dijous, 20 de desembre de 2012

Bon Nadal



BON NADAL!!!


Aquest projecte tan simpàtic i abellidor és de Gonzalo Azores.

Si voleu veure algunes de les fotografies del procès, piqueu ací baix!

diumenge, 2 de desembre de 2012

This is my London: Justin O'Shea



Aquesta vesprada de diumenge vos duc un dels arxiconeguts cartells de Beefeater que em va cridar especialment l'atenció pel seu protagonsista: Justin O'Shea. 
Aquest australià resident a Londres és director de compres de mytheresa.com, una web anglesa dedicada a la moda femenina de luxe i, si ha estat escollit per a encapçalar aquesta campanya publicitària, és pel seu estil. No  m'agrada, m'encanta, és simplement captivador. Tal i com esmena el bloc Rayas y Cuadros, O'Shea trenca amb els tòpics de l'elegància com la barba poblada, els estampats cridaners o el tors i les manes plens de tatuatges, per a configurar una imatge marcadament pròpia i absolutament impecable. 
La campanya tracta la visió personal que la "personalitat escollida" té de Londres i com s'ha vist influïda per la ciutat. Ací baix vos he deixat l'anunci!

Si teniu curiositat de veure'l behind the scenes, piqueu ací.


diumenge, 18 de novembre de 2012

Les Bijoux


Vos deixe un dels meus poemes preferits d'un dels meus autors predilectes, Baudelaire. Es tracta de Les Bijoux o Les joies, poema nº 6 de Les Épaves (1866), es podria traduir com Les despulles, malgrat tot, no sé la traducció oficial.
No he trobat cap versió en català, vos deixe la castellana.

La imatge de dalt és Dans les coulisses, de Félicien Rops, l'artista que féu el frontispici per a la versió original del llibre. Podeu veure-la ací.

Que tingueu una bona setmana :D!

Las joyas


La muy querida estaba desnuda, y, conociendo mi corazón,
No había conservado más que sus joyas sonoras,
De las que el rico conjunto le daba el aspecto vencedor
Que tienen en sus días felices las esclavas de los moros.
Cuando arroja danzando su ruido vivaz y burlón,
Este mundo deslumbrante de metal y de piedra
Me encanta extasiándome, y amo con furor
Las cosas en que el sonido se mezcla con la luz.
Así ella estaba, acostada, y dejándose amar,
Y desde lo alto del diván sonreía complacida
A mi amor profundo y dulce como el mar,
Que hasta ella subía como hacia su acantilado
Los ojos fijos en mí, cual un tigre domado,
Con un aire vago y soñador ella ensayaba poses,
Y el candor unido a la lubricidad
Daba un encanto nuevo a sus metamorfosis.
Y su brazo y su pierna y su muslo y sus riñones,
Pulidos, como aceitados, ondulantes como un cisne,
Pasaban ante mis ojos clarividentes y serenos;
Y su vientre y sus senos, esos racimos de mi viña,
Adelantábanse, más mimosos que los ángeles del mal,
Para turbar el reposo en que yacía mi alma,
Y para apartarla de la roca de cristal
En que, serena y solitaria, ella se había asentado.
Yo creí ver unidas por un nuevo diseño
Las ancas del Antíope al busto de un imberbe,
¡Tanto su talle hacía resaltar su pelvis!
¡Sobre su tez leonada y parda el afeite estaba soberbio!,

—Y habiéndose la lámpara resignado a morir,
Como el hogar sólo iluminaba la estancia,
Cada vez que exhalaba un resplandeciente suspiro,
¡Inundaba de sangre aquella piel colorida de ámbar!


Per veure la versió original en francès, piqueu avall.




dijous, 8 de novembre de 2012

Kukis de Mr. Wonderful


Aquesta setmana vos duc una idea que m'ha encantat i amb un disseny d'allò més simpàtic: Les Kukis de Mr Wonderful!

Sóc una addicta als disseny desenfadats i originals pel que la web de Mr Wonderful m'ha enganxat des d'un principi. I, malgrat tindre diversos productes, el que avui vos duc són unes galetes que em fan força gràcia pel tipus de missatges que du cada capsa! Les kukis són simples pastes de forma quadrara amb un missatge en negre sobre glacejat blanc que em recorden als taulellets. Depenent del tipus de capsa, els missatges varien. Les que més m'agraden són les galetes amb superpoders, galetes bon rotllo, galetes amb superpoders anti-crisi i galetes per al mal d'amors!

Avui tot just, han tret les kukis en pack individual per tal de regalar a "una amiga que estiga tristona" o a "la teua parella per suportar la rabieta que tingueres ahir"! Ah, i a banda de la web, fins i tot tenen un bloc particular!

Si jo havera de fer una capsa seria la de les galetes contra l'ansietat... Quina faríeu vosaltres? 

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Antonio de Felipe


Quan algú esmena el Pop art, les imatges de Marilyn, Campbell's Soup can o Ignorància i Por (més conegut visualment que pel seu títol), etc. apareixen en la memòria visual del qui escolta el terme; això a més del nom d'artistes estrangers que fundaren el moviment com Hamilton o Lichtenstein. Malgrat tot, hi ha vida del pop art més enllà de Warhol i Keith Haring, i un dels referents mundials actuals de l'art pop és el valencià Antonio de Felipe.

Nascut a València el 1965, va desenvolupar els seus estudis a la mateixa ciutat compaginant-los amb la feina de creatiu a una empresa de publicitat, tasca que condicionaria l'estil pictòric que el marcarà fins a dia d'avui. Actualment du més de 20 anys de recorregut professional amb més de 70 exposicions individuals, tant a Espanya com a l'estranger. Entre algunes de les seues sèries més conegudes es troba la de LOGOTIPOS, VACAS o CINEMASPOP. 

