dijous, 3 de febrer de 2011

La malalta imaginària


Abans que res diré que aquest post és una entrada-teràpia amb un contingut sense cap interès.

En començar el bloc em vaig prometre que no parlaria mai sobre les meues pors per dues raons: la primera, perquè estic segura que és una informació que em deixa a mercé de qui la té i, la segona, perquè no van amb la línia general de Les deixalles de l'arnadí.
Tot i així i com a pròpia teràpia per tal d'exorcitzar-me avui confesse (per als que no em coneixen perquè els que sí estan d'allò més assabentats i els duc ben fregits) que sóc hipocondríaca. 

Sóc conscient que tots sabeu el què és la hipocondria: Preocupació excessiva per la pròpia salut que porta a imaginar patir malalties o atribuir causes greus a qualsevol símptoma detectat o conegut d'altres, etc. però vos faig cinc cèntims de la meua situació actual. Pateixo ansietat (i açò sí que éstà diagnosticat) en finir època d'exàmens, la qual cosa no puc comprendre perquè jo no em pose pas nerviosa però bé, el cas és que açò em provoca marejos, taquicàrdies, migranyes, pressió al cap, no acabe de veure bé (veges tu si serà per la pròpia suggestió), etc. i jo què he de pensar? Vés a saber que tinc al cos! I més o  menys així vaig per èpoques...

Almenys em consola que no he sigut, no sóc, ni seré l'única que la pateix i que n'és ben conscient, ja ho va reflectir Molière a El malalt imaginari...

Entre tota la sèrie de celebritats hipocondríaques el meu preferit, Juan Ramón Jiménez, va deixar escrit al seu diari:

J.R. y yo hemos pasado, cada uno, por una fuerte crisis.
Él de locura, lo mío cáncer. Pero creo que el sufrimiento por lo de él fue infinitamente mayor.

Carlos Barral va esmentar la causa arrel de la hipocondria a un dels seus poemes:

El miedo, tan extraño,
decrépito, infantil, peor que lo temido.

Sobre Marcel Proust es diu que tenia la convicció de que cada dia anava a ser l'últim (que ben mirat podria ser un punt a favor per assaborir millor la vida).

Gabriel García Márquez és un cas especial ja que, en arribar la primavera, patia de "golondrinos" (si algú esbrina com es diu en català que m'ho diga, per favor). A Cien años de soledad, els va atribuir a un dels seus personatges, Aureliano Buendía i a ell no li tornaren a sortir...a veure si en escriure jo aquesta entrada em desapareixen també les neures.

En teniu vosaltres de manies?

5 comentaris:

  1. VÈRTOLA:
    1. [...]
    2. PAT Inflamació d'una glàndula sudorípara; hidroadenitis.

    Em sembla que tots som hipocondríacs, alguns més que altres, jo sóc de les persones que es consolen quan veuen un altre hipocondríac pitjor que ells, diguem que si ells estan pitjor, jo ja no tinc cap neura, però quan al meu voltant tots gaudeixen d'una bona salut... aleshores m'entra una paranoia que supose que tu podràs entendre.

    Ens hem de riure de nosaltres mateixos, i de les hipocondries té la culpa tot el temps lliure (mental) que tenim i tanta informació com gira a internet que tots ens podem autodiagosticar malalties.

    Crec que si vivírem en temps pitjors la cosa important del dia seria què menge hui? que li done als meus fills? que no em caiga una bomba damunt, etc.

    La soluació és relativitzar les coses.

    També he pensat sempre que els que són hipocondríacs és perquè són espiritualment diferents a la resta i no volen admetre-ho.

    Crec que és una entrada, com tu dius, exorcitzardora, i és molt bona idea.

    ResponElimina
  2. Ai, a mi em passa el contrari, estic farteta de pupes i metges. Però estic d'acord amb Proust, cada dia pot ser l'últim, així és que, com va dir Ernestine Ulmer:

    "Life is uncertain. Eat dessert first."

    ResponElimina
  3. Quan ja no puc més em dic: això també passarà, i després em relaxo. Que em costa d'allò més, però amb el temps n'aprens. A mi em va funcionar el Zen.

    ResponElimina
  4. Estic superafavor (tot junt) d'abocar les pors al bloc: és més barat que un terapeuta!
    ;)

    ResponElimina
  5. Lisa: M'agrada la teua versió de que els que som hipocondríacs tenim un esperit diferent a la resta, i estic totalment d'acord que la societat del benestar té molt a veure amb aquesta mena de malalties mentals, cada cop, més escampades.
    Espere poder relativitzar les coses a poc a poc.

    LaiO: No coneixia jo allò de "Life is uncertain. Eat dessert first." Fantàstic! M'encanten les postres!

    Alyebard: Jo volia provar amb el ioga com em va recomanar Aralius però no tinc gaire temps (supose que és un dels problemes quee m'ocasionen l'ansietat); ja trobaré els cap de setmana la forma amb consells d'Aralius i veurem poc a poc ;D!

    Busca qui t'ha pegat: El bloc és una teràpia, cert ;D! Però m'ho pense dues vegades abans de publicar quelcom res que tinga a veure amb les meues febletats XD!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...