diumenge, 19 d’agost de 2012

Inspiració


Sóc una addicta a les guies de viatge (evidentment perquè viatjar trobe que és un dels màxims plaers que es poden tindre). M'encanten en llibres, revistes, programes, com Lonely Planet, National Geographic, Le Cool i demés.
Ara estic intentant escriure un relat breu inspirat a Sri Lanka, la qual cosa no deixa de ser un problema perquè una servidora no ha estat allí. És per això que Pilot Guides, Españoles por el mundo (de vegades, Callejeros viajeros,...molt esporàdicament), etc. em resulten d'allò més útil. 
Aquest diumenge de calor insuportable (i des de la meua bombolla condicionada) vos deixe un dels programes dedicats a aquest meravellós país asiàtic! 

Que passeu bon dia!

dijous, 16 d’agost de 2012

Twitter by Montt


Bon apre midi, paresseux!

Sembla ser que ara per ara, si no tens twitter no ets ningú (llista del no-res a la que em veig abocada) ja que a altres mitjans de comunicació com premsa, ràdio o televisió hi ha un flux constant en el que es creen espais dedicats als tweets. Per Nadal em vaig fer un però en no emprar-lo (aprofitar-lo) pensí que millor no tindre'n a deixar comptes oberts per ahi. Manies que té una!
Tot i així, els seu vocabulari cal manejar-lo per aquest espai dedicat a altes suports comunicatius del que parlàvem. I per a fer-ho, res millor que una vinyeta de Montt, el qual ha sabut il·lustrar d'allò més bé cada concepte.

Que tingueu un bon dia d'agost i que no passeu massa calor!

diumenge, 12 d’agost de 2012

Leica&Hermès


Salutacions "mandrosils"!

En la passada entrada ja vos vaig comentar un parell de descobriments arrel del bloc de la Señorita Lauris i que aniria publicant-los, així doncs, ací en teniu un altre!
Leica, la mítica fabricant de càmeres fotogràfiques, i Hermès, la casa de moda parisenca, han llençat una edició especial i limitada (com no podia ser d'altra forma) de la càmera M9-P. Objecte de luxe només a l'abast de mitòmans de la marca/es que o són rics o han estalviat prou per a poder tindre-la.
Per tal de promocionar-la, Leica ha llençat un vídeo en el que es pot admirar l'artesanal procés de fabricació del model i els seus complements.

A títol personal he de dir que em sembla una autèntica joia i que el vídeo, pot justificar (sols una part, això sí) del seu estratosfèric preu. Malgrat tot, és una delícia contemplar tots els pasos que s'han seguit per a poder crear aquesta glamurosa versió de la M9-P. M'inspira El último tango en París, Amèlie o alguna de les meravelloses cintes de Chabrol...potser Isabelle Huppert aguaitant com una voyeur des d'un cantó amb la càmera per prendre imatges de...què podria ser?, un assassinat?, un moment de passió entre infidels?, una discussió acalorada a un restaurant entre dos executius que mengen ostres i beuen champagne?

Siga el que siga, no es pot dubtar de la seua capacitat fotògrafa, gènesi de la imatge fixa i inspiradora.



dimarts, 7 d’agost de 2012

Dana Tanamachi


Buona notte tutti pigri!

Fa una estona he estat fent una ullada pels meus blocs preferits (a la llista Altres racons que visitar) i al de la Señorita Lauris (visiteu la seua botiga online) he trobat un parell de posts molt interessants! De fet, pense publicar-ne un parell al respecte aquesta setmana. Dana Tanamachi és un dels descobriments de la setmana!
Tots hem vist algun tumblr o pinterest amb pissarres pintades en guix com si d'una planxa d'impremta es tractara, probablement totes formen part del treball d'aquesta texana resident a Brooklyn. És dissenyadora gràfica i retolista de guix que en l'actualitat, treballa a temps complet com un retoladora de guix.
Ha estat contractada per clients com West Elm, Rugby Ralph Lauren, Google, The Ace Hotel, Adidas, EveryDay with Rachael Ray, Lululemon Athletica, and Garden & Gun Magazine.
El 2011, Dana va ser nomenat Young Gun (YG9) pel Art Directors Club.

No considere que siga una artista en el sentit profund del concepte però les seues creacions no deixen de ser estètiques! Paga la pena aturar-se de tant en tant a veure els seus treballs!


Podeu seguir-la al seu twitter i a vimeo.





diumenge, 5 d’agost de 2012

L'etiqueta del te



Com sabreu, si seguiu el bloc, sóc una addicta al te (pràcticament a tots, més si estan aromatitzats). Doncs bé, sol comprar-lo a una tenda especialitzada a València on atenen francament bé: La Petite Planèthé. Per ser sòcia del Club Planèthé (paga la pena) es rep informació al correu electrònic, els dimarts per cada compra hi ha un 5% de descompte, a més de cates gratuïtes. 
Un dels correus electrònics que han enviat és l'anomenada etiqueta del te i que vos la passe mitjançant aquest post perquè m'ha semblat realment graciosa!