Malgrat la seua extensa i cridanera producció, aquest post prefereix cridar l'atenció sobre les pintures centrades en versions d'obres consagrades de segles passats. Així doncs, és subratllable la sèrie HOMENAJE A VELÁZQUEZ, algun llenç de POPSPORT i LOGOTIPOS o la Flora de Bartolomeo Veneto que va interpretar per al V Centenario del Nacimiento de San Francisco de Borja que li va encarregar Gandia (i en la que ha canviat el manoll de flors per un gelat). Això sí, cal remarcar que Antonio de Felipe no és el primer artista contemporani valencià que es dedica a interpretar una obra consagrada. Sense anar gaire lluny, l'Equip Crònica ja va fer la seua pròpia versió de Las meninas
El valencià, més aviat que versionar una obra en el seu format complet, aprofita qualsevol dels seus personatges o elements per tal de posar-lo en relació amb elements publicitaris i del món consumista. És a dir, que cercant al seu portafolis podem ensopegar amb la Infanta Margarita de Velázquez anunciant Coca-Cola sense cafeïna amb una botella a la dreta i un ós de pelux a l'esquerra; La Font d'Ingres amb el logotip de Font Vella o la Nena exemplar exercint de mare II, de Picasso, prenent un Petit Suisse. 
Molts afirmen que l'art pop és, més aviat, una estratègia de màrqueting que una disciplina artística...d'altres opinen que la publicitat raja l'obra d'art, segons quines produccions. Qui vulga teoritzar sobre els límits de l'obra artística i la publicitària té el camí obert. Malgrat tot, considere que el resultat plàstic, la difusió d'obres consagrades (com en aquest cas) i/o la conservació de productes de l'imaginari popular que perpetuen la conservació de la memòria col·lectiva, ja resulten raons per tan sols, considerar l'art pop més enllà d'una simple eina publicitària. 

Podeu veure tota la seua obra a la seua web i, si us ve de gust estar al dia de la seua feina, podeu seguir-lo al seu twitter!

El que més m'agrada de les versions és posar-les en relació amb els originals! I sinó, compareu la versió d'Antonio de Felipe amb la pintura de Bartolomeo Veneto de 1515...


Vos convide a que doneu una ullada a algunes de les versions de l'artista pop i els seus originals! 

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Fases lunars



Una abellidora forma d'aprendre les fases lunars!

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Cigarrettes


Salutacions mandroses (molt mandroses),

Fa dos divendres vaig tornar de Madrid i a banda de trobar-me amb els arbres de l’estació arrancats pel vent, el fossat de la plaça de l’ajuntament desaparegut sota una massa de ciment, el sostre d’un comerç caigut i un munt de papers administratius universitaris amb individus humils de sesera que em duran al meu primer infart, ...anava a dir que estic contenta però és una mentida com la catedral d’Amiens...deixem-ho així. 

Després d’aquesta salutació crec que puc començar amb el post d’avui que, supose, sorprendrà a la gent que em coneix tenint en compte que sóc de la LTA (Lliga Theresiana Antitabac). Ara veurem.

Fa una setmana, così così, vaig començar a veure Mad Men. Si quelcom dels hàbits és ressenyable en aquests personatges dels anys 60, és la cigarreta constant entre els llavis, els dits i el cendrer (això per no entrar en la ingesta constant d’alcohol). De fet, el primer capítol es titola Smoke Gets in Your Eyes o El fum cega els teus ulls, i el seu cartell minimalista tan sols mostra la silueta d’un d’aquests publicistes neojorkins dels 50 (presumiblement Jon Hamm/Donald Draper) i una cigarreta. a la feina, al tren, al ginecòleg (sí, el que fuma és ell en plena exploració), en una reunió a l’oficina, al cotxe, al psiquiatra, al llit, etc. sempre duen la cigarreta. Estic gairebé tan frustrada com furiosa amb l’atractiu del tabac. No puc negar-ho, fumar i saber fer-ho amb estil (no tots tenen aquesta sort) és un distintiu d'allò que coneguem per glamour...eixa paraula que ja de per sí és bensonant i tots sabem què significa però de la qual no acabem de trobar bessona en castellà o català i que, per això, la RAE agafa tal qual de l'anglès.
No podria culpar, tant com a la d'ara, a la gent de 40 anys ençà que es posara a fumar per la influència familiar, social o cultural. Que fóra un estatus no ho pot negar ningú i, de fet, grans icones de la gran pantalla com Humphrey Bogart, Gary Cooper, la grandiosa Vivien Leigh, John Wayne o Robert Taylor eren complexes de recordar sense el seu cigarret a la mà. Això sí, tots morts per malalties derivades del mateix.

Sols és un inici, però m'agradaria escriure més al respecte...


P.S. Si voleu mantindre aquest glamour, féu-ho amb cigarretes electròniques per favor.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Just a gif




Veure'l m'ha fet somriure.

Que tingueu un bon cap de setmana!

dimarts, 4 de setembre de 2012

Paó


L'he vist donant una ullada ràpida al tumblr i no he pogut resisir-ho: havia de compartir aquesta meravella de cupcake! Encara estic pensant si seria capaç de menjar-me'l!
Per a una amant del dolç i la pastisseria creativa com jo és una petita obra d'art! Si algú mai no sap què regalar-me no pot dubtar-ho: una capsa de cartró plena de cupcakes originals (i això sí, tots diferents entre sí!). Crec que ara em vindria un de gust!

Que dormiu bé! ;D!

diumenge, 19 d’agost de 2012

Inspiració


Sóc una addicta a les guies de viatge (evidentment perquè viatjar trobe que és un dels màxims plaers que es poden tindre). M'encanten en llibres, revistes, programes, com Lonely Planet, National Geographic, Le Cool i demés.
Ara estic intentant escriure un relat breu inspirat a Sri Lanka, la qual cosa no deixa de ser un problema perquè una servidora no ha estat allí. És per això que Pilot Guides, Españoles por el mundo (de vegades, Callejeros viajeros,...molt esporàdicament), etc. em resulten d'allò més útil. 
Aquest diumenge de calor insuportable (i des de la meua bombolla condicionada) vos deixe un dels programes dedicats a aquest meravellós país asiàtic! 

Que passeu bon dia!

dijous, 16 d’agost de 2012

Twitter by Montt


Bon apre midi, paresseux!

Sembla ser que ara per ara, si no tens twitter no ets ningú (llista del no-res a la que em veig abocada) ja que a altres mitjans de comunicació com premsa, ràdio o televisió hi ha un flux constant en el que es creen espais dedicats als tweets. Per Nadal em vaig fer un però en no emprar-lo (aprofitar-lo) pensí que millor no tindre'n a deixar comptes oberts per ahi. Manies que té una!
Tot i així, els seu vocabulari cal manejar-lo per aquest espai dedicat a altes suports comunicatius del que parlàvem. I per a fer-ho, res millor que una vinyeta de Montt, el qual ha sabut il·lustrar d'allò més bé cada concepte.

