diumenge, 15 de desembre de 2013

Per què no menge carn?


No menge carn.
Açò és quelcom que gairebé sap tothom que m'envolta i que gairebé sempre ha causat debat allà on ho he dit. Algunes de les preguntes que sorgeixen són: I vistes cuir? I empres cosmètics testats en animals? No et mancaran proteïnes? i un llarg etc. La resposta a totes les preguntes és negativa, per suposat. Vigile la roba que duc, no compre cosmètics que testen en animals i no em manca cap tipus d'aminoàcid o similar.
Avui una amiga m'ha enviat un article molt interessant que respondria a moltes de les preguntes que amics, companys i coneguts em fan al respecte i que reproduïsc a continuació. Espere que algú done un cop d'ull ili queden més clars els motius pels que prefereix una dieta sense carn perquè, he de ser honesta, és un tema que em posa força nerviosa i em costa argumentar-lo amb tremp.


Per què volem als gossos i ens mengem als porcs? 

Imagine que uns amics el conviden a casa a sopar. El plat principal és un estofat de carn que fa olor bé i està deliciós. Mentre ho gaudeix li pregunta als seus amfitrions per la recepta."Agafes un quilo de carn de Golden retriever, marinada des de la nit ...", li contesta el seu amic. "Golden retriever? " Si vostè és com la majoria de les persones que viuen a Occident, probablement es sentirà malament davant la idea d'estar menjant-se un gos cuinat ". Fins i tot sentirà fàstic, " perquè els gossos no mengen ". Una reflexió que resumeix bé el títol del seu llibre, Per què estimem els gossos, ens mengem als porcs i ens vestim amb les vaques (Editorial Plaza i Valdés, col·lecció Liber Ànima), que acaba de ser publicat en castellà i recull les investigacions que l'autora va realitzar durant la seua tesi doctoral. "Menjar animals o no fer-ho és una tema de justícia social ", afirma Melanie Joy. Si els seus amfitrions li diuen que és una broma, i que en realitat han servit un estofat de vedella, seguiria menjant ?, se sentiria millor ? Probablement sí, perquè "si vostè és com la majoria de les persones, quan s'asseu davant un estofat de vedella no veu la imatge de l'animal del qual procedeix la carn. Només veu" menjar ", de manera que se centra en el gust, en l'aroma i en la textura ". 

Així comença la psicòloga nord-americana Melanie Joy seua reflexió sobre per què la nostra cultura ens permet menjar alguns animals sense contemplacions, mentre ens insta a que considerem altres espècies com a mascotes i, com a conseqüència d'això, la idea de causar patiment ens causa malestar. Melanie Joy ha encunyat un terme, el carnisme, per denominar "el sistema de creences que ens condiciona a menjar uns animals determinats". I és que, segons sosté, "en la major part del món actual les persones no mengen carn perquè ho necessiten, sinó perquè decideixen fer-ho. I les decisions sempre es deriven de les creences ". La seua transició cap al veganisme, relat , va ser gradual : "Primer vaig deixar de menjar carn, després ous i llet ... " Fins que amb els anys es va convertir en vegana. "No necessitem carn per sobreviure, ni tan sols per mantenir-nos sans ", assegura Joy, que en el seu llibre posa com a exemple " els milions de vegetarians sans i longeus que així ho han demostrat" ​​i defensa una dieta varietats i la ingesta de proteïnes d'origen vegetal per satisfer les necessitats nutricionals del cos. Als seus ulls, beure llet o menjar ous és tan desagradable com per a qualsevol occidental pot resultar menjar carn de gos. 

Ni més ni menys que 10.000 milions d'animals moren cada any només als EUA per al consum humà, una xifra que es doblaria si incloem les espècies animals marines destinades a l'alimentació. En la seua obra, Joy també denuncia les dures condicions de treball a què estan sotmesos molts dels treballadors d'explotacions ramaderes i de la indústria càrnia als EUA, als que anomena " les altres víctimes del carnisme". Durant la investigació que va realitzar per a la seua tesi doctoral, la psicòloga va entrevistar a tota mena de persones : vegans, vegetarians, carnissers, persones que treballaven en la indústria de la carn ...Tots ells, afirm, compartien una experiència semblant sobre la consideració d'espècies com animals de companyies o aptes per al consum. "El carnisme és un sistema de creences invisible i el treball de Melanie Joy està permetent donar-li visibilitat. Un cop coneixem aquest sistema tenim la llibertat de decidir ", explica Javier Moreno, d'Igualtat Animal, l'organització de defensa dels drets animals a la qual aniran destinats els beneficis de la venda d'aquesta obra. 

