dissabte, 24 de desembre de 2011

El documental interactiu



Salut a tothom!

Abans que res he d'informar-vos als lectors habituals que aquest post és particularment especial:

Es tracta d'un assaig sobre El documental interactiu per a l'assignatura d'Introducció al Multimèdia de la llicenciatura de Comunicació Audiovisual a càrrec de la professora Virginia Villaplana.

Vos convide a llegir (d'una sentada o a estones) i visitar els enllaços el treball perquè el tema és realment interessant i estic segura que més d'uns dels exemples que teniu avall vos captivaran tal i com han fet amb mi. 
Un petit exemple el teniu a la imatge que de dalt, la qual forma part del projecte web Love-lines, enllaç que vos vaig penjar al Facebook. Lovelines cerca de la mateixa forma que al projecte anterior, per totes aquelles frases que comencen amb I love ... I hate ... i va traçant la línia que separa l'amor de l'odi, amb el seu corresponent paisatge emocional. Si en voleu saber més...

Tan de bo l'ullada que doneu vos animen a iniciar projectes com a mi m'agradaria fer!

Per a començar, ja sabeu, piqueu a l'enllaç inferior!


dilluns, 19 de desembre de 2011

Del MIM a Miquel Guillem


Diu la banda:

Artista plàstic i multidisciplinar, professor, Doctor en Belles Arts, Medalla d'Or de Sant Carles de la Universitat Politècnica de València i sobretot, amic i amic d'amics. Per sempre!

divendres, 16 de desembre de 2011

Miquel Guillem




Les corones de llorer, els teixits fantàstics, les marqueteries orientals, els obeliscos d'Egipte, el color del safrà, els experiments fotogràfics, els dibuixos a Delfos, les sirenes, els pardalets autòmates, el gran bloc de gel desfent-se, conxes a la terrassa front a la mar, el mango i el curry, els cordons per embolicar el paper de seda, el temple d'Egina, la casa-museu a La Granja, el teatre, la estima, els petits jardins zen, les estàtutes de sal, les formes geomètriques (moltes), els espills, el fum perfumat de l'incens, els petits detalls en moviment...

Ja no hi ha amargor, sols tu.



dimecres, 23 de novembre de 2011

Back to the future




Si hi ha alguna cosa que em fascina de la fotografia és la capacitat de recreació d'ambients...potser per això m'encisen les fotografies vinculades amb el pictorialisme (Peach Robinson o Cameron) o l'apropiacionisme (Levine o Morimura)!

Irina Werning és una fotògrafa de Buenos Aires que va llençar fa un temps el projecte Back to the future. Aquest consisteix simplement en l'enviament d'una fotografia antiga de qualsevol persona a Werning, i aquesta la pren com a referència per a recrear-la amb el mateix protagonista però, evidentment, a l'actualitat.
Ara per ara du ja la segona entrega de Back to the future.

Em sembla un projecte entranyable i de molta qualitat amb resultats impressionants en alguns casos.

Què en penseu? Li enviarieu una fotografia vostra?

A mi m'encantaria!

divendres, 18 de novembre de 2011

Amors de cinema



Com ja he citat fins a la sacietat El cinema és un ribet de somnis (Orson Welles) i amb la suficient predisposició o, fins i tot sense ella, ens pot arribar a despertar sentiments tan seriosos com l'amor.

En Todo Cine, de la Sexta 3, elaboren petites enquestes i una d'elles es basa precisament en aquest fenomen: De quin personatge de cinema us heu enamorat tant com per a poder considerar casar-vos amb ell?
Ací baix teniu el vídeo amb els resultats. He de dir que no em casaria mai amb cap d'aquests...malgrat tots els que he tingut (el Marc Antoni de Richard Burton, el Jareth de David Bowie o el Walter Klemmer de Benoít Magimel), jo em quede amb Jack Sparrow, si ha de ser de per vida, que siga emocionant!

I vosaltres, amb quin personatge de cinema vos casarieu (o de qui us heu enamorat)?, evidentment podeu escollir home o dona...Atenció, parlem de personatges i no d'actor o actrius.


dimecres, 16 de novembre de 2011

Plàtan



Ací va un regal d'una gran amiga meua i comentarista de Les deixalles de l'arnadí: Núria. 

A banda de ser una excel·lent comunicadora i amb una altra titolació treta a Irlanda que s'encarregarà de recordar-me, és la Flash Goddess i ací ha fet una petita però encisadora (sé que li agrada aquesta paraula) animació. 
Molts sabeu que sóc de Sueca però així com a mi no em bull en la sang l'autèntic esperit suecà, a la de Núria sí i queda demostrat a les dues frases de l'animació!