Que tingueu un bon dia d'agost i que no passeu massa calor!

diumenge, 12 d’agost de 2012

Leica&Hermès


Salutacions "mandrosils"!

En la passada entrada ja vos vaig comentar un parell de descobriments arrel del bloc de la Señorita Lauris i que aniria publicant-los, així doncs, ací en teniu un altre!
Leica, la mítica fabricant de càmeres fotogràfiques, i Hermès, la casa de moda parisenca, han llençat una edició especial i limitada (com no podia ser d'altra forma) de la càmera M9-P. Objecte de luxe només a l'abast de mitòmans de la marca/es que o són rics o han estalviat prou per a poder tindre-la.
Per tal de promocionar-la, Leica ha llençat un vídeo en el que es pot admirar l'artesanal procés de fabricació del model i els seus complements.

A títol personal he de dir que em sembla una autèntica joia i que el vídeo, pot justificar (sols una part, això sí) del seu estratosfèric preu. Malgrat tot, és una delícia contemplar tots els pasos que s'han seguit per a poder crear aquesta glamurosa versió de la M9-P. M'inspira El último tango en París, Amèlie o alguna de les meravelloses cintes de Chabrol...potser Isabelle Huppert aguaitant com una voyeur des d'un cantó amb la càmera per prendre imatges de...què podria ser?, un assassinat?, un moment de passió entre infidels?, una discussió acalorada a un restaurant entre dos executius que mengen ostres i beuen champagne?

Siga el que siga, no es pot dubtar de la seua capacitat fotògrafa, gènesi de la imatge fixa i inspiradora.



dimarts, 7 d’agost de 2012

Dana Tanamachi


Buona notte tutti pigri!

Fa una estona he estat fent una ullada pels meus blocs preferits (a la llista Altres racons que visitar) i al de la Señorita Lauris (visiteu la seua botiga online) he trobat un parell de posts molt interessants! De fet, pense publicar-ne un parell al respecte aquesta setmana. Dana Tanamachi és un dels descobriments de la setmana!
Tots hem vist algun tumblr o pinterest amb pissarres pintades en guix com si d'una planxa d'impremta es tractara, probablement totes formen part del treball d'aquesta texana resident a Brooklyn. És dissenyadora gràfica i retolista de guix que en l'actualitat, treballa a temps complet com un retoladora de guix.
Ha estat contractada per clients com West Elm, Rugby Ralph Lauren, Google, The Ace Hotel, Adidas, EveryDay with Rachael Ray, Lululemon Athletica, and Garden & Gun Magazine.
El 2011, Dana va ser nomenat Young Gun (YG9) pel Art Directors Club.

No considere que siga una artista en el sentit profund del concepte però les seues creacions no deixen de ser estètiques! Paga la pena aturar-se de tant en tant a veure els seus treballs!


Podeu seguir-la al seu twitter i a vimeo.





diumenge, 5 d’agost de 2012

L'etiqueta del te



Com sabreu, si seguiu el bloc, sóc una addicta al te (pràcticament a tots, més si estan aromatitzats). Doncs bé, sol comprar-lo a una tenda especialitzada a València on atenen francament bé: La Petite Planèthé. Per ser sòcia del Club Planèthé (paga la pena) es rep informació al correu electrònic, els dimarts per cada compra hi ha un 5% de descompte, a més de cates gratuïtes. 
Un dels correus electrònics que han enviat és l'anomenada etiqueta del te i que vos la passe mitjançant aquest post perquè m'ha semblat realment graciosa!

Per a qualsevol tea time


-Tovalló: mantenir plegada en diagonal sobre les cames. Un cop assegut a la taula i te la poses, mai ha de tornar a aquesta fins que no hages acabat. Si necessites deixar la taula per anar al bany, l'has de deixar sobre la cadira.
-Servir el te: En el "desafortunat" cas que no tinguem una persona destinada a això, s'ha de designar a un dels convidats perquè serveixi el te, i anar rotant en torns de 15-20 minuts. Mai pots servir-te el teu propi te, calcula bé els tornes per tindre el teu tassa plena quan et toqui servir a tu. Si tens la mala sort que et serveixen el te de bosseta, no la "estrenyes" amb la cordeta al retirar-la de la tassa, queda molt brut. Deixa-en un platet destinat a això.
-Quantitat: No ha d'omplir la tassa fins a la vora, omple fins a la meitat. Després pot afegir el sucre, la llet o la llimona, al teu gust. Cadascú tria com vol la seva tassa de te.
-Llet i llimona: No s'ha de posar llet i llimona en una mateixa tassa. No es recomana utilitzar nata, el seu sabor és massa fort. Primer hauria de servir el te i després afegir la llet, és una forma de controlar millor les quantitats. Si no es disposa d'una espremedora de llimona amb classe i vol afegir la llimona natural, ha d'estar tallada a rodanxes, i ajudar-se d'una petit forquilla per esprémer.
-Remoure el te: Diuen que fer-ho de forma circular és de "poble" (vaja, d'on és una servidora), ho has de fer movent la cullereta des de les "12" fins a les "6", en línia recta, i només dues o tres vegades. No deixes la cullera dins la tassa, sobretot mentre beus. Deixa-en el costat dret del platet o demana que la retiren de la taula.
-Dits: Si les tasses no tenen nansa, poses el dit gros o polze a les "sis", la resta de dits a les "dotze". Hi ha gent que recomana aixecar lleugerament el dit petit, per què? Per equilibrar la tassa. Però fés-ho al teu gust. Si la tassa té nansa, mai poses els dits dins del forat de la nansa, s'ha de "pessigar". I si és tassa, tampoc has d'agafar-la amb el palmell de la mà.
-Subjectar la tassa: a més de l'anterior, no has de tenir-la en l'aire si no és per beure, sempre ha de reposar sobre el seu platet. Si estàs lluny de la taula, mantingues subjecte el plat sobre les teves cames amb la mà esquerra i beu amb la dreta. I sempre deixa reposar la tassa al platet, sense deixar de subjectar.
-Beure: Si acompanyes te i menjar, que es fa, no utilitzes el te per a engolir els aliments. Quan begues, no xucles, empassa el te abans de menjar de nou.
-Pastissets: no els ataques amb la cullera, tallar-los amb el ganivet i menja-te'ls amb forquilla, a poc a poc. No faces ús dels dits per menjar.
-Sandvitxos: Serveix-los al teu plat amb els estris destinats a això, recorda que no s'ha de tocar el menjar amb els dits. Un cop al teu plat, talla un tros petit quan vulguis menjar-lo. No parles amb la boca plena, és de mala educació, però segur que això ja ho sabies.
-Deixalles: Si has estat incapaç de menjar-te'l tot, oblida't de portar-les sobres a casa, s'han de deixar sobre la taula.

