dimarts, 30 d’agost de 2011

Anunci Tarantino

Avui vos presente un curiós anunci japonès de Softbank protagonitzat pel director de cinema Quentin Tarantino. Què gran que és aquest home!

Com que la forma de fer publicitat (bé, i de tot en general) japonesa és radicalment diferent a l'occidental, trobe que una explicació sobre el mateix anunci és adient per entendre'l (almenys mínimament):
 
En els anuncis, el pare és un gos blanc, la mare és una dona japonesa, la filla és una famosa estrella del pop japonès i el germà és un home afro-americà. Els anuncis són divertits perquè el pare no és molt estricte, sinó que és un gos, pel que és adorable. La família no té cap sentit a la vista, però són com una família normal, típic japonès.
 


Atenció: Acabeu de veure el vídeo, tot i que sembla una repetició, no ho és pas.

S'inicia amb la dona de més edat demanant al gos si va a un poble anomenat Tosa. El gos diu que sí. Llavors, la dona més jove li pregunta si va Tarantino, amb la qual cosa es declara "Jo sóc Tara!" En aquest moment, en la versió llarga, Tarantino fa la seva impressió samurai "Hai-ja! Esperit samurai! A aconseguir amb l'espasa samurai! Ho-ha!" etc. El gos afegeix: "Jo estic decidit a anar a la Tosa!" La dona gran li diu que es calmi, i ell diu "Sí". Llavors, sona el telèfon, i la dona gran informa: "És la seva dona."  La dona li pregunta a Tara, respon amb un altre "Jo sóc Tara", llavors crida "Arribar a casa ara mateix!"

Incomprensible però curiós! L'anècdota del dia!

divendres, 26 d’agost de 2011

Albrecht Dürer


Salut després d'una setmana a Munic!

No he començat amb la publicació d'un post sobre el viatge perquè no estic gaire inspirada però almenys, sí ho estic per presentar-vos el meu petit Albrecht Dürer
Estava sortint del Germanisches Nationalmuseum de Nuremberg quan el vaig veure sobre una pila de capses de Playmobil...allí estava, amb un pinzell i una paleta pintant el famós autoretrat que es troba al Prado vestit a la veneciana; duia la capa, el barret de borles i el cordó en forma de sanefa en fil d'or! Enaltit i arrogant com a intel·lectual i no pas com un artesà. Tot i així he d'afegir que ja podrien haver inclòs els guants de pell (article de luxe) que reflectien la seua envejable situació econòmica, però bé, no es pot tindre tot.
Les fotografies les vaig fer a l'habitació de l'hotel de Munic i considere que no han quedat del tot malament.

Segurament vos semblarà una ximpleria però per a mi i la meua passió per aquest personatge (que no només per la seua obra) és un caprici que bé paga la pena tindre a un lloc sobre la meua prestatgeria entre els llibres.



P.S. El preu era més que assequible XD!

dimarts, 16 d’agost de 2011

Sommer


Com que ja anava sent hora, me'n vaig de viatge una setmana a Munic! Pense moure'm per la ciutat i algunes poblacions properes, incloent el castell de Neuschwanstein i el palau de Linderhof; beure, empassar-me un desdejú típic, embriagar-me de les pinacoteques i fer un fum de fotografies com a turista que sóc (tot i que a pocs els agrada reconèixer-ho).

El bloc estarà aturat durant aquest temps (i alguna cosa em diu que, veient el ritme que duc, uns dies més també) però espere actualitzar-lo, encara que siga per a contar alguna cosa de Baviera (tan de bo que eixa cosa no siga que he engreixat 4 kilos a base de cervesa, Weißwurst, Pretzel i Leberkäs)!

Bon agost a tots!

dimecres, 10 d’agost de 2011

La força de Frida


Durant el passat mes de Març es va donar a conèixer una col·lecció de Vogue inspirada en la pintora Frida Kahlo amb un reportatge fotogràfic a la mateixa Casa Azul de l'artista mexicana (a la que vaig dedicar el petit post Qui m'inquieta, qui em fascina). 
Aquesta producció de Vogue México, titolada La fuerza de Frida, ha estat duta a terme pel fotògraf Michael Filonow a la que fou la residència en vida de Frida, un privilegi del que no tots poden gaudir i al que se li ha de reconèixer el mèrit.