Podeu visitar el seu bloc fet conjuntament amb una altra amiga, Iris que també ha comentat per aquests indrets: http://neuronasdecine.wordpress.com/.


Moltes gràcies i molta sort amb els vostres projectes (sabeu que sóc la vostra fan nº 1)!



video


dijous, 10 de novembre de 2011

Sols timbres




Salut a tothom!

Avui no estic gens inspirada per a fer una entrada elaborada, o mínimament refexionada així que simplement vos deixe un dels meus capricis: ximpleries molt mones! 
És a dir, qualsevol objecte concebut amb originalitat i elaborat amb un xic de gràcia! Vaja, com aquests timbres de bicicleta pintats a mà amb pintures ecològiques inoxidables. A triar entre model gelat, sindria o taronja! I l'entrada d'avui no té més misteri.

Estan trets de POKETO

Mireu els altres!

diumenge, 6 de novembre de 2011

L'amor autèntic




Aquest matí de diumenge vos duc un podcast de L'ofici de viure, un programa de Catalunya ràdio sobre creixement personal i psicologia positiva a càrrec de Gaspar Hernàndez! Molt recomanable, com tants altres de la cadena!

La peça que he escollit és L'amor autèntic, que vaig escoltar ahir a la nit per a fer son (atenció!, que això no vol dir que siga avorrit!) i que em va resultar realment interessant.
El tema està tractat per Francesc Torralba i Joan Garriga.

Tot i que el tema donaria per a rius de tinta, anys de converses, etc. (i que n'ha donat!), no estan gens malament les notes que ens deixen al respecte. Si l'escolteu, ja em direu que vos sembla!

De totes formes em permet la llibertat de preguntar-vos: què és per a vosaltres l'amor autèntic? Respongueu, no sigueu mandrosos...

Gaudiu-lo!


dimecres, 26 d’octubre de 2011

Històries de por


Sóc masoquista. Sóc masoquista i és quelcom que he comentat diverses vegades a Les deixalles del’arnadí, tot i que més aviat relacionat amb llepolies, règims, exàmens o qüestions de temps. No obstant això, avui presente una nova faceta del meu particular masoquisme: el meu terror a les històries de por.
Sabeu eixa sensació de “si llegeixo aquest conte, si veig aquesta pel·lícula, si escolte aquesta història, etc. vaig a passar-ho mal a la nit però com quelcom m’empenta per a caure en la meua pròpia trampa”?, doncs sóc increïblement propensa a veure’m en aquestes situacions i, més encara, quan s’acosta el Omnia Sanctorum.

Sóc d’aquesta gent que durant el  matí de la nit de difunts es dedica a llegir contes de terror per a després penedir-se durant la nit. Remarque que les històries que m’agrada escoltar/llegir són del caire llegenda tradicional: El monte de las ánimas (Bécquer), La casa del jutge (Bram Stoker) o algunes de tradició oral, etc. Si he de passar por, que siga almenys amb relats de qualitat!

No tinc remei i probablement no el tindré mai en aquest sentit. Això sí, ja a la caiguda del Sol, intente evitar qualsevol conversa al respecte...Jo, com el victorià Víctor van Dort, preferisc cercar el pany de la porta i plegar per no posar-me a embolics!

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Rapunzel



En una estoneta de descans he pensat dedicar el post d'avui al meu conte "clàssic dels clàssics" preferit: Rapunzel
La història original sembla ser una de tantes arreplegada de la cultura oral pels germans Grimm i, fa poc, adulterada totalment amb Enredados de Disney; bé, adulterada és una forma molt eufemística de dir que del conte s'han quedat amb una torre i una noia de cabells llargs (que sembla una Barbie de cap desproporcionadament gran). 

Nota: em quede amb Pascal, el camaleó....no sé què fa ahi un camaleó, però bé.


Tradicionalment a tots ens ha arribat la versió d'una princesa capturada a una torre per una bruixa on deixa créixer els seus cabells que assoleixen una llargària increïble. Un dia, un príncep a cavall arriba i ella deixa caure una trena per a que el visitant puge. S'enamoren, Rapunzel li conta la seua desafortunada història i ambdós escapen de la torre per enfrontar-se amb la malvada bruixa i així ser feliços per sempre més.

A mi aquesta versió sempre m'ha fet vindre un fum d'interrogants que han quedat esclarits amb la versió original: quina afició de tancar a la xica a la torre? Per què no es talla la trena (puntes obertes a mansalva!)? Per què deixa entrar al primer que passa? Per què no es queda pelada quan ell puja pels cabells? etc.

