball florentí


El 2007 vaig viatjar a Itàlia amb Carles i Emili. Va ser una experiència memorable en tots els sentits! Arribàrem de nit a Pisa, per a desplaçar-nos al dia següent a Florència (de fet, la fotografia que teniu a dalt és d'un dels meravellosos sostres de la Galleria degli Uffizi, o en català, dels oficis) i després passar 3 dies a la Ciutat Eterna. Finalment ens traslladàrem fins Assís on romanguèrem al voltant de 5 dies visitant tota la província de Perusa.

El més curiós de tot fou com vam passar de tindre una habitació particular amb bany propi a tindre una habitació particular amb bany compartit i després a una habitació compartida amb bany compratit, ... paradòjic, no? Si no havera estat així probablement el viatge no havera tingut ni la meitat de gràcia.

En fi, després de passejos pel que fou el centre d'un imperi, de perfums toscans, d'embriaguesa d'art, de converses surrealistes amb paisans i manduques meditrerrànies, puc dir que un dels moments més divertits de l'estada a Itàlia foren els balls que més d'una vegada improvisàrem amb la música de carrer...ací en teniu una mostra: Carles i jo a Florència amb un acordió just al costat d'un palauet amb el típic encoixinat renaixentista i filmats per Emili. Ah! I no, el ball no és el trescone, la manfrina, la tarantella ni res que se li assemble.

Nota: no sigueu massa cruels, ja sé que el ball no és una de les meues virtuts! Entre altres coses deixe anar un crit perquè pensava que anava a besar el sòl XD!


video

divendres, 5 de novembre de 2010

Oh vaja!


La meua estimada editorial Taschen ha organitzat un concurs anomenat Muéstranos tus partes... No, encara que sone sospitós no cal enviar cap imatge exhibicionista. El concurs es basa en la imatge de portada de 4 dels seus llibres més particulars: The Big Book of Breasts, The Big Penis Book, The Big Book of Legs i The Big Butt Book que, com els seus noms indiquen, arrepleguen un assortitment d'imatges sobre els penis, els pits, les cuixes i els culs més extraordanirs dels que han pogut captar una fotografia.

Així doncs cada portada presenta una d'aquestes parts del cos en una mesura molt aproximada a la realitat  i amb una coberta amb la roba corresponent impressa que cobreix la fotografia (proveu a treure-la i tindreu sorpresa). L'editorial, en rebre moltes fotografies de gent posant amb el llibre sobre la part corporal corresponent va decidir iniciar aquesta mena de concurs, el premi del qual és obtindre el propi pes en llibres d'art!

Ahir a la vesprada vaig acompanyar a LaiO a la casa del llibre on vaig veure el calendari de The Big Penis Book i em vaig fer un parell de fotografies que podeu veure dalt. Almenys va ser divertit!

Si voleu donar una ullada a la galeria podeu picar ací.




Aquesta entrada pot no ser recomanable per a menors de 18 anys.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Un plaer de ma vida


Abans de res he de comunicar que sé que la majoria coneix l'autor i l'origen de la representació de la imatge que teniu dalt, no obstant això, mai està de més anotar-ho: es tracta d'una de les il·lustracions del magnífic artista alcudià Manolo Boix sobre un passatge d'un dels llibres més meravellosos mai escrits per mans valencianes, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. L'escriptor no havera pogut concebir millor artífex per donar imatges a la seua obra i, per descomptat, M. Boix no podria haver trobat millors motius.

El Tirant conté, a banda d'un increïble argument i d'un cavaller de carn i ossos amb una vida d'alts i baixos, una gran dosi d'erotisme en moltes de les seues manifestacions narrades amb una finesa i sensualitat extraordinàries: acaronaments, masturbació, trobades nocturnes, voyeurisme, jocs de lesbianisme, etc.

Tant hi ha per dir d'aquesta obra que se li podria dedicar un bloc exclusivament així que em centre a un dels meus passatges predilectes il·lustrat pel dibuix de l'entrada (i més coneguts): Tirant entra a la cambra de Carmesina mentre dorm i la palpa amb l'ajuda de Plaerdemavida (sense dubte el meu personatge preferit)!
El cavaller passa els dits a plaer (mai millor dit) pel cos de la princesa que es troba estesa i xiuxiueja algunes paraules de queixa pensant que es tracta de Plaerdemavida, a les que aquesta respon justificant els tocaments per la suavitat i perfum de la seua pell en sortir del bany... qui es podria resistir a tan temptadora carn?

La ignorància de Carmesina sobre qui la palpa, el desig a punt de vessar de Tirant, la presència de la tercera persona observadora en forma de Plaerdemavida... un fragment irresistible, dels millors (sinó és el millor )que mai he pogut llegir en un to eròtic d'aquesta mena!

L'obra la podeu (re)llegir picant ací.

Per no fer massa llarga l'entrada vos he deixat el fragment que correspon a l'escena just ací baix.

dimarts, 2 de novembre de 2010

La fada verda


Abans  que tot aneu a disculpa r el desordre d'aquesta entrada que he fet en forma de reflexions a l'aire sense ordre i tampoc massa sentit.
La Fée Verté, l'elixir dels bohemis, la inspiració dels genis i l'objecte de l'art.
L'absenta, ànima de la qual arrela al donzell (Artemisia absinthium), no és un mot meravellós? El nom de la seua descobridora, Àrtemis II de Cària, experta en botànica i medicina del segle IV aC i "anbsinthium", que ve a significar no-dolç, o millor dit, amarg.
No he tastat mai aquesta beguda, no sóc una gran amant de les destil·lacions espirituoses però irremediablement em sent magnetitzada per eixe líquid maragada. Potser em deixe dur per la seua història indeslligable al món de l'art,  que la seua coloració verdosa em sedueix, que m'apassiona que tants genis en decadència la consumiren o que el ritual de passar aigua freda per una cullereta foradada (per favor que algu em diga on puc fer-me amb una!) per desfer un terròs de sucre em diverteix... però tant fa. 
Qui podria deslligar l'absenta de les simfonies de la ciutat de París? Una copa sobre una taula de marbre al vespre en el café Nouvelle Athènes envoltat del fum de les pipes i escoltant les discussions sobe la representació de la llum sobre els objectes. Tot amb la fi de trobar la inspiració que durà a la seua plasmació sobre un llenç o full en blanc a una de les milers golfes de la capital francesa...
Una meravellosa i reveladora frase d'Òscar Wilde al respecte diu "What difference is there between a glass of absinthe and a sunset?", ("Quina és la diferència entre un got d'absenta i una posta de Sol?").
Decadència pura, inspiració trastornada.

Per a més indicacions sobre manifestacions artístiques al voltant de la fada verda, piqueu baix...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...