dijous, 1 de març de 2012

Le Moine


Ahir a la vesprada vaig anar al cinema. Duia setmanes en ganes de veure Le Moine (Dominik Moll) i, a més, vam poder passar a una sessió vespertina amb la sala completament buida per a Emili i per a mi. Bufes roges i fanta de llima. El Paradís, vaja!
Em va semblar una de les pel·lícules més fascinants que he vist mai. A més, la presència i interpretació de Vincent Cassel, pel qui sent una admiració, respecte i amor platònic incondicional, l'acaba d'arrodonir.

La pel·lícula està basada en una novel·la gòtica del mateix títol escrita per Matthew Gregory Lewis (abans d'acomplir els 20 anys i escrita en 10 setmanes!) i publicada el 1796. No vaig a exposar l'argument ací més enllà que es desenvolupa al Madrid del segle XVII, on el caputxí Ambrosio ha esdevingut un popular predicador de la regió en lluita constant contra el pecat i la temptació. La presència constant de la dicotomia interior del monjo entre el bè i el mal amb les seues formes cristianes i la confusió a la que es veu arrossegat fan evolucionar la narració fins al seu desenllaç.

Més enllà del propi contingut de l'argument el que m'ha entusiasmat ha estat tot el que implica la configuració estètica del film: fotografia, vestuari, maquillatge, perruqueria i direcció artística; i, dins d'aquestes, l'emprament d'una iconografia estudiada en els personatges més extraordinaris (no voldria dir massa per no contar res). Per això recomane parar atenció a la darrera aparició femenina de la pel·lícula, al quadre format per Antonia i sa mare a la cambra d'aquesta, els tapissos, el dosser, la textura del vestit de la jove. Marc directament inspirat als olis de Velázquez. O bé, qualsevol plànol enquadrat al monestir de Santes Creus ja paga la pena. La pel·lícula és una joia visual.

Considere que és de visió imprescindible per a historiadors i apassionats de l'art (sense comptar els cinèfils). Ací vos deixe el tràiler:

4 comentaris:

  1. La veritat és que la pel·lícula té moltes lectures i m'encisa que a dia de hui encara la tinc al cap i li done bastants voltes. A més a més, la BSO és d'Alberto Iglesias i compta amb el darrer paper de Jaume Dauder, traspassat aquest any i guanyador del Goya per "Camino". Sense dubte, és un llargmetratge que no deixarà ningú indiferent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposava que comentaries el detall del compositor i l'actor XD!

      Elimina
  2. Afortunats que podeu anar al cinema!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaja! No et diré que no, encara que ha estat després d'un període de sequera i ho hem fet aprofitant ofertes del cinema...avore quan comencem una croada contra el preu abusiu dels multicines!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...