Doncs bé, aquesta és la versió dels Grimm (fantàstica)...

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Relacions 2.0





Diumenge passat es va estenar al Centre Municipal Bernat i Baldoví (anteriorment el Cine Lido, tan de bo tornara a ser-ho...) Relacions 2.0
Aquest documental relaitzat per Mari Redondo i Eugeni Alcañiz mostra com han evolucionat les relacions a distancia en els últims 30 anys mitjançant un paral·lelisme entre la correspondència dels progenitors d'Eugeni durant el servei militar del seu pare el 1978 i la pròpia realització del documental, amb videoconferències entre ell mateix i Mari durant la seua estança a Bogotà.

El migmetratge fou, si més no, encisador! Un dels majors mèrits, aconseguir concentrar en 46 minuts dues relacions a distància amb 3 dècades de distància i evocar tan diverses emocions a l'espectador en aquest mateix temps! 

L'entrada amb catifa vermella, la presentació i l'acomiadament acabaren d'adobar-ho! El cine Lido s'omplí de gom a gom i personalment, com molts dels assistents, em va emocionar el fet de poder tornar a veure cinema a aquesta sala (tot i que va mancar la dona de la rebequeta venent llepolies al pis de dalt per acabar d'arrodonir-ho tot XD!). 


Vos prohibeixo que passe pel post sense veure el documental! El teniu avall i no hi ha excusa!





P.S. Per a més ressenyes visiteu el bloc de L'Últim Toc Teatre.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Nota del dia

Jo no seré ton pare!


Avui no puc més. Acabe d'arribar fa 30 minuts a casa des de les 7.30 i i em feren un encefalograma probablement seria equivalent al d'un llimac (sense faltar al respecte als nostres amics els llimacs!).
Però com que em sap greu deixar tants dies el bloc sense res, almenys publique una imatge anecdòtica i així que s'oxigene Les deixalles de l'arnadí!

I ja que estem amb la  imatge, vaig a posar-me campanya sexe segur així que, si aneu a posar-se en plan Jedi, protegiu-vos!

Que tingueu bon cap de setmana!




diumenge, 9 d’octubre de 2011

Enquesta



Salut a tothom!

Com haureu pogut comprovar, a la banda dreta del bloc he posat una enquesta. El motiu és el següent: em vaig adonar en un ordinador més gran que no pas el meu netbook, que la lletra i  l'amplada es quedaven un xic curtes per al meu gust i, per aquesta raó, les vaig modificar.
Mentre alguns m'han dit que ara ho veuen millor, altres no ho acaben de tindre bé.
Així doncs, vos demane que em respongueu a l'enquesta (o per comentari, que també és de categoria) si vos ha vingut bé el canvi o, pel contrari, no. En funció de la mateixa, modificaré el bloc.

Gràcies per la vostra col·laboració!

Espere les vostres  impressions...

divendres, 7 d’octubre de 2011

Mocadorà



Estimats i estimades, m'he passat una setmana fent règim i passant gana per a no perdre ni un gram així que de malícia masoquista, dedique aquesta entrada a una tradició valenciana que sempre celebrem el 9 d'Octubre, coincidint amb la nostra Diada Nacional del País Valencià: la mocadorada o mocadorà de Sant Dionís.

La tradició simplement consisteix en un regal per part dels homes a les seues parelles consistent en uns massapans crus embolicats a un mocador i  que representen les fruites i hortalisses de l'horta de València, i que al seu torn envolten dues figures més grans fetes de massapà cuit: la piuleta i el tronador.
L'origen de la tradició es troba a L'Edat Mitjana, quan les ciutats homenatjaven els convidats, amb una vaixella d'argent plena de viandes (tradició originalment bizantina). A partir del segle XV la ciutat de València va començar a regalar vaixelles de ceràmica de Manises i Paterna que contenien dolços de sucre  posats de moda arran de la introducció del cultiu de la canya de sucre al Regne de València
El present es va popularitzar entre els valencians i va derivar en un regal pel 9 d'Octubre, ja que, segons conta la llegenda, els massapans representen els fruits de l'horta de València que les valencianes van oferir a Jaume I i a la reina Na Violant d'Hongria el 9 d'octubre del 1238, quan van entrar a València després de la conquesta. M'encanta! 
Resumint, malgrat haver estat suprimida la celebració del 9 d'Octubre pels Decrets de Nova Planta, la festa de Sant Donís va persistir amb els tradicionals festivals pirotècnics. La vespra del 9 d'Octubre de 1526 va haver-hi un accident en el qual van morir 9 i es cremaren 20 cases pel Mercat. Aleshores, Carles III va prohibir fabricar pirotècnia i en resposta, els forners valencians van idear uns dolços de massapà que representaven els coets prohibits, i els van donar forma de petards i piules (tot i que també representaven els òrgans sexuals masculins i femenins per la seua forma característica). Aquesta part també és molt interessant!
A partir del segle XIX es va populartizar embolicar els dolços en un mocador, la qual cosa, ha acabat per donar el nom a la festivitat. 

