dimecres, 10 d’octubre de 2012

Cigarrettes


Salutacions mandroses (molt mandroses),

Fa dos divendres vaig tornar de Madrid i a banda de trobar-me amb els arbres de l’estació arrancats pel vent, el fossat de la plaça de l’ajuntament desaparegut sota una massa de ciment, el sostre d’un comerç caigut i un munt de papers administratius universitaris amb individus humils de sesera que em duran al meu primer infart, ...anava a dir que estic contenta però és una mentida com la catedral d’Amiens...deixem-ho així. 

Després d’aquesta salutació crec que puc començar amb el post d’avui que, supose, sorprendrà a la gent que em coneix tenint en compte que sóc de la LTA (Lliga Theresiana Antitabac). Ara veurem.

Fa una setmana, così così, vaig començar a veure Mad Men. Si quelcom dels hàbits és ressenyable en aquests personatges dels anys 60, és la cigarreta constant entre els llavis, els dits i el cendrer (això per no entrar en la ingesta constant d’alcohol). De fet, el primer capítol es titola Smoke Gets in Your Eyes o El fum cega els teus ulls, i el seu cartell minimalista tan sols mostra la silueta d’un d’aquests publicistes neojorkins dels 50 (presumiblement Jon Hamm/Donald Draper) i una cigarreta. a la feina, al tren, al ginecòleg (sí, el que fuma és ell en plena exploració), en una reunió a l’oficina, al cotxe, al psiquiatra, al llit, etc. sempre duen la cigarreta. Estic gairebé tan frustrada com furiosa amb l’atractiu del tabac. No puc negar-ho, fumar i saber fer-ho amb estil (no tots tenen aquesta sort) és un distintiu d'allò que coneguem per glamour...eixa paraula que ja de per sí és bensonant i tots sabem què significa però de la qual no acabem de trobar bessona en castellà o català i que, per això, la RAE agafa tal qual de l'anglès.
No podria culpar, tant com a la d'ara, a la gent de 40 anys ençà que es posara a fumar per la influència familiar, social o cultural. Que fóra un estatus no ho pot negar ningú i, de fet, grans icones de la gran pantalla com Humphrey Bogart, Gary Cooper, la grandiosa Vivien Leigh, John Wayne o Robert Taylor eren complexes de recordar sense el seu cigarret a la mà. Això sí, tots morts per malalties derivades del mateix.

Sols és un inici, però m'agradaria escriure més al respecte...


P.S. Si voleu mantindre aquest glamour, féu-ho amb cigarretes electròniques per favor.

2 comentaris:

  1. no és el tabac: és la fascinació que sentim xl foc i el poder per controlar-lo. Treure fum, com un drac mil·lenari, té alguna de mític. O això és el que em sembla a mi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé. Crec que és més aviat la seguretat que dóna a una persona tindre quelcom entre les mans (rotllo Rod Hudson). Això i tota la imaginària que comporta el tabac entre literats, bohemis, intel·lectuals o indústria cinematogràfica bla bla bla.
      Ara, si té una arrel subconscient amb el control dels elements, ja no tinc ni idea. Més que el foc, igual és el fum (¿?).

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...