dijous, 29 de setembre de 2011

Declaració d'odi i animadversió a RENFE


Odie la RENFE. M’agrada el transport públic, de veres!  Poder traslladar-me en metro, tramvia, tren o inclòs la Valenbisi (transport públic-individual, al cap i a la fi) és pràctic i poc nociu per al medi ambient. Però odie la RENFE.

Odie la RENFE i una veu interior em diu que no sóc la única que ha pensat en posar una bomba a les màquines de passar el bitllets (sense persones pel mig, per suposat)  perquè no se l’han empassat (o perquè després de fer-ho no l’han tornat a treure), o perquè el/la encarregat d’ajudar-te ha tardat mitja hora en creuar els 5 metres que el separaven de tu i el tren ha sortit sense cap tipus de consideració.

Odie la RENFE per molts motius. Avui, sense anar més lluny, m’han posat el tren a Gandia al sector B (el polèmic sector B) i he donat la carrera de la meua vida amb tacons, la bossa penjant d’un un braç, un llibre sobre el manierisme de tapes dures que pesa un quintar a l’altre i el mòbil retransmetent la carrera en directe a la meua amiga Eva...(que pots dir: ai què mari, doncs no!, anava ridícula) tot per a arribar al conflictiu sector B i que es tancaren les portes als meus nassos i arrencara suaument (suaument per a fotre més encara ja que per molt espai que vaja, saps que no l’agafes). I el més graciós és que pots llevar-te de bon matí per a ser puntual i agafar el teu tren de les 7:21, però arribarà a les 7:32 i el millor és que per dos segons de carrera el tren no t’esperarà a tu!

Odie la RENFE. Paguem una fortuna per uns viatges que no sols no et garanteixen seure, sinó que no et garanteixen que acabaràs el trajecte amb un manillar de bici pel costellam, l’aixella suada d’un senyor X a la cara, les empentes d’alguna parella d’estudiants i el reggaeton vingut del mòbil d’algun terrorista musical acompanyant el quadre tot el viatge.
I per acabar d’adobar-ho tot tenim vagues tot l’any! Odie la RENFE.

I després d’haver-me desfogat: Bona nit!


P.S. Tot açò ho escric tornant en el tren que ha sortit després del que he perdut al sector B, clar podria anar subratllant apunts però el tren es mou que és impossible i...Odie la RENFE!

dimarts, 27 de setembre de 2011

Assaborint el barroc


Rememore avui un post que vaig penjar a Miscelánea, remedios caseros contra la monotonía...

Estimats i Estimades, permeteu que em pose amb el meu parlar cursi per a presentar-vos el dolç genuïnament francès més sublim i més pròpiament barroc de la història de la cuisine parisenca: el Macaron! (en majúscula, per favor!).

Sí, benvolguts lectors: el Macaron.
Hauria d'avisar que aquest post podria posar massa altes les expectatives d'algun lector sobre aquest magnífic dolç i després endur-se un desencís (encara que sembla impossible ja que estem parlant dels Macarons! Però sempre hi ha algú "raret" per ahi).

Algú em podria tirar en cara que es tracta d'un dolç original de la Itàlia medieval (que molta raó tindran!) per això puntualitze que en aquest article parle del macaron Gerbert, creat el 1880 al barri parisenc de Beleville i que va fer la seua entrada triomfal per dos locals: El saló de té Pons, que ara ja no existeix, i la famosa, gloriosa i insuperable casa Ladurée (entrar a la web es converteix des d'ara en una obligació), la qual dotava d'un color o altre al pastisset per poder diferenciar-los en funció del seu sabor.

Per entrar una mica en els ingredients que elaboren aquesta obra d'art (sí, obra d'art i em considere amb competència per valorar-lo com a tal!) direm que la base està feta amb clara d'ou, ametla, sucre (increïble, no?!). Evidentment, els Macarons tenen una àmplia varietat de sabors, segons la confiteria i l'època de l'any ja que els anomenats "Macarons del temps" són aquells que es refereixen als que es venen durant 3 mesos.
Per a postres (adient expressió per al tema) Ladurée dissenya unes capses fantàstiques per contindre els dolços!