Celebreu aquesta festa? Espereu que vos en regalen o espereu regalar-ne?

Bon Sant Dionís i millor Diada Nacional del País Valencià!


P.S. Ja m'havera agradat que el cartell estiguera en la nostra llengua, però no ha pogut ser.

dijous, 29 de setembre de 2011

Declaració d'odi i animadversió a RENFE


Odie la RENFE. M’agrada el transport públic, de veres!  Poder traslladar-me en metro, tramvia, tren o inclòs la Valenbisi (transport públic-individual, al cap i a la fi) és pràctic i poc nociu per al medi ambient. Però odie la RENFE.

Odie la RENFE i una veu interior em diu que no sóc la única que ha pensat en posar una bomba a les màquines de passar el bitllets (sense persones pel mig, per suposat)  perquè no se l’han empassat (o perquè després de fer-ho no l’han tornat a treure), o perquè el/la encarregat d’ajudar-te ha tardat mitja hora en creuar els 5 metres que el separaven de tu i el tren ha sortit sense cap tipus de consideració.

Odie la RENFE per molts motius. Avui, sense anar més lluny, m’han posat el tren a Gandia al sector B (el polèmic sector B) i he donat la carrera de la meua vida amb tacons, la bossa penjant d’un un braç, un llibre sobre el manierisme de tapes dures que pesa un quintar a l’altre i el mòbil retransmetent la carrera en directe a la meua amiga Eva...(que pots dir: ai què mari, doncs no!, anava ridícula) tot per a arribar al conflictiu sector B i que es tancaren les portes als meus nassos i arrencara suaument (suaument per a fotre més encara ja que per molt espai que vaja, saps que no l’agafes). I el més graciós és que pots llevar-te de bon matí per a ser puntual i agafar el teu tren de les 7:21, però arribarà a les 7:32 i el millor és que per dos segons de carrera el tren no t’esperarà a tu!

Odie la RENFE. Paguem una fortuna per uns viatges que no sols no et garanteixen seure, sinó que no et garanteixen que acabaràs el trajecte amb un manillar de bici pel costellam, l’aixella suada d’un senyor X a la cara, les empentes d’alguna parella d’estudiants i el reggaeton vingut del mòbil d’algun terrorista musical acompanyant el quadre tot el viatge.
I per acabar d’adobar-ho tot tenim vagues tot l’any! Odie la RENFE.

I després d’haver-me desfogat: Bona nit!


P.S. Tot açò ho escric tornant en el tren que ha sortit després del que he perdut al sector B, clar podria anar subratllant apunts però el tren es mou que és impossible i...Odie la RENFE!

dimarts, 27 de setembre de 2011

Assaborint el barroc


Rememore avui un post que vaig penjar a Miscelánea, remedios caseros contra la monotonía...

Estimats i Estimades, permeteu que em pose amb el meu parlar cursi per a presentar-vos el dolç genuïnament francès més sublim i més pròpiament barroc de la història de la cuisine parisenca: el Macaron! (en majúscula, per favor!).

Sí, benvolguts lectors: el Macaron.
Hauria d'avisar que aquest post podria posar massa altes les expectatives d'algun lector sobre aquest magnífic dolç i després endur-se un desencís (encara que sembla impossible ja que estem parlant dels Macarons! Però sempre hi ha algú "raret" per ahi).

Algú em podria tirar en cara que es tracta d'un dolç original de la Itàlia medieval (que molta raó tindran!) per això puntualitze que en aquest article parle del macaron Gerbert, creat el 1880 al barri parisenc de Beleville i que va fer la seua entrada triomfal per dos locals: El saló de té Pons, que ara ja no existeix, i la famosa, gloriosa i insuperable casa Ladurée (entrar a la web es converteix des d'ara en una obligació), la qual dotava d'un color o altre al pastisset per poder diferenciar-los en funció del seu sabor.