L'estil colorista, exòtic i surrealista de Kahlo ha estat explotat per molts dissenyadors, fotògrafs i artistes, amb més o menys encert sent especialment memorables les creacions d'Elsa Schiaparelli (la visita a la web és obligatòria) i aquesta de Vogue no em sembla menys encertada.
Malgrat tot, encara que els dissenys m'entusiasmen, l'espai és immillorable, les fotografies són excel·lents i els pentinats amb flors i cintes (trobe a faltar la llana) em serviran d'inspiració per als meus, he de confessar que si es pretenia captar la "força de Frida", almenys es podria haver deixat el borrissol de les aixelles a la model i no limitar-se a espesar-li les celles. Aquesta qüestió no és matèria feminista sinó un acte de respecte a F. Kahlo ja que no deixa de resultar paradòjic que el reportatge es titole La fuerza de Frida, i passe per sobre dels trets que més enfortien la imatge d'aquesta dona com són el bigot, la cella única o el borrissol del cos. Pretendre homenatjar una figura obviant els aspectes "menys" estètics segons els cànons del moment no deixa de ser trist.

Ací vos deixe el vídeo del making of i, més avall, les preses. Si voleu fer una ullada a totes les fotografies piqueu ací.




divendres, 5 d’agost de 2011

Quizás, quizás, quizás



D'Eugenio Recuenco ja vos he parlat fins a tres ocasions en aquest bloc: una a El banquet, altra a Babylon Circus, i el vaig esmenar a Prinsessen paa Ærten.

Ni són ganes de repetir-me ni mancança d'idees sinó admiració pura i dura cap a aquest creador que va elaborar el curtmetratge Esencia de una seducción que vos presente per a Loewe del seu perfum Quizás. Amb guió de Recuenco i protagonitzat per la model Jennifer Pugh, la filmació és va estrenar al Festival de Cine de San Sebastián, en el centre d'Art Contemporani de la capital donostiarra, i va obtindre el guardó al millor curtmetratge a la Setmana Internacional de Cinema a Mèxic.
La cinta es basa en la cançó Quizás, quizás, quizás escrita en 1947 amb lletra espanyola pel compositor Osvaldo Farrés i que acompanya el conte dels autòmates, hostes d'un hotel de nines.
El relat passa per una visitant diferent a la resta d'inquilins en una nit de pluja i que com una femme fatale tria i destria als seus pretendents atrapant-los amb "l'essència de seducció". La fantàstica estètica inspirada en la moda dels 20 i una fotografia impecable (com no podia ser d'altra manera) acaba d'arrodonir aquest curtmetratge.

Impressionant escena! La imatge que presideix l'entrada amb la protagonista a mode d'odalisca dins la banyera de llautó entre aigüa lletosa, envoltada d'espelmes amb bata de chinoiserie i tocat asiàtic és, sense dubte, la que més em fascina de tot el porta fulls...i a vosaltres?

Ací teniu un vídeo del making of i altre amb una entrevista al respecte del curtmetratge!




Si us ve de gust donar una ullada per les fotografies de la campanya (féu-ho!), piqueu ací baix.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Spots argentins


Que les campanyes publicitàries televisives d'Argentina són de les milloretes del món (a més de cridaneres i humorístiques) és inqüestionable.
Tots els que sentim simpatia per l'univers publicitari tenim al nostre top ten almenys una d'aquesta nacionalitat. Els productes audiovisuals del sector argentí solen jugar principalment amb l'humor intel·ligent (tret indiscutible del país), els tòpics que ens envolten diàriament i qualitat cinematogràfica.
És per aquests motius que avui vos presente una sèrie d'anuncis per a televisió de l'agència BBDO (de la qual vos deixe l'enllaç a la web xilena) publicitant la marca de refresc de 7up, H2Oh! 
La idea que enllaça aquesta campanya és molt simple, destaca als típics personatges familiars que malgrat les seues "particularitats" es fa estimar..., almenys a la seua manera. És per això que la beguda abandera com a eslògan Perfecta para aquellos que no buscan ser perfectos.

Si voleu llegir més al respecte, vos recomane La Revista de Publicidad Argentina, molt interessant!



I a vosaltres, quins anuncis vos han impactat més durant la vostra vida?

Si us ha agradat i en voleu veure la resta d'anuncis de la campanya, piqueu ací baix.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...