divendres, 3 d’agost de 2012

III Petita crònica



III Petita Crònica a Madrid


Com es sol dir: Més val tard que mai!
Aquesta és la crònica de la 3ª setmana que vaig passar a Madrid (o part del que vaig passar). No seria possible detallar-ho tot el que una servidora voldria però ací van les fites més importants:
Pepa va vindre de visita! Ho passàrem divinament i mentre vaig haver de tornar al Prado per a que veiera El último Rafael, aprofitàrem per pujar a la de Murillo y Justo de Neve (molt recomanable però romanent a l'ombra de Rafael).
Visitàrem el Thyssen, tal i com tocava, per contemplar l'exhibició temporal de Hopper. Em va sorprendre més que gratament. El tractament de la llum va de les transicions naturals a l'artifiositat amb la qual treballa els focus artificials, tal qual agafats del cel·luloide cinematogràfic! Una empenta al que seria el pop dels 60 (en una opinió personal i qüestionable, esclar). A excepció d'alguna marina que em semblava francament vulgar...vos aconselle que durant la visita dugueu el telèfon mòbil ja que al final hi ha una recreació de Morning Sun (1952), la pintura que vos he posat dalt. Ací podreu fer una fotografia amb el mòbil i seguint uns passos...potser guanyar un dels catàlegs. 

Les dues anècdotes que arreplegue de la visita, fora de l'àmbit artístic-plàstic, són la trobada amb Manuel Chaves i el guardar-roba més encisador que he pogut conèixer: Pepa i jo entràrem a deixar coses. L'home era d'ulls i cabell clar, a més d'una curiosa veu molt suau:
-¿A quién de estos ángeles dejo la llave?- del guarda-roba, esclar.
-A ella.-vaig assenyalar a Pepa.
-Si me permiten, hago un juego con los números que asigno en guardarropía y los visitantes.-afegí.
-Què és?
-Asigno el número según la época en la que yo encajaría a los visitantes. 
Mentre ho deia jo vaig mirar el clauer: 056, "Què ens posarà en el 56 abans de Crist?", pensí jo.
-A ustedes las he puesto en los 50 porque me recuerdan a las actrices de Hitchcock. Me encanta esa época. También del tipo de las mujeres de Mad men.
-Uy, pues a mí me encantan las películas de Hitchcock.-comentà Pepa.
-Y usted me recuerda mucho a Christina Hendricks, en la serie.-em digué. (cosa que ja m'agradaria però tots sabem que NO és el cas, seria per les ulleres).
-Pues es muy divertido.
-Hay gente que me dice que es una chorrada.
-Son unos desaboríos.-vaig dir.

I ho pense de veres, què gent tan desagraïda i avorrida pot dir a algú tan educat que eixe joc era una ximpleria? A Pepa i a mi ens va encisar i, en bona part, també ens alegrà la vesprada. A més de sentir-nos un parell de novaiorquineses dels 50 podíem fer-ho passejant entre l'obra de Hopper! Amb què poc es pot alegrar el dia a una persona.


P.S. Recordeu que la de Hopper estarà fins el 16 de setembre, no us la podeu perdre! I si al final no es podeu desplaçar a Madrid, sempre podreu fer la visita virtual!

diumenge, 15 de juliol de 2012

II Petita Crònica



II Petita Crònica a Madrid

Aquesta setmana he estat en llocs tan fantàstics (i perdoneu el meu entusiasme que peca de cursi) que la II Petita Crònica esdevindrà més aviat una enumeració que una crònica per tal de no allargar-me massa.

M'he fet el carnet de la Biblioteca Nacional i he tingut la sort de treballar i passejar-me per les seues sales (especialment la Sala Goya). És impressionant i no sols pel seu contingut documental sinó per la quantitat d'art que exhibeix: retrats dels premis Cervantes, escultures de Josep Piquer o una gran quantitat de llenços d'Antonio Muñoz Degrain (Sala Cervantes). Evidentment, tornaré en el temps d'estança que em resta.

També vaig tornar a El Prado i vaig visitar les sales del segle XIX, ais! Tan de bo estiguera a Sueca (:P)...I el Museu del Romanticisme! Considerablement desconegut aquest darrer és de visita imprescindible, sobretot perquè està concebut d'una forma molt didàctica. Perquè no em deixaren ja que si no m'haguera passat la vesprada amb els jocs interactius que hi ha al finalitzar la visita... És una petita joia. 

Avui mateix he estat al Museu Lázaro Galdiano, una de les dues col·leccions privades d'art més importants d'Espanya (i que servidora té la vergonya de'admetre que no coneixia). No només hi ha una magnífica col·lecció de pintura (entre la que es troba El Conjur o L'aquelarre de Goya, Meditacions de Sant Joan Baptista de El Bosco o el retrat de Góngora de Velázquez) sinó també gran quantitat d'arts sumptuàries, estampes, documentació, escultura, etc. (per no parlar de l'edifici en sí). He acabat tan marejada passant la vista de peces a frescos que he perdut l'oremus!

El planning d'aquesta setmana pot variar, com tot, però servidora pretén plantar-se en El Museo del Traje de Madrid per a veure XV años sin Gianni. Homenaje a Gianni Versace i el Thyssen, per tal d'admirar la seua meravellosa col·lecció permanent i la temporal exposició sobre E. Hopper!

En fi. Que conste que ací està la referència a les activitats més "culturals" però em deixe un gran llistat de llocs on també he estat i coses que he fet i que, potser ja faré una entrada especial per a ells! Bona setmana!


P.S. El quadre de dalt és un retrat de Juan Marsé fet per Gonzalo Goytisolo, exposat a la BNE i que em va impactar gratament!

dissabte, 7 de juliol de 2012

I Petita Crònica




I Petita Crònica a Madrid


Abans de començar a relatar les petites peripècies a la vil·la m'agradaria fer un apunt a tots els que em digueren que passaria una calor insuportable: ací el clima estival fa goig! Res a veure amb la humitat arrossera de Sueca que en només sortir un minut ja t'has de dutxar perquè el "pringue" no l'aguanta ningú. La sequedat és fantàstica: pots dormir per la nit, pots sortir durant el dia (evitant hores com de13.00 a 18.00, com tot) i servidora té el cutis com mai!