Per entrar una mica en els ingredients que elaboren aquesta obra d'art (sí, obra d'art i em considere amb competència per valorar-lo com a tal!) direm que la base està feta amb clara d'ou, ametla, sucre (increïble, no?!). Evidentment, els Macarons tenen una àmplia varietat de sabors, segons la confiteria i l'època de l'any ja que els anomenats "Macarons del temps" són aquells que es refereixen als que es venen durant 3 mesos.
Per a postres (adient expressió per al tema) Ladurée dissenya unes capses fantàstiques per contindre els dolços!

Ací teniu un dels meus moments Macaron a Madrid,



video

video


Si algú té curiositat per com es fan aquestes superbes delícies premeu ací!



dijous, 22 de setembre de 2011

11' 09'' 01


Avui, a la classe de Guió cinematogràfic que imparteix el gran J.Miguel Company, s'ha passat alguns curtmetratges a més dels primers 11 minuts d'Hiroshima mon amour. Dos d'aquests microfilms inclosos a la cinta 11'09 "01 11 de setembre m'han impactat molt gratament... 
Aquesta pel.lícula internacional de 2002 està composada d'11 contribucions de diferents directors, cadascun d'un país distint. Cadascú va oferir la seua visió personal dels esdeveniments que tingueren lloc a Nova York l'11 de setembre de 2001, en ​​un curtmetratge d'11 minuts, 9 segons, i un marc. La idea original i la producció de la pel.lícula foren del productor francès Alain Brigand

Els atacs contra les Torres Bessones van canviar el curs de la Història, cosa palpable en el dia a dia de la política internacional. I el món de l'art no s'ha quedat impassible davant els fets que han mutat globalment la vida a tot el món. En aquest film tenen cabuda les dones de Bòsnia, els exiliats xilens a Londres, els soldats japonesos de la Segona Guerra Mundial, americans de la tercera edat, musulmans als EUA o nens a Burkina Faso i a l'Iran.


Ací vos deixe els dos que passaren a classe junt als apunts que vaig agafar: el primer és de Sean Penn; el segon, de Claude Lelouch.

video


Ací, al punt inicial hi ha una foscor i unes flors seques (icones de tomba). Al final surt la llum i les flors reviscolen fresques. S'ha produït una seqüència temporal que Penn la dóna per el·lipsi: senyor jubilat que omple el seu temps, fa compres, es passeja, etc. hi ha un despertador que falla i el senyor s'adorm. L'important és el seu estat de jubilat i l'atemptat: allò que provoca és llum en l'experiència del jubilat. El fet de dir que cal llum es contraposa a la tomba com una idea de vida. Hi ha una transformació de la tomba, més que una morta sinó el seu record. Es planteja en termes simbòlics tancar el duel i el ritual de cada dia. Això es disfressa amb un diàleg entre ell i l'esposa absent.El renéixer de les flors fa que el personatge coure consciència de la realitat. La gran història i el gran esdeveniment que obre el segle XXI es pot comptar a través de la petita història. Hi ha una idea de mort que es contraposa a una idea de vida i hi ha una presa de partida dels que suposa aquesta. La superació i el tancament del duel.

video

Malgrat la seva aparent senzillesa, la idea en termes d'informació és interessant com es subministra a l'espectador (el tir de càmera està en relació al protagonista masculí només quan parla i a més afegeix que viu al costat de les torres, treballa com a guia turístic, ha de portar un grup a les torres, etc.). La vibració del vas en produir-se el xoc dels avions, etc. Com a l'altre curt tenim la percepció de l'atemptat però el protagonista, no. Ella elabora una predicció amb la fi del món arran de la fi de la parella. Hi ha una particular intensitat a causa de la figura de la sordmuda. El que es planteja és relativitzar les coses: no és el mateix una ruptura que la caiguda de les torres i el començament d'una guerra. L'attesa, l'espera del miracle, al final hi ha una reconciliació, idea molt rosselliniana.  

Disculpeu la llargària de l'entrada però em va semblar tan interessant que volia plasmar-ho al bloc.
Què vos semblen els curtmetratges?

dissabte, 17 de setembre de 2011

Apol·lònia


Avui parlem d'Apol·lònia d'Alexandria, clar que sí.

Primer que tot, la meravellosa fotografia que teniu a dalt és d'Erwin Olaf (ja esmentat a Poppea) en una sèrie de 2008 dedicada als llenços dels genis Zurbarán, el Greco, Sánchez CotánCaravaggio i Murillo.

Sempre m'ha apassionat la iconografia i iconologia de les imatges sagrades i aquesta figura femenina em fascina, entre altres. Apol·lònia es representada amb unes tenalles sostenint una dent com a símbol del seu martiri (també pot tindre una safata mostrant les dents arrencades) a més de la palma, emblema per excel·lència dels sants martiritzats. És interessant assenyalar que, segons Louis Réau, la santa fou martiritzada el 249 a una edat avançada, tot i que és representada com una jove virginal.

