dimecres, 26 d’octubre de 2011

Històries de por


Sóc masoquista. Sóc masoquista i és quelcom que he comentat diverses vegades a Les deixalles del’arnadí, tot i que més aviat relacionat amb llepolies, règims, exàmens o qüestions de temps. No obstant això, avui presente una nova faceta del meu particular masoquisme: el meu terror a les històries de por.
Sabeu eixa sensació de “si llegeixo aquest conte, si veig aquesta pel·lícula, si escolte aquesta història, etc. vaig a passar-ho mal a la nit però com quelcom m’empenta per a caure en la meua pròpia trampa”?, doncs sóc increïblement propensa a veure’m en aquestes situacions i, més encara, quan s’acosta el Omnia Sanctorum.

Sóc d’aquesta gent que durant el  matí de la nit de difunts es dedica a llegir contes de terror per a després penedir-se durant la nit. Remarque que les històries que m’agrada escoltar/llegir són del caire llegenda tradicional: El monte de las ánimas (Bécquer), La casa del jutge (Bram Stoker) o algunes de tradició oral, etc. Si he de passar por, que siga almenys amb relats de qualitat!

No tinc remei i probablement no el tindré mai en aquest sentit. Això sí, ja a la caiguda del Sol, intente evitar qualsevol conversa al respecte...Jo, com el victorià Víctor van Dort, preferisc cercar el pany de la porta i plegar per no posar-me a embolics!

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Rapunzel



En una estoneta de descans he pensat dedicar el post d'avui al meu conte "clàssic dels clàssics" preferit: Rapunzel
La història original sembla ser una de tantes arreplegada de la cultura oral pels germans Grimm i, fa poc, adulterada totalment amb Enredados de Disney; bé, adulterada és una forma molt eufemística de dir que del conte s'han quedat amb una torre i una noia de cabells llargs (que sembla una Barbie de cap desproporcionadament gran). 

Nota: em quede amb Pascal, el camaleó....no sé què fa ahi un camaleó, però bé.


Tradicionalment a tots ens ha arribat la versió d'una princesa capturada a una torre per una bruixa on deixa créixer els seus cabells que assoleixen una llargària increïble. Un dia, un príncep a cavall arriba i ella deixa caure una trena per a que el visitant puge. S'enamoren, Rapunzel li conta la seua desafortunada història i ambdós escapen de la torre per enfrontar-se amb la malvada bruixa i així ser feliços per sempre més.

A mi aquesta versió sempre m'ha fet vindre un fum d'interrogants que han quedat esclarits amb la versió original: quina afició de tancar a la xica a la torre? Per què no es talla la trena (puntes obertes a mansalva!)? Per què deixa entrar al primer que passa? Per què no es queda pelada quan ell puja pels cabells? etc.

Doncs bé, aquesta és la versió dels Grimm (fantàstica)...

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Relacions 2.0





Diumenge passat es va estenar al Centre Municipal Bernat i Baldoví (anteriorment el Cine Lido, tan de bo tornara a ser-ho...) Relacions 2.0
Aquest documental relaitzat per Mari Redondo i Eugeni Alcañiz mostra com han evolucionat les relacions a distancia en els últims 30 anys mitjançant un paral·lelisme entre la correspondència dels progenitors d'Eugeni durant el servei militar del seu pare el 1978 i la pròpia realització del documental, amb videoconferències entre ell mateix i Mari durant la seua estança a Bogotà.

El migmetratge fou, si més no, encisador! Un dels majors mèrits, aconseguir concentrar en 46 minuts dues relacions a distància amb 3 dècades de distància i evocar tan diverses emocions a l'espectador en aquest mateix temps! 

L'entrada amb catifa vermella, la presentació i l'acomiadament acabaren d'adobar-ho! El cine Lido s'omplí de gom a gom i personalment, com molts dels assistents, em va emocionar el fet de poder tornar a veure cinema a aquesta sala (tot i que va mancar la dona de la rebequeta venent llepolies al pis de dalt per acabar d'arrodonir-ho tot XD!). 