El segon apunt va dirigit a la meua àvia: gairebé no duc una setmana a la capital i, segons les seues prediccions, ja m'he trobat a uns quants famosos: José Coronado, Antonia San Juan (que s'aturà a acaronar a Nacha, esclar és internacional), Jordi Sánchez, Ángel Gabilondo i Vicente Aranda.

Des de la meua arribada dilluns passat no he pogut fer un tomb massa turístic però almenys ja em trasllade sola en transport públic (què major!) i m'apanye d'allò més bé per anar i tornar de museus i llocs diversos. Als que em conegueu sabeu que no és una informació gratuïta, que sóc una desorientada i açò té gran transcendència en la meua maduresa personal, XD!
Ahir tot just em vaig moure fins a El Prado per veure El último Rafael. Molt recomanable, sobretot per pintures com Sant Miquel (el de 1518), La Verge del Peix (aquesta de la col·lecció del museu i que podeu veure quan vulgueu) o L'èxtasi de Santa Cecilia, especialment, el retrat de Baldassare Castiglione, no puc expressar ben bé la meravella d'aquesta obra; supose que el seu aprofondiment psicològic només el pot aconseguir una amistat com la que mantingueren pintor i erudit. 

Avui he passejat amb un amic pel Retiro i només parlar-vos dels Jardins de Cecilio Rodríguez on un paó ens ha fet una demostració (especialment del seu backstage) del desplegament de les plomes. El fet de veure caminar lliurement pel jardí a un nombre considerable de paons és, com a poc, exòtic! Visita obligatòria junt amb altres punts dels que ja parlaré ;D!

Des d'ací una esmena especialíssima al meu amic i col·lega Cristóbal R. que m'ha ajudat moltíssim en tota la peripècia madrilenya! Mil gràcies!

dilluns, 25 de juny de 2012

Gran Gran Gran Wyoming



El Gran Wyoming, personalitat de la que no cal presentació, té un dels pocs programes (per no dir l'únic) que posa en tela de judici la situació actual del país amb El Intermedio.  
"Tot açò és gràcies a una justícia que mai va passar una transició"; "Del cas Gürtel, no hi ha cap persona ni processada ni en la presó"; "No els tremola la mà a l'hora de signar els retalls"; ""Acusen al poble dient que ha viscut per damunt de les seues possibilitats"; "Les possibilitats no les han creat els ciutadans sinó els mateixos que han creat aquesta estafa", són algunes de les veritats com a punys que deixa anar en aquest discurs a Alcalá de Henares el 22/06/2012.


dissabte, 23 de juny de 2012

El cas Vaquerizo o absurdigay



Mario Vaquerizo és un fenomen mediàtic que pivota entre l'àmbit musical, televisiu, periodístic, fashion, etc. i que a molta gent agrada. La seua arribada a la fama no sols ve determinada per la seua parella Alaska, ni pel seu grup musical Nancys rubias, sinó especialment pel reality emès a la MTV Alaska y Mario, sobre la seua convivència diària.
No vaig a emetre cap opinió al voltant del marit de la cantant Alaska (artista per la que tinc admiració i respecte) però m'han fet arribar un article força interessant directament relacionat amb el perfil de Vaquerizo.
Està escrit per Shangay Lily, activista, drag queen, escriptor i actor, al que podeu llegir al seu DIVArio o a la seua web. No diré res al respecte ja que el fet de publicar-lo em sembla una evidència sobre la meua opinió al respecte.

L'impecable article és de considerable extensió així que vos deixe alguns dels fragments seleccionats però vos recomane (imperativament, vaja) que el llegiu sencer picant ací.

"El pasado sábado Mario Vaquerizo se convirtió en la estrella del Orgullo Gay de A Coruña, organizado por el PP, o así lo pregona triunfalmente La Voz de Galicia. No es casual la promoción, apoyo y protagonismo que el PP le da al marido de Alaska, Vaquerizo representa a la perfección el tipo de gay que el PP quieren imponer: reprimido, casado con una mujer, sumiso, divertido bufón y cómplice de la homófoba Iglesia. Un absurdigay, vaya. Para los que quieran cuestionar mi presunción de homosexualidad, baste leer los encajes que tiene que hacer para justificar su sexualidad: Soy bisexual teórico acaba diciendo en esa entrevista, en un alarde de absurdez sólo equiparable al de aquél infeliz absurdigay que se presentó en la calle Génova a celebrar la victoria de Rajoy declarando que él votaba al PP y que estaba “con el PP a muerte”. Cuando a continuación se declaraba feligrés incondicional del Orgullo Gay y Cristina Pedroche cuestionaba su esquizoide contradicción, el absurdigay respondía con un planteamiento altamente ideológico, concienciado y democrático: “A mí los demás me dan igual. Yo voto por mis cosas y tal”. Bravo, así se han conseguido los derechos gays y que tú no estés en una cárcel, criatura, con un montón de gente a la que los demás les daba igual y sus cosas y tal. A tamaña injuria añadió que aunque el PP negase el matrimonio homosexual él para sí lo podía llamar matrimonio en la intimidad… Pedroche le acabó replicando: eso es un poco raro, ¿no? Eso es como decir me gusta el blanco pero luego coges el negro. A lo que el absurdigay respondió avergonzado: sí, es un poco raro. [...]

Ese es el juego que oportunistas como Mario Vaquerizo juegan: colaboracionistas que miran para el otro lado cuando los cristofascistas acosan, persiguen o humillan a cualquiera que no se someta a su hipocresía. [...]  Una obsesión que le ha llevado a prácticamente promocionar la anorexia o una extraña dieta a base de cervezas que más de uno tildaría de puro alcoholismo… pero tiene la aprobación del amo heterosexual que es lo importante. [...] Como ya dije una vez, lo que me preocupa no es él, sino esa cohorte de adolescentes que acaban creyéndose la mentira y cayendo en adicciones y problemas que a veces nunca superarán. [...]