Segons Dionís, bisbe d'Alexandria (247-265), el poble la va apedregar a la boca per negar-se a retre culte a ídols pagans, motiu pel qual va perdre totes les seues dents. No obstant, una versió posterior muta aquesta primera per un martiri a mans d'un botxí que li extrauria els queixals amb unes tenalles un a un. En qualsevol cas, la dona es va llençar a les flames d'una foguera abans de negar la seua fe. El bisbe Dionís descriu el martiri en una carta a Fabio, bisbe d'Antioquia; d'aquesta lletra es preserven fragments al Eusebius Historia Ecclesiae. 


«En aquest temps Apolonia, parthénos presbytis, era considerada important. Aquests homes la van agafar i amb repetits cops van trencar totes les dents. Llavors van amuntegar pals i van encendre una foguera fora de les portes de la ciutat, amenaçant amb cremar-la viva si ella es negava a repetir, després d'ells, paraules impies, com blasfèmies contra Crist o invocació a déus pagans. Per petició pròpia, va ser lleugerament alliberada, saltant ràpidament en el foc, cremant-se fins a la mort ».

Patrona dels dentistes i objecte d'oració durant malalties dentals, les relacions entre sant-martiri-representació-culte sempre m'han encisat (no en el sentit morbós del terme, esclar); i no deixa de posar-me els pèls de punta el fet que tortures així tingueren lloc i que, si més no, persistisca el culte al martiri (a saber santa Llúcia, sant Bartomeu, santa Caterina d'Alexandria, etc.). Al cap i a la fi, les premisses del Concili de Trento passaren fa temps i, en tot cas, haurien de romandre les accions misericordioses de les figures (Misericòrdia i no sacrificis, vull; Oseas) i no pas el costat truculent de l'hagiografia.

Bé, i pare ja que m'estic posant impossible i açò acabarà semblant un treball per a classe!

Que s'heu encomanat vosaltres alguna vegada a un sant/patró per algun motiu en especial? O, més aviat, heu preferit invocar al panteó egipci? XD!

Per a més representacions d'aquesta figura sagrada, piqueu ací baix.

divendres, 16 de setembre de 2011

Ribet de somnis


En aquesta segona nit de cansanci total només desitge anar al cinema, un bon paquet de bufes/crispetes/cotopetes/etc., roges (d'eixes escarlatines i lluentes que s'agrupen caramelitzades en xanglots), una ampolla d'aigua i algun suport per recolzar els peus...ah! I una bona pel·lícula per evadir-me!

A tots els que pugueu gaudir d'una sessió de cinema aquest cap de setmana: ENHORABONA! No sabeu l'enveja que vos tinc!


Ací, una de les millors escenes/finals de la història del cinema (Nuovo cinema Paradiso)...


dimecres, 14 de setembre de 2011

Petit respir

En aquest moment en el que puc gaudir d'un segonet de descans, vos deixe una nova entrada per a no perdre el ritme (més encara, vull dir!).

Espere tornar aviat amb coses noves, espere...

Cortesia de Pins (de qui ja parlàrem), per suposat!


dimarts, 30 d’agost de 2011

Anunci Tarantino

Avui vos presente un curiós anunci japonès de Softbank protagonitzat pel director de cinema Quentin Tarantino. Què gran que és aquest home!

Com que la forma de fer publicitat (bé, i de tot en general) japonesa és radicalment diferent a l'occidental, trobe que una explicació sobre el mateix anunci és adient per entendre'l (almenys mínimament):
 
En els anuncis, el pare és un gos blanc, la mare és una dona japonesa, la filla és una famosa estrella del pop japonès i el germà és un home afro-americà. Els anuncis són divertits perquè el pare no és molt estricte, sinó que és un gos, pel que és adorable. La família no té cap sentit a la vista, però són com una família normal, típic japonès.
 

video

Atenció: Acabeu de veure el vídeo, tot i que sembla una repetició, no ho és pas.

S'inicia amb la dona de més edat demanant al gos si va a un poble anomenat Tosa. El gos diu que sí. Llavors, la dona més jove li pregunta si va Tarantino, amb la qual cosa es declara "Jo sóc Tara!" En aquest moment, en la versió llarga, Tarantino fa la seva impressió samurai "Hai-ja! Esperit samurai! A aconseguir amb l'espasa samurai! Ho-ha!" etc. El gos afegeix: "Jo estic decidit a anar a la Tosa!" La dona gran li diu que es calmi, i ell diu "Sí". Llavors, sona el telèfon, i la dona gran informa: "És la seva dona."  La dona li pregunta a Tara, respon amb un altre "Jo sóc Tara", llavors crida "Arribar a casa ara mateix!"