Per a qualsevol tea time


-Tovalló: mantenir plegada en diagonal sobre les cames. Un cop assegut a la taula i te la poses, mai ha de tornar a aquesta fins que no hages acabat. Si necessites deixar la taula per anar al bany, l'has de deixar sobre la cadira.
-Servir el te: En el "desafortunat" cas que no tinguem una persona destinada a això, s'ha de designar a un dels convidats perquè serveixi el te, i anar rotant en torns de 15-20 minuts. Mai pots servir-te el teu propi te, calcula bé els tornes per tindre el teu tassa plena quan et toqui servir a tu. Si tens la mala sort que et serveixen el te de bosseta, no la "estrenyes" amb la cordeta al retirar-la de la tassa, queda molt brut. Deixa-en un platet destinat a això.
-Quantitat: No ha d'omplir la tassa fins a la vora, omple fins a la meitat. Després pot afegir el sucre, la llet o la llimona, al teu gust. Cadascú tria com vol la seva tassa de te.
-Llet i llimona: No s'ha de posar llet i llimona en una mateixa tassa. No es recomana utilitzar nata, el seu sabor és massa fort. Primer hauria de servir el te i després afegir la llet, és una forma de controlar millor les quantitats. Si no es disposa d'una espremedora de llimona amb classe i vol afegir la llimona natural, ha d'estar tallada a rodanxes, i ajudar-se d'una petit forquilla per esprémer.
-Remoure el te: Diuen que fer-ho de forma circular és de "poble" (vaja, d'on és una servidora), ho has de fer movent la cullereta des de les "12" fins a les "6", en línia recta, i només dues o tres vegades. No deixes la cullera dins la tassa, sobretot mentre beus. Deixa-en el costat dret del platet o demana que la retiren de la taula.
-Dits: Si les tasses no tenen nansa, poses el dit gros o polze a les "sis", la resta de dits a les "dotze". Hi ha gent que recomana aixecar lleugerament el dit petit, per què? Per equilibrar la tassa. Però fés-ho al teu gust. Si la tassa té nansa, mai poses els dits dins del forat de la nansa, s'ha de "pessigar". I si és tassa, tampoc has d'agafar-la amb el palmell de la mà.
-Subjectar la tassa: a més de l'anterior, no has de tenir-la en l'aire si no és per beure, sempre ha de reposar sobre el seu platet. Si estàs lluny de la taula, mantingues subjecte el plat sobre les teves cames amb la mà esquerra i beu amb la dreta. I sempre deixa reposar la tassa al platet, sense deixar de subjectar.
-Beure: Si acompanyes te i menjar, que es fa, no utilitzes el te per a engolir els aliments. Quan begues, no xucles, empassa el te abans de menjar de nou.
-Pastissets: no els ataques amb la cullera, tallar-los amb el ganivet i menja-te'ls amb forquilla, a poc a poc. No faces ús dels dits per menjar.
-Sandvitxos: Serveix-los al teu plat amb els estris destinats a això, recorda que no s'ha de tocar el menjar amb els dits. Un cop al teu plat, talla un tros petit quan vulguis menjar-lo. No parles amb la boca plena, és de mala educació, però segur que això ja ho sabies.
-Deixalles: Si has estat incapaç de menjar-te'l tot, oblida't de portar-les sobres a casa, s'han de deixar sobre la taula.

divendres, 3 d’agost de 2012

III Petita crònica



III Petita Crònica a Madrid


Com es sol dir: Més val tard que mai!
Aquesta és la crònica de la 3ª setmana que vaig passar a Madrid (o part del que vaig passar). No seria possible detallar-ho tot el que una servidora voldria però ací van les fites més importants:
Pepa va vindre de visita! Ho passàrem divinament i mentre vaig haver de tornar al Prado per a que veiera El último Rafael, aprofitàrem per pujar a la de Murillo y Justo de Neve (molt recomanable però romanent a l'ombra de Rafael).
Visitàrem el Thyssen, tal i com tocava, per contemplar l'exhibició temporal de Hopper. Em va sorprendre més que gratament. El tractament de la llum va de les transicions naturals a l'artifiositat amb la qual treballa els focus artificials, tal qual agafats del cel·luloide cinematogràfic! Una empenta al que seria el pop dels 60 (en una opinió personal i qüestionable, esclar). A excepció d'alguna marina que em semblava francament vulgar...vos aconselle que durant la visita dugueu el telèfon mòbil ja que al final hi ha una recreació de Morning Sun (1952), la pintura que vos he posat dalt. Ací podreu fer una fotografia amb el mòbil i seguint uns passos...potser guanyar un dels catàlegs. 

Les dues anècdotes que arreplegue de la visita, fora de l'àmbit artístic-plàstic, són la trobada amb Manuel Chaves i el guardar-roba més encisador que he pogut conèixer: Pepa i jo entràrem a deixar coses. L'home era d'ulls i cabell clar, a més d'una curiosa veu molt suau:
-¿A quién de estos ángeles dejo la llave?- del guarda-roba, esclar.
-A ella.-vaig assenyalar a Pepa.
-Si me permiten, hago un juego con los números que asigno en guardarropía y los visitantes.-afegí.
-Què és?
-Asigno el número según la época en la que yo encajaría a los visitantes. 
Mentre ho deia jo vaig mirar el clauer: 056, "Què ens posarà en el 56 abans de Crist?", pensí jo.
-A ustedes las he puesto en los 50 porque me recuerdan a las actrices de Hitchcock. Me encanta esa época. También del tipo de las mujeres de Mad men.
-Uy, pues a mí me encantan las películas de Hitchcock.-comentà Pepa.
-Y usted me recuerda mucho a Christina Hendricks, en la serie.-em digué. (cosa que ja m'agradaria però tots sabem que NO és el cas, seria per les ulleres).
-Pues es muy divertido.
-Hay gente que me dice que es una chorrada.
-Son unos desaboríos.-vaig dir.

I ho pense de veres, què gent tan desagraïda i avorrida pot dir a algú tan educat que eixe joc era una ximpleria? A Pepa i a mi ens va encisar i, en bona part, també ens alegrà la vesprada. A més de sentir-nos un parell de novaiorquineses dels 50 podíem fer-ho passejant entre l'obra de Hopper! Amb què poc es pot alegrar el dia a una persona.


P.S. Recordeu que la de Hopper estarà fins el 16 de setembre, no us la podeu perdre! I si al final no es podeu desplaçar a Madrid, sempre podreu fer la visita virtual!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...