Por otro lado, el Orgullo no-Gay que se celebró en A Coruña el sábado representa también la estrategia del PP para colonizar, secuestrar y distorsionar a la comunidad gay. Como se leía en esta noticia de El País que titulaban Negreira apoya la celebración del Orgullo Gay en A Coruña, un titular que destaca la absurdez  de un Alcalde y presidente del PP de Galicia que por un lado habla de luchar contra la discriminación y por el otro tiene interpuesto un recurso de inconstitucionalidad al Matrimonio Homosexual. [...]

Es importante esta puntualización que la concejala de Cultura hace cuando llama al Orgullo Gay “una fiesta muy divertida”. Esa es la estrategia para desactivar cualquier amenaza reivindicativa o activista del movimiento gay: convertirnos en petardas bufonas destinadas a entretener y divertir a los heteros. El Orgullo para el PP no es un acto de reivindicación, no es un homenaje a esas trans, maricas divergentes o bolleras que se enfrentaron a la policía un 28 de junio de 1969 en el Stonewall Inn para decir “¡Basta ya! ¡Yo no tengo por qué soportar tus humillaciones! ¡No voy a seguir jugando a que me tengo que esconder!”, es una fiesta más, sin color, olor o sabor. Y sin ningún contenido político o reivindicativo. El juego del PP es que ya está todo conseguido y que, sobre todo, lo único que quieren las maribollos es folclore y fiesta. Pan y circo. [...]

Esa es la estrategia del PP y la Iglesia, secuestrar el movimiento gay y sus símbolos para vaciarlos de todo sentido y contenido y convertirlos en mortíferas burbujas de aire en las que fenecen todos los que se sienten solos, alienados, discriminados, culpables… cuando vayan a buscar un mensaje de apoyo, no lo encontrarán en ningún lugar. El único mensaje es: no pienses, no aprendas, no adquieras herramientas con las que defenderte de esas agresiones cotidianas. La única herramienta es la adicción, la evasión, la asimilación. Si disimula quién eres y copias lo que te decimos que debes ser algún día no te sentirás diferente. [...]

Un mismo espacio cambia de sentido dependiendo de quién lo llene. Si llenas los locales “gays” de Chueca de homosexuales endohomófobos, que aceptan que son anormales, que ciertas cosas no se deben hacer en público, que la homosexualidad es algo privado, algo de lo que avergonzarse en público y reservar para el dormitorio, ser discreto, como cacarea el PP desde siempre… eso ya no es el espacio de libertad que fue Chueca; es otro espacio de opresión, adoctrinamiento y miedo.
De eso hablará mi venidero libro “Adiós, Chueca”. Creo que entenderéis la despedida si dejáis que el PP y afines nos roben nuestros espacios, mecanismos y señas de identidad. Ya está pasando. Desde dentro."

P.S. La imatge de dalt correspon al personatge Shanhgai Lily interpretat per Marlene Dietrich a Shanghai Express.

dilluns, 18 de juny de 2012

Il corpo delle donne


Il corpo delle donne és un documental de visió obligatòria sobre l'ús del cos de la dona a la televisió en general, exemplificat arrel del cas italià, per Lorena Zanardo i Marco Malfi Chindemi.
La constatació que les dones, les dones reals, estan desapareixent de la televisió i que són reemplaçades per una representació grotesca, vulgar i humiliant la qual cosa suposa la cancel·lació de la identitat però que paradoxalment no suposa una reacció adequada, ni per part de les dones mateixes. El treball arreplega un conjunt esgarrifós d'imatges extretes de programes televisius que, com a poc, pertanyen a un circ de silicona, botox i anti-arrugues per a totes les mirades masculines i femenines: mentre que als primers els causa plaer i crea una ficció aparentment real, a les segones se'ls imposa aquesta mateixa pantomima però que lluny de causar deler angoixa en un intent d'aspirar als cossos que s'exhibeixen als platós. 
Són una utilització manipuladora del cos femení que ha seleccionat Lorena Zanardo per explicar el que està passant no només a qui mai mira la televisió, sinó a qui la mira, però "no veu ".

Ací vos el deixe subtitulat, són sols 25 minuts de durada:



dissabte, 2 de juny de 2012

2 anys



Salutacions!

Avui el bloc Les deixalles de l'arnadí fa 2 anys! Encara recorde quan vaig fer la meua primera entrada enmig d'examens i treballs...ais! Ah sí, els examens i els treballs! Quan més en tinc més actualitze el bloc: paradoxes de la vida!
Com que per a celebrar el primer any del bloc vos vaig posar un gif de la meua pel·lícula preferida de Disney (de l'època bona) Fantasía, enguany vos pose un altre de la mateixa peça: Simfonia pastoral (sisena simfonia) de Beethoven.
Poc més, he de rematar un treball sobre l'Atharvaveda, un encanteri relacionat amb el matrimoni, en concret!

Passeu bon cap de setmana!

divendres, 1 de juny de 2012

J.F.Casas



Mireu la imatge perquè és un retrat fet en boli BIC!

Avui vos duc una notícia cultural: Juan Francisco Casas, artista hiperrealista, exposa a Madrid en la Galeria Fernando Pradilla la seua obra més recent.
Probablement un dels poc hiperrealistes que m'agraden per la seua particular tècnica i l'execució de la mateixa, que només treballa des de fa cinc anys. Els models no són "models" en el sentit professional del terme sinó amics, veïns, companys, família i coneguts que s'ofereixen a posar per a ell.
El procediment comença amb la visualització de la foto del model, la captació dels detalls, l'esbós a llapis i, finalment, l'aplicació de les trames en bolígraf: de les més fosques a les més suaus (com l'aquarel·la vaja!). Segons el propi artista el temps que inverteix per obra és d'unes dues setmanes.



Els resultats i les textures, si es poden anomenar així, que aconsegueix són impressionants...i sinó, mireu l'aigua sobre el cabell d'aquesta xica.

P.S. M'encanta açò d'agafar ritme i seguida en exàmens! Ideal!

dijous, 31 de maig de 2012

Game of Simpsons



Ho senc moltíssim pel temps que estic invertint en açò (i més ho sentiré quan demà tinga l'examen d'avantguardes cinematogràfiques al davant) però havia de publicar-ho:
Sí, Els Simpsons han fet un opening sobre Game of Thrones, la sèrie que em té perdudament obsessionada!
Per als que ja en sou fans (o almenys la conegueu mínimament) diré que han fet una recreació de la capçalera "calcada", King's landing (Desembarco del rey) és Burn's landing i The wall (El mur), el sofà: The coach (dalt al dibuix). I ja ni parlar dels detalls com l'arbre dels déus amb la cara del iaio Simpson, l'anell amb els animals dels escuts o els corbs.
Per a qui no conega l'opening de la sèrie original piqueu ací, després...sols mireu: 

dimecres, 30 de maig de 2012

Fetitxes


Salutacions nocturnes!