Vos prohibeixo que passe pel post sense veure el documental! El teniu avall i no hi ha excusa!





P.S. Per a més ressenyes visiteu el bloc de L'Últim Toc Teatre.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Nota del dia

Jo no seré ton pare!


Avui no puc més. Acabe d'arribar fa 30 minuts a casa des de les 7.30 i i em feren un encefalograma probablement seria equivalent al d'un llimac (sense faltar al respecte als nostres amics els llimacs!).
Però com que em sap greu deixar tants dies el bloc sense res, almenys publique una imatge anecdòtica i així que s'oxigene Les deixalles de l'arnadí!

I ja que estem amb la  imatge, vaig a posar-me campanya sexe segur així que, si aneu a posar-se en plan Jedi, protegiu-vos!

Que tingueu bon cap de setmana!




diumenge, 9 d’octubre de 2011

Enquesta



Salut a tothom!

Com haureu pogut comprovar, a la banda dreta del bloc he posat una enquesta. El motiu és el següent: em vaig adonar en un ordinador més gran que no pas el meu netbook, que la lletra i  l'amplada es quedaven un xic curtes per al meu gust i, per aquesta raó, les vaig modificar.
Mentre alguns m'han dit que ara ho veuen millor, altres no ho acaben de tindre bé.
Així doncs, vos demane que em respongueu a l'enquesta (o per comentari, que també és de categoria) si vos ha vingut bé el canvi o, pel contrari, no. En funció de la mateixa, modificaré el bloc.

Gràcies per la vostra col·laboració!

Espere les vostres  impressions...

divendres, 7 d’octubre de 2011

Mocadorà



Estimats i estimades, m'he passat una setmana fent règim i passant gana per a no perdre ni un gram així que de malícia masoquista, dedique aquesta entrada a una tradició valenciana que sempre celebrem el 9 d'Octubre, coincidint amb la nostra Diada Nacional del País Valencià: la mocadorada o mocadorà de Sant Dionís.

La tradició simplement consisteix en un regal per part dels homes a les seues parelles consistent en uns massapans crus embolicats a un mocador i  que representen les fruites i hortalisses de l'horta de València, i que al seu torn envolten dues figures més grans fetes de massapà cuit: la piuleta i el tronador.
L'origen de la tradició es troba a L'Edat Mitjana, quan les ciutats homenatjaven els convidats, amb una vaixella d'argent plena de viandes (tradició originalment bizantina). A partir del segle XV la ciutat de València va començar a regalar vaixelles de ceràmica de Manises i Paterna que contenien dolços de sucre  posats de moda arran de la introducció del cultiu de la canya de sucre al Regne de València
El present es va popularitzar entre els valencians i va derivar en un regal pel 9 d'Octubre, ja que, segons conta la llegenda, els massapans representen els fruits de l'horta de València que les valencianes van oferir a Jaume I i a la reina Na Violant d'Hongria el 9 d'octubre del 1238, quan van entrar a València després de la conquesta. M'encanta! 
Resumint, malgrat haver estat suprimida la celebració del 9 d'Octubre pels Decrets de Nova Planta, la festa de Sant Donís va persistir amb els tradicionals festivals pirotècnics. La vespra del 9 d'Octubre de 1526 va haver-hi un accident en el qual van morir 9 i es cremaren 20 cases pel Mercat. Aleshores, Carles III va prohibir fabricar pirotècnia i en resposta, els forners valencians van idear uns dolços de massapà que representaven els coets prohibits, i els van donar forma de petards i piules (tot i que també representaven els òrgans sexuals masculins i femenins per la seua forma característica). Aquesta part també és molt interessant!
A partir del segle XIX es va populartizar embolicar els dolços en un mocador, la qual cosa, ha acabat per donar el nom a la festivitat. 

Celebreu aquesta festa? Espereu que vos en regalen o espereu regalar-ne?

Bon Sant Dionís i millor Diada Nacional del País Valencià!


P.S. Ja m'havera agradat que el cartell estiguera en la nostra llengua, però no ha pogut ser.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...