Ací teniu un dels meus moments Macaron a Madrid,



video

video


Si algú té curiositat per com es fan aquestes superbes delícies premeu ací!



dijous, 22 de setembre de 2011

11' 09'' 01


Avui, a la classe de Guió cinematogràfic que imparteix el gran J.Miguel Company, s'ha passat alguns curtmetratges a més dels primers 11 minuts d'Hiroshima mon amour. Dos d'aquests microfilms inclosos a la cinta 11'09 "01 11 de setembre m'han impactat molt gratament... 
Aquesta pel.lícula internacional de 2002 està composada d'11 contribucions de diferents directors, cadascun d'un país distint. Cadascú va oferir la seua visió personal dels esdeveniments que tingueren lloc a Nova York l'11 de setembre de 2001, en ​​un curtmetratge d'11 minuts, 9 segons, i un marc. La idea original i la producció de la pel.lícula foren del productor francès Alain Brigand

Els atacs contra les Torres Bessones van canviar el curs de la Història, cosa palpable en el dia a dia de la política internacional. I el món de l'art no s'ha quedat impassible davant els fets que han mutat globalment la vida a tot el món. En aquest film tenen cabuda les dones de Bòsnia, els exiliats xilens a Londres, els soldats japonesos de la Segona Guerra Mundial, americans de la tercera edat, musulmans als EUA o nens a Burkina Faso i a l'Iran.


Ací vos deixe els dos que passaren a classe junt als apunts que vaig agafar: el primer és de Sean Penn; el segon, de Claude Lelouch.

video


Ací, al punt inicial hi ha una foscor i unes flors seques (icones de tomba). Al final surt la llum i les flors reviscolen fresques. S'ha produït una seqüència temporal que Penn la dóna per el·lipsi: senyor jubilat que omple el seu temps, fa compres, es passeja, etc. hi ha un despertador que falla i el senyor s'adorm. L'important és el seu estat de jubilat i l'atemptat: allò que provoca és llum en l'experiència del jubilat. El fet de dir que cal llum es contraposa a la tomba com una idea de vida. Hi ha una transformació de la tomba, més que una morta sinó el seu record. Es planteja en termes simbòlics tancar el duel i el ritual de cada dia. Això es disfressa amb un diàleg entre ell i l'esposa absent.El renéixer de les flors fa que el personatge coure consciència de la realitat. La gran història i el gran esdeveniment que obre el segle XXI es pot comptar a través de la petita història. Hi ha una idea de mort que es contraposa a una idea de vida i hi ha una presa de partida dels que suposa aquesta. La superació i el tancament del duel.

video

Malgrat la seva aparent senzillesa, la idea en termes d'informació és interessant com es subministra a l'espectador (el tir de càmera està en relació al protagonista masculí només quan parla i a més afegeix que viu al costat de les torres, treballa com a guia turístic, ha de portar un grup a les torres, etc.). La vibració del vas en produir-se el xoc dels avions, etc. Com a l'altre curt tenim la percepció de l'atemptat però el protagonista, no. Ella elabora una predicció amb la fi del món arran de la fi de la parella. Hi ha una particular intensitat a causa de la figura de la sordmuda. El que es planteja és relativitzar les coses: no és el mateix una ruptura que la caiguda de les torres i el començament d'una guerra. L'attesa, l'espera del miracle, al final hi ha una reconciliació, idea molt rosselliniana.  

Disculpeu la llargària de l'entrada però em va semblar tan interessant que volia plasmar-ho al bloc.
Què vos semblen els curtmetratges?

dissabte, 17 de setembre de 2011

Apol·lònia


Avui parlem d'Apol·lònia d'Alexandria, clar que sí.

