divendres, 3 d’agost de 2012

III Petita crònica



III Petita Crònica a Madrid


Com es sol dir: Més val tard que mai!
Aquesta és la crònica de la 3ª setmana que vaig passar a Madrid (o part del que vaig passar). No seria possible detallar-ho tot el que una servidora voldria però ací van les fites més importants:
Pepa va vindre de visita! Ho passàrem divinament i mentre vaig haver de tornar al Prado per a que veiera El último Rafael, aprofitàrem per pujar a la de Murillo y Justo de Neve (molt recomanable però romanent a l'ombra de Rafael).
Visitàrem el Thyssen, tal i com tocava, per contemplar l'exhibició temporal de Hopper. Em va sorprendre més que gratament. El tractament de la llum va de les transicions naturals a l'artifiositat amb la qual treballa els focus artificials, tal qual agafats del cel·luloide cinematogràfic! Una empenta al que seria el pop dels 60 (en una opinió personal i qüestionable, esclar). A excepció d'alguna marina que em semblava francament vulgar...vos aconselle que durant la visita dugueu el telèfon mòbil ja que al final hi ha una recreació de Morning Sun (1952), la pintura que vos he posat dalt. Ací podreu fer una fotografia amb el mòbil i seguint uns passos...potser guanyar un dels catàlegs. 

Les dues anècdotes que arreplegue de la visita, fora de l'àmbit artístic-plàstic, són la trobada amb Manuel Chaves i el guardar-roba més encisador que he pogut conèixer: Pepa i jo entràrem a deixar coses. L'home era d'ulls i cabell clar, a més d'una curiosa veu molt suau:
-¿A quién de estos ángeles dejo la llave?- del guarda-roba, esclar.
-A ella.-vaig assenyalar a Pepa.
-Si me permiten, hago un juego con los números que asigno en guardarropía y los visitantes.-afegí.
-Què és?
-Asigno el número según la época en la que yo encajaría a los visitantes. 
Mentre ho deia jo vaig mirar el clauer: 056, "Què ens posarà en el 56 abans de Crist?", pensí jo.
-A ustedes las he puesto en los 50 porque me recuerdan a las actrices de Hitchcock. Me encanta esa época. También del tipo de las mujeres de Mad men.
-Uy, pues a mí me encantan las películas de Hitchcock.-comentà Pepa.
-Y usted me recuerda mucho a Christina Hendricks, en la serie.-em digué. (cosa que ja m'agradaria però tots sabem que NO és el cas, seria per les ulleres).
-Pues es muy divertido.
-Hay gente que me dice que es una chorrada.
-Son unos desaboríos.-vaig dir.

I ho pense de veres, què gent tan desagraïda i avorrida pot dir a algú tan educat que eixe joc era una ximpleria? A Pepa i a mi ens va encisar i, en bona part, també ens alegrà la vesprada. A més de sentir-nos un parell de novaiorquineses dels 50 podíem fer-ho passejant entre l'obra de Hopper! Amb què poc es pot alegrar el dia a una persona.


P.S. Recordeu que la de Hopper estarà fins el 16 de setembre, no us la podeu perdre! I si al final no es podeu desplaçar a Madrid, sempre podreu fer la visita virtual!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...