Incomprensible però curiós! L'anècdota del dia!

divendres, 26 d’agost de 2011

Albrecht Dürer


Salut després d'una setmana a Munic!

No he començat amb la publicació d'un post sobre el viatge perquè no estic gaire inspirada però almenys, sí ho estic per presentar-vos el meu petit Albrecht Dürer
Estava sortint del Germanisches Nationalmuseum de Nuremberg quan el vaig veure sobre una pila de capses de Playmobil...allí estava, amb un pinzell i una paleta pintant el famós autoretrat que es troba al Prado vestit a la veneciana; duia la capa, el barret de borles i el cordó en forma de sanefa en fil d'or! Enaltit i arrogant com a intel·lectual i no pas com un artesà. Tot i així he d'afegir que ja podrien haver inclòs els guants de pell (article de luxe) que reflectien la seua envejable situació econòmica, però bé, no es pot tindre tot.
Les fotografies les vaig fer a l'habitació de l'hotel de Munic i considere que no han quedat del tot malament.

Segurament vos semblarà una ximpleria però per a mi i la meua passió per aquest personatge (que no només per la seua obra) és un caprici que bé paga la pena tindre a un lloc sobre la meua prestatgeria entre els llibres.



P.S. El preu era més que assequible XD!

dimarts, 16 d’agost de 2011

Sommer


Com que ja anava sent hora, me'n vaig de viatge una setmana a Munic! Pense moure'm per la ciutat i algunes poblacions properes, incloent el castell de Neuschwanstein i el palau de Linderhof; beure, empassar-me un desdejú típic, embriagar-me de les pinacoteques i fer un fum de fotografies com a turista que sóc (tot i que a pocs els agrada reconèixer-ho).

El bloc estarà aturat durant aquest temps (i alguna cosa em diu que, veient el ritme que duc, uns dies més també) però espere actualitzar-lo, encara que siga per a contar alguna cosa de Baviera (tan de bo que eixa cosa no siga que he engreixat 4 kilos a base de cervesa, Weißwurst, Pretzel i Leberkäs)!

Bon agost a tots!

dimecres, 10 d’agost de 2011

La força de Frida


Durant el passat mes de Març es va donar a conèixer una col·lecció de Vogue inspirada en la pintora Frida Kahlo amb un reportatge fotogràfic a la mateixa Casa Azul de l'artista mexicana (a la que vaig dedicar el petit post Qui m'inquieta, qui em fascina). 
Aquesta producció de Vogue México, titolada La fuerza de Frida, ha estat duta a terme pel fotògraf Michael Filonow a la que fou la residència en vida de Frida, un privilegi del que no tots poden gaudir i al que se li ha de reconèixer el mèrit.

L'estil colorista, exòtic i surrealista de Kahlo ha estat explotat per molts dissenyadors, fotògrafs i artistes, amb més o menys encert sent especialment memorables les creacions d'Elsa Schiaparelli (la visita a la web és obligatòria) i aquesta de Vogue no em sembla menys encertada.
Malgrat tot, encara que els dissenys m'entusiasmen, l'espai és immillorable, les fotografies són excel·lents i els pentinats amb flors i cintes (trobe a faltar la llana) em serviran d'inspiració per als meus, he de confessar que si es pretenia captar la "força de Frida", almenys es podria haver deixat el borrissol de les aixelles a la model i no limitar-se a espesar-li les celles. Aquesta qüestió no és matèria feminista sinó un acte de respecte a F. Kahlo ja que no deixa de resultar paradòjic que el reportatge es titole La fuerza de Frida, i passe per sobre dels trets que més enfortien la imatge d'aquesta dona com són el bigot, la cella única o el borrissol del cos. Pretendre homenatjar una figura obviant els aspectes "menys" estètics segons els cànons del moment no deixa de ser trist.

Ací vos deixe el vídeo del making of i, més avall, les preses. Si voleu fer una ullada a totes les fotografies piqueu ací.


video


divendres, 5 d’agost de 2011

Quizás, quizás, quizás



D'Eugenio Recuenco ja vos he parlat fins a tres ocasions en aquest bloc: una a El banquet, altra a Babylon Circus, i el vaig esmenar a Prinsessen paa Ærten.