Bàsicament publique perquè hauria d'estar estudiant cinema d'avantguardes, això que conste en acta.

En aquesta assignatura hem vist tota mena de producció cinematogràfica experimental i, entre les cintes, hi ha la presència d'autors que tenen certa inclinació pel tema fetitxista. 
Sempre m'ha fet gràcia el concepte de "fetitxisme". He conegut a gent que es declara fetitxista dels peus, dels nassos o de les orelles i per suposat, de parts anatòmiques més directament vinculades al sexe com els pits, les natges, els penis, etc. però no puc parlar jo massa del tema així que vos deixe el que he trobat a la web, compartint saviesa, vaja!
Sembla ser que el fetitxisme sexual comprèn totes aquelles pràctiques que giren al voltant d'un objecte o element de l'entorn (el fetitxe) que esdevé el centre de referència del que se'n deriva l'excitació sexual. Aquest fetitxisme pot ser una part concreta del cos no relacionada directament amb el sexe (orelles, peus, natges), passant per una sensació o qualitat de l'entorn (olor, espai), fins un objecte o element determinat (peça de roba, sabates, vibrador, a saber!). 
Cal matisar que, tot i que per al fetitxista la persona com a individu és secundari per a la generació d'una excitació sexual, els seus fetitxes solen tenir més capacitat excitant si tenen un vincle (simbòlic o no) amb una persona real. Això em recorda que Sean Penn va declarar a una entrevista que anar al cinema a veure una pel·lícula bona o mediocre era com el sexe: estava bé masturbar-se però també calia fornicar de tant en tant. Curiosa comparació. Encara que molts objectes poden resultar excitants per al públic en general, es tendeix a considerar a un individu com a fetitxista quan l'excitació generada per l'objecte és major que no la que es pot generar a través del contacte amb una altra persona.

Realment interessant! Sé de  gent que no estaria amb algú per tindre les dents tortes però fins al punt d'excitar-se més per una dentadura blanca que per altra cosa, encara no. És evident que a cadascú li agrada quelcom particular, per exemple, a mi m'agrada el cabell pèl-roig (tinc amics que també és la seua feblesa) o els perfils més aviat anglesos (els guapos!, com Benedict Cumberbatch o Alfie Allen) però no em podria declarar fetitxista com a tal.

És una pregunta força privada però vaja: què en sou fetitxistes de quelcom en concret? Conegueu algú que ho siga? Evidentment preguntem pel cas no per la persona! O simplement, per què sentiu debilitat?


Per cert, si algú té preferències per natges, cuixes, penis, pits, bondage o llavis, vos deixe una llista en enllaços sobre les paraules mateixes de curioses publicacions de Taschen.

dijous, 17 de maig de 2012

La tripulació


Aquests són els membres que configuren En Diferido!

Vos recorde que es tracta d'una web de temàtica audiovisual en diferents vessants (en ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta): Núria s'encarrega de la televisió, Josep de la fotografia (autor d'aquests retrats), Iris del cinema, Alba i Ajo de les videocreacions i servidora d'art en l'audiovisual (com no podia ser d'altra manera)! Evidentment cadascú du atributs per identificar la seua secció predilecta.

Podeu llegir les nostres descripcions personals a la secció ¿QUIÉNES SOMOS? Paguen la pena...

dimarts, 15 de maig de 2012

Esperar


No, amb "esperar" no em refereixo a alguna mena de problema de regulació intestinal; m'estic referint a la meua situació continua en l'espai-temps en el que sempre em trobe "esperant".
Esperant a veure si arriba el cap de setmana, si algun dia m'aprime, si passen els exàmens, si arriben les vacances, si em confirmen la beca, si em vaig de compres amb la meua shopping assistant particular (XD), si em llicencio de comunicació audiovisual, etc. I al cap i a la fi el que més lluny sembla més prompte m'adone que ja ha passat. Ja m'ho van dir el primer dia de classe a la facultat, "Ja queda un dia de menys per a finir la carrera", esgarrifós la raó que tenia! Aquest divendres tinc la graduació, una mena de celebració entre companys i familiars per a celebrar-ho; ja vaig assistir a una fa 3 anys i quasi se'm fa estrany acudir a la meua pròpia!

Com va dir un conegut fa poc (i molt d'acord amb John Lennon que va dir La vida és allò que passa mentre es fan plans) no s'ha d'esperar o deixar d'esperar quelcom perquè mentre es diposita aquest temps en divagacions el que realment importa passa en eixos moments. Carpe diem. Aautolliçó d'avui!

Sé que no té massa trellat el post, però em feia il·lusió col·locar el gif del conillet d'Alícia en terra de meravelles, impacient (com jo)!

dilluns, 7 de maig de 2012

Nacha


Al bloc no vos he parlat mai de Nacha! Tot i així, els que em conegueu personalment us heu fartat de sentir-me dir coses sobre ella! 
És una carlina que va vindre el 24 de desembre a casa. Gairebé era un cabet redó de morro negre i orelles caigudes força simpaticota! Sueca és una ciutat humida, terra d'arròs, i amb el fred de l'hivern la duem tot el dia embolicada amb mantes (especialment la morellana) en la que es feia una ensaïmada i es passava el dia fent migdiades. Ara ja ha arribat la calor de maig i du a tothota la llengua fora! I això que ni hem entrat a l'estiu!
Li agraden els premis de galetes, furtar-me les sabates d'anar per casa i les moixaines! També li encanta llepar peus, mans i orelles; dormir sobre coixins o similar i romandre miran-te fixament...amb bon rotllo, això sí! Ja ha sortit en una obra de teatre i un curtmetratge amb la qual cosa apunta maneres XD!
És molt sociable, massa i tot, s'acosta a gossos de totes les mesures i races així com a totes les persones. El problema és que aclapara un xic als animalets i més sovint encara els treu el protagonisme...si és que no es pot ser tan carismàtica!


No diré molt més d'ella, el vídeo ja ho diu tot ;D!


Bona nit!

