dilluns, 29 d’octubre de 2012

Antonio de Felipe


Quan algú esmena el Pop art, les imatges de Marilyn, Campbell's Soup can o Ignorància i Por (més conegut visualment que pel seu títol), etc. apareixen en la memòria visual del qui escolta el terme; això a més del nom d'artistes estrangers que fundaren el moviment com Hamilton o Lichtenstein. Malgrat tot, hi ha vida del pop art més enllà de Warhol i Keith Haring, i un dels referents mundials actuals de l'art pop és el valencià Antonio de Felipe.

Nascut a València el 1965, va desenvolupar els seus estudis a la mateixa ciutat compaginant-los amb la feina de creatiu a una empresa de publicitat, tasca que condicionaria l'estil pictòric que el marcarà fins a dia d'avui. Actualment du més de 20 anys de recorregut professional amb més de 70 exposicions individuals, tant a Espanya com a l'estranger. Entre algunes de les seues sèries més conegudes es troba la de LOGOTIPOS, VACAS o CINEMASPOP. 

Malgrat la seua extensa i cridanera producció, aquest post prefereix cridar l'atenció sobre les pintures centrades en versions d'obres consagrades de segles passats. Així doncs, és subratllable la sèrie HOMENAJE A VELÁZQUEZ, algun llenç de POPSPORT i LOGOTIPOS o la Flora de Bartolomeo Veneto que va interpretar per al V Centenario del Nacimiento de San Francisco de Borja que li va encarregar Gandia (i en la que ha canviat el manoll de flors per un gelat). Això sí, cal remarcar que Antonio de Felipe no és el primer artista contemporani valencià que es dedica a interpretar una obra consagrada. Sense anar gaire lluny, l'Equip Crònica ja va fer la seua pròpia versió de Las meninas
El valencià, més aviat que versionar una obra en el seu format complet, aprofita qualsevol dels seus personatges o elements per tal de posar-lo en relació amb elements publicitaris i del món consumista. És a dir, que cercant al seu portafolis podem ensopegar amb la Infanta Margarita de Velázquez anunciant Coca-Cola sense cafeïna amb una botella a la dreta i un ós de pelux a l'esquerra; La Font d'Ingres amb el logotip de Font Vella o la Nena exemplar exercint de mare II, de Picasso, prenent un Petit Suisse. 
Molts afirmen que l'art pop és, més aviat, una estratègia de màrqueting que una disciplina artística...d'altres opinen que la publicitat raja l'obra d'art, segons quines produccions. Qui vulga teoritzar sobre els límits de l'obra artística i la publicitària té el camí obert. Malgrat tot, considere que el resultat plàstic, la difusió d'obres consagrades (com en aquest cas) i/o la conservació de productes de l'imaginari popular que perpetuen la conservació de la memòria col·lectiva, ja resulten raons per tan sols, considerar l'art pop més enllà d'una simple eina publicitària. 

Podeu veure tota la seua obra a la seua web i, si us ve de gust estar al dia de la seua feina, podeu seguir-lo al seu twitter!

El que més m'agrada de les versions és posar-les en relació amb els originals! I sinó, compareu la versió d'Antonio de Felipe amb la pintura de Bartolomeo Veneto de 1515...


Vos convide a que doneu una ullada a algunes de les versions de l'artista pop i els seus originals! 

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Fases lunars



Una abellidora forma d'aprendre les fases lunars!

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Cigarrettes


Salutacions mandroses (molt mandroses),

Fa dos divendres vaig tornar de Madrid i a banda de trobar-me amb els arbres de l’estació arrancats pel vent, el fossat de la plaça de l’ajuntament desaparegut sota una massa de ciment, el sostre d’un comerç caigut i un munt de papers administratius universitaris amb individus humils de sesera que em duran al meu primer infart, ...anava a dir que estic contenta però és una mentida com la catedral d’Amiens...deixem-ho així. 

Després d’aquesta salutació crec que puc començar amb el post d’avui que, supose, sorprendrà a la gent que em coneix tenint en compte que sóc de la LTA (Lliga Theresiana Antitabac). Ara veurem.

Fa una setmana, così così, vaig començar a veure Mad Men. Si quelcom dels hàbits és ressenyable en aquests personatges dels anys 60, és la cigarreta constant entre els llavis, els dits i el cendrer (això per no entrar en la ingesta constant d’alcohol). De fet, el primer capítol es titola Smoke Gets in Your Eyes o El fum cega els teus ulls, i el seu cartell minimalista tan sols mostra la silueta d’un d’aquests publicistes neojorkins dels 50 (presumiblement Jon Hamm/Donald Draper) i una cigarreta. a la feina, al tren, al ginecòleg (sí, el que fuma és ell en plena exploració), en una reunió a l’oficina, al cotxe, al psiquiatra, al llit, etc. sempre duen la cigarreta. Estic gairebé tan frustrada com furiosa amb l’atractiu del tabac. No puc negar-ho, fumar i saber fer-ho amb estil (no tots tenen aquesta sort) és un distintiu d'allò que coneguem per glamour...eixa paraula que ja de per sí és bensonant i tots sabem què significa però de la qual no acabem de trobar bessona en castellà o català i que, per això, la RAE agafa tal qual de l'anglès.
No podria culpar, tant com a la d'ara, a la gent de 40 anys ençà que es posara a fumar per la influència familiar, social o cultural. Que fóra un estatus no ho pot negar ningú i, de fet, grans icones de la gran pantalla com Humphrey Bogart, Gary Cooper, la grandiosa Vivien Leigh, John Wayne o Robert Taylor eren complexes de recordar sense el seu cigarret a la mà. Això sí, tots morts per malalties derivades del mateix.

Sols és un inici, però m'agradaria escriure més al respecte...


P.S. Si voleu mantindre aquest glamour, féu-ho amb cigarretes electròniques per favor.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...