Ni són ganes de repetir-me ni mancança d'idees sinó admiració pura i dura cap a aquest creador que va elaborar el curtmetratge Esencia de una seducción que vos presente per a Loewe del seu perfum Quizás. Amb guió de Recuenco i protagonitzat per la model Jennifer Pugh, la filmació és va estrenar al Festival de Cine de San Sebastián, en el centre d'Art Contemporani de la capital donostiarra, i va obtindre el guardó al millor curtmetratge a la Setmana Internacional de Cinema a Mèxic.
La cinta es basa en la cançó Quizás, quizás, quizás escrita en 1947 amb lletra espanyola pel compositor Osvaldo Farrés i que acompanya el conte dels autòmates, hostes d'un hotel de nines.
El relat passa per una visitant diferent a la resta d'inquilins en una nit de pluja i que com una femme fatale tria i destria als seus pretendents atrapant-los amb "l'essència de seducció". La fantàstica estètica inspirada en la moda dels 20 i una fotografia impecable (com no podia ser d'altra manera) acaba d'arrodonir aquest curtmetratge.

Impressionant escena! La imatge que presideix l'entrada amb la protagonista a mode d'odalisca dins la banyera de llautó entre aigüa lletosa, envoltada d'espelmes amb bata de chinoiserie i tocat asiàtic és, sense dubte, la que més em fascina de tot el porta fulls...i a vosaltres?

Ací teniu un vídeo del making of i altre amb una entrevista al respecte del curtmetratge!




Si us ve de gust donar una ullada per les fotografies de la campanya (féu-ho!), piqueu ací baix.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Spots argentins


Que les campanyes publicitàries televisives d'Argentina són de les milloretes del món (a més de cridaneres i humorístiques) és inqüestionable.
Tots els que sentim simpatia per l'univers publicitari tenim al nostre top ten almenys una d'aquesta nacionalitat. Els productes audiovisuals del sector argentí solen jugar principalment amb l'humor intel·ligent (tret indiscutible del país), els tòpics que ens envolten diàriament i qualitat cinematogràfica.
És per aquests motius que avui vos presente una sèrie d'anuncis per a televisió de l'agència BBDO (de la qual vos deixe l'enllaç a la web xilena) publicitant la marca de refresc de 7up, H2Oh! 
La idea que enllaça aquesta campanya és molt simple, destaca als típics personatges familiars que malgrat les seues "particularitats" es fa estimar..., almenys a la seua manera. És per això que la beguda abandera com a eslògan Perfecta para aquellos que no buscan ser perfectos.

Si voleu llegir més al respecte, vos recomane La Revista de Publicidad Argentina, molt interessant!


video

I a vosaltres, quins anuncis vos han impactat més durant la vostra vida?

Si us ha agradat i en voleu veure la resta d'anuncis de la campanya, piqueu ací baix.

divendres, 29 de juliol de 2011

Falsarius Chef


"Para comer bien no hace falta mucho tiempo, ni productos caros, ni saber cocinar. Ni siquiera nitrógeno líquido, aunque pueda parecer mentira."


Aquest curiós personatge d'ulleres, nas i (part del) bigot postís està considerat un ídol i un gamberro a parts iguals ja que Falsarius Chef, popular blogaire, és un cuiner poc convencional (o almenys si el comparem amb chefs deconstructivistes com Ferran Adrià o Juan María Arzak).
Farà un parell d'anys que vaig llegir una entrevista sobre aquest cuiner i em va fascinar completament: chef d'identitat "secreta", humorista satíric que cerca la inspiració als supermercats i que té les llandes i els precuinats com a base fonamental dels seus plats: "Es como si las latas me hablaran aunque cuando tomo la medicación que me manda el médico, las oigo menos" (entrevista concedida a El País).
Va iniciar el seu bloc al 2007  i assegura "Estar perseguido por las mafias internacionales de chefs, que me quieren liquidar por desvelar sus secretos".
Les seues viandes són ràpides, efectistes, pràctiques i no té desperdici donar una llegida a les receptes (o als títols de les mateixes) al seu Astuto índice, on es pot trobar: bacalao a las gruesas hierbas, sardinas desde la lata a Bilbao vengo por toda la orilla, arroz carbonara (in the beginning), apfelstrudel, appel strudel o como sea, etc., moltes d'elles acompanyades per vídeos.

No sóc aficionada a fer entrades sobre personalitats però veritablement, un individu com Falsarius Chef mereixia un post dedicat a ell.
Si voleu saber més i amb immediatesa, vos deixe el seu Facebook i el seu Twitter!

Vet ací una entrevista de Falsarius al programa de Buenafuente...gaudiu-la!

video


P.S. No sé com m'ho he fet aquest any que no hi ha forma de dur la marxa del bloc com el passat estiu!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...