Typewriter


Avui m'ha arribat de la tenda Springfield la funda per a portàtil TYPEWRITER LAPTOP 13! És una monada! 
Ja està, sols era manifestar la meua alegria!

divendres, 27 d’abril de 2012

Polseres


Sé que no sol publicar dues entrades el mateix dia i menys encara de forma tan seguida. També sé que no sol fer llistes recordatòries de capricis pendents...però adore aquestes polseres! Són de MANGO i el més aviat possible m'he de fer amb una d'elles! El que no he decidit és quina serà l'escollida...


Descans o no



Aquesta setmana m'ha atrapat una son inexplicable. Tant si és per la primavera, com per les flors, com pel mes concret d'abril, com per la marxa que duc, sincerament no m'importa; la qüestió és que no vaig cara aire a les classes i no m'entere de res. Fins i tot m'adorc al tren! En la vida m'havia passat! Insòlit!
Una migdiada després de dinar, una dutxa (bany no que s'ha d'estalviar aigua i tindre cura del medi ambient), una mascareta de fang i xocolate (jeje), te Taj Mahal amb llet i uns jocs amb Nacha són justament el que em vindria de perles.

Així que necessite descansar i moixaines fins al dimarts quan retorne a les classes! De totes formes trobe que no serà tan relaxant com espere ja que he de fer un treball sobre cinema clàssic, uff...en fi, això em passa per no començar-lo abans.

Espere que tingueu un bon cap de setmana i pugueu preparar-se el vostre particular spa ;D!

dimarts, 24 d’abril de 2012

En diferido



Salutacions una vesprada primaveral d'abril!

Avui vos duc una fantàstica novetat: En Diferido.es
Es tracta d'un portal dut per uns quants estudiants de comunicació audiovisual al darrer curs en el que volem "dejar constancia de todas las chorradas que de normal sólo decimos en voz alta.", com diu la declaració d'intencions. Mentre que amistats molt posades en la televisió, el cinema i la fotografia estaran al davant de les seues corresponents seccions, servidora estarà normalment encarregada del bloc dedicat a art i audiovisuals.
"¿De qué vamos a hablar? Pues no le pidas peras a Luis del Holmo porque sabes demasiado bien que no te las va a dar, así que hablaremos de lo que nos interesa como comunicadores audiovisuales que somos (Cine, televisión, fotografía y demás cosas que nos apetezca)."

Doncs això! Espere veure-vos sovint per allí perquè vos assegure que promet!


P.S. Podeu veure la seua particular declaració d'intencions ací!

dissabte, 14 d’abril de 2012

Tipp-Ex o els anuncis interactius





Els anuncis interactius no són quelcom nou a la xarxa. Tot i així, encara és un terreny per explorar i explotar que diàriament tempta amb noves creacions que si més no resulten sorprenents.
Tipp-Ex és la marca responsable que ha desenvolupat un dels anuncis interactius més treballats, complets i entretinguts (vaja!) que he vist. El banner consisteix en un vídeo introductori on s'ha d'escollir una de dues opcions que apareixen en finir aquest. Triat un dels camins heu d'ajudar als protagonistes a finir la seua festa transportant-los a l'any que us plaga, qualsevol. En finir un podeu escollir un altre...la varietat és impressionant.
Podeu anar comprovant anys (abans de Crist inclusive). Vos deixe alguns recomanables i de curiosos...-100, 1942, 1969, 1980, 1989, etc.

Vet ací l'anunci, s'esgotareu de provar dates...vos ho assegure...


divendres, 23 de març de 2012

Keep calm


Duc més d'una setmana amb un refredat que no té gaire ganes d'abandonar-me. Vos desitge un bon cap de setmana, vosaltres que el podreu gaudir millor!

Vaig a fer-me un te, no em curarà però almenys em relaxa. Què anglès, m'encanta!

dijous, 15 de març de 2012

Galetes


Després de la visita al The Blackmarket (del que vos vaig parlar ací) em vaig dur a casa aquesta monada de penjoll junt a unes arracades de galetes de gingebre! Estan fetes per Daisy de Lamo i la veritat és que feia temps que anava al darrere d'algun detall d'aquests que imiten dolços!

Si també vos agraden aquesta mena de cucades vos recomane les següents webs:


divendres, 9 de març de 2012

Mary & Max




Mary and Max és, sense dubte, una de les millors pel·lícules (d'animació i pel·lícula com a tal, vaja!)  que he vist en la meua vida. 

És un llargmetratge australià fet en stop motion escrit i dirigit per Adam Elliot. Es va estrenar al Festival de Sudance en 2009 i a més de centenars de crítiques molt positives ha rebut diversos premis internacionals. El doblatge està al càrrec per grans personalitats del món de la interpretació australiana com són Toni Collete, Philip Seymour Hoffman, Eric Bana, Barry Humphries i amb narració per part de Bethany Whitmore

L'argument desenvolupa en 1976 la relació amistosa per correspondència entre Mary, una nena de 8 anys australiana i Max, un neojorkí jueu amb problemes de pes i síndrome d'Asperger. Sabeu que no sóc tant d'exposar els arguments per tal de no clavar la pota i així que aneu a veure el film amb la menor nombre d'informació possible sobre la història. Així doncs, expose alguns els motius pels que és imprescindible veure-la:
La narració és impecable (tant en el sentit argumental com en el narratiu), la senzillesa del contingut es barreja amb un detallisme preciosista; la construcció dels personatges està curadament estudiada; l'estudi de la direcció artística en relació al "vestuari", els espais i el cromatisme combinat amb la fotografia (element clau narratiu) és gairebé científic; la fluïdesa amb la que es desenvolupa Mary & Max des dels crèdits fins al darrer plànol i la naturalitat estudiada de cada detall fan del film un diamant en brut.

D'acord amb els crèdits d'obertura, la pel·lícula està basada en una història real. En una entrevista concedida a l'abril de 2009, l'escriptor i director Elliot va aclarir que el personatge de Max va ser inspirat per "una ploma-amic a Nova York que he estat escrivint durant més de vint anys".
La fotografia principal va durar més de 57 setmanes, amb 133 sèries diferents, les titelles, els 212 i 475 accessoris en miniatura ", incloent una en ple funcionament la màquina d'escriure Underwood, que pel que sembla va tenir 9 setmanes per dissenyar i construir."


Ací vos deixe el tràiler, no vos la podeu perdre!

 

Ací vos deixe algunes de les imatges d'aquesta obra mestra!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...