Primer que tot, la meravellosa fotografia que teniu a dalt és d'Erwin Olaf (ja esmentat a Poppea) en una sèrie de 2008 dedicada als llenços dels genis Zurbarán, el Greco, Sánchez CotánCaravaggio i Murillo.

Sempre m'ha apassionat la iconografia i iconologia de les imatges sagrades i aquesta figura femenina em fascina, entre altres. Apol·lònia es representada amb unes tenalles sostenint una dent com a símbol del seu martiri (també pot tindre una safata mostrant les dents arrencades) a més de la palma, emblema per excel·lència dels sants martiritzats. És interessant assenyalar que, segons Louis Réau, la santa fou martiritzada el 249 a una edat avançada, tot i que és representada com una jove virginal.

Segons Dionís, bisbe d'Alexandria (247-265), el poble la va apedregar a la boca per negar-se a retre culte a ídols pagans, motiu pel qual va perdre totes les seues dents. No obstant, una versió posterior muta aquesta primera per un martiri a mans d'un botxí que li extrauria els queixals amb unes tenalles un a un. En qualsevol cas, la dona es va llençar a les flames d'una foguera abans de negar la seua fe. El bisbe Dionís descriu el martiri en una carta a Fabio, bisbe d'Antioquia; d'aquesta lletra es preserven fragments al Eusebius Historia Ecclesiae. 


«En aquest temps Apolonia, parthénos presbytis, era considerada important. Aquests homes la van agafar i amb repetits cops van trencar totes les dents. Llavors van amuntegar pals i van encendre una foguera fora de les portes de la ciutat, amenaçant amb cremar-la viva si ella es negava a repetir, després d'ells, paraules impies, com blasfèmies contra Crist o invocació a déus pagans. Per petició pròpia, va ser lleugerament alliberada, saltant ràpidament en el foc, cremant-se fins a la mort ».

Patrona dels dentistes i objecte d'oració durant malalties dentals, les relacions entre sant-martiri-representació-culte sempre m'han encisat (no en el sentit morbós del terme, esclar); i no deixa de posar-me els pèls de punta el fet que tortures així tingueren lloc i que, si més no, persistisca el culte al martiri (a saber santa Llúcia, sant Bartomeu, santa Caterina d'Alexandria, etc.). Al cap i a la fi, les premisses del Concili de Trento passaren fa temps i, en tot cas, haurien de romandre les accions misericordioses de les figures (Misericòrdia i no sacrificis, vull; Oseas) i no pas el costat truculent de l'hagiografia.

Bé, i pare ja que m'estic posant impossible i açò acabarà semblant un treball per a classe!

Que s'heu encomanat vosaltres alguna vegada a un sant/patró per algun motiu en especial? O, més aviat, heu preferit invocar al panteó egipci? XD!

Per a més representacions d'aquesta figura sagrada, piqueu ací baix.

divendres, 16 de setembre de 2011

Ribet de somnis


En aquesta segona nit de cansanci total només desitge anar al cinema, un bon paquet de bufes/crispetes/cotopetes/etc., roges (d'eixes escarlatines i lluentes que s'agrupen caramelitzades en xanglots), una ampolla d'aigua i algun suport per recolzar els peus...ah! I una bona pel·lícula per evadir-me!

A tots els que pugueu gaudir d'una sessió de cinema aquest cap de setmana: ENHORABONA! No sabeu l'enveja que vos tinc!


Ací, una de les millors escenes/finals de la història del cinema (Nuovo cinema Paradiso)...


dimecres, 14 de setembre de 2011

Petit respir

En aquest moment en el que puc gaudir d'un segonet de descans, vos deixe una nova entrada per a no perdre el ritme (més encara, vull dir!).

Espere tornar aviat amb coses noves, espere...

Cortesia de Pins (de qui ja parlàrem), per suposat!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...