Joy, professora de psicologia i sociologia a la Universitat de Massachusetts (Boston, EUA), és vegana, és a dir no consumeix cap producte d'origen animal. Però no sempre va ser així. Segons confessa, quan era adolescent gaudia menjant tot tipus d'aliments i era una fanàtica de la pizza amb quatre tipus de carn i extra de formatg . " Com la major part de la gent, m'agradaven els animals i no volia que patissin encara que jo mateixa participava en un sistema que cometia atrocitats i que anava en contra dels meus valor . Quan menjava animals deixava enrere l'empatia ", reflexiona. Poc a poc vaig començar a interessar-me per la informació que sempre havia estat aquí i vaig saber que hi ha milions d'animals que estan patint de manera completament innecessària. Em vaig adonar que jo havia contribuït al problema i vaig voler ser part de la solució", recorda. La seua transició cap al veganisme, relata, va ser gradual : "Primer vaig deixar de menjar carn, després ous i llet ... " Fins que amb els anys es va convertir en vegana. 

Les tres N : Normal, natural i necessari.
"El carnisme ens ensenya a no pensar, a no sentir res cap a aquests animals. Menjar carn es considera un fet, no una elecció", assegura. I aquest convenciment, continua, s'ha aconseguit gràcies a un sistema que justifica el consum de carn a través de la repetició del que ella anomena les tres N : menjar carn és normal, natural i necessari. Les mateixes n que, segons denuncia, s'han fet servir al llarg de la història per permetre i justificar l'esclavitud, el racisme o la dominació masculina. I és que per Joy " al carnisme és una ideologia violenta, un sistema de pressió, un mecanisme que distorsiona la nostra relació amb els animals". "La majoria de nosaltres creiem que menjar carn és natural perquè l'ésser humà caça i consumeix animals des de fa milers d'any . I certament, la carn ha format part de la nostra dieta omnívora durant almenys dos milions d'anys. Però l'infanticidi, l'assassinat, la violació i el canibalisme són, com a mínim, tan antics com el consum de carn i, per tant, podríem argumentar que també són naturals. Però no apel·lem a la història d'aquestes conductes per justificar ", defensa en el seu llibr . Naturalment, en altres països la percepció que tenen els seus ciutadans sobre quins animals són comestibles és diferent a la nostra i per a ells també seria impensable ingerir algunes de les espècies habituals en la nostra dieta. Per exemple, la vaca és sagrada a l'Índia, mentre que en altres països els insectes es consideren una important font de proteïnes i el seu consum és habitual. En algunes zona d'Àsia, com la Xina i Vietnam, molts ciutadans mengen gossos sense contemplacions, tot i que també hi és freqüent tenir-los com a animal de companyia. Com destaca Javier Moreno, " distingeixen entre els gossos que van a destinar-se al consum humà i els que es consideren mascotes". 

Joy, que porta tres anys viatjant pel món i explicant en fòrums internacionals què és el carnisme, està convençuda que la major part de la gent no és conscient de les terrible s condicions en què viuen els animals destinats a convertir-se en aliments. Per això, l'autora es mostra satisfeta pel descens del consum de carn que s'ha registrat per primera vegada als EUA, on cada ciutadà menja aproximadament 100 quilograms de carn a l'any. No obstant això, segons aquest descens no és només atribuïble a una major conscienciació sobre el patiment dels animals, sinó també al fet que la gent cada vegada és més conscient dels contaminants que ingereix quan prenen carn : " Sol estar amanida amb hormones sintètiques, dosis massives d'antibiòtics, pesticides, herbicides i fungicides tòxics ", denuncia al seu llibre. 

L'autora confia que la seua obra, que ha estat traduïda a nou idiomes, contribueixi a que la gent s'aturi uns instants i reflexioni sobre per què mengem algunes espècies animals i altres no. Tenir informació sobre les condicions en què viuen milions d'animals destinats al consum humà, sosté, els ajudarà a decidir de forma conscient i amb llibertat : "Sense consciència no hi ha elecció lliure", afirma. Perquè, com diu la cita de Mahatma Gandhi que ha escollit com a obertura del seu llibre, "podem mesurar la grandesa i el progrés moral d'una nació per la manera en què tracta als seus animals".

dimecres, 27 de novembre de 2013

La vida secreta dels gossos



Ningú pot negar que els humans adorem als gossos. Homes i gossos vivim junts des de fa milers d'anys, però quant sabem realment de l'anomenat millor amic de l'home? 
Aquest documental utilitza les tècniques cinematogràfiques més avantguardista per ficar-se en la pell dels nostres companys més estimats i poder mostrar els seus súper poders sensorials, el seu extraordinari comportament i la seva lleialtat incondicional, però, sobretot, per entendre la seua relació amb nosaltres. Així, el documental revela la manera en que els gossos ens entenen, ens estimen i, en alguns casos, ens poden salvar o millorar la vida, en una relació que resulta mútuament beneficiosa. Seguint un cadell des del seu naixement fins a la maternitat, aquesta bella pel·lícula també mostra històries sorprenents de com els gossos passen de ser petites criatures indefenses-sordes i cegues en el moment del seu naixement-a sofisticats animals.



dimarts, 26 de novembre de 2013

...and try to keep calm



Annabel Lee

It was many and many a year ago,
In a kingdom by the sea,
That a maiden there lived whom you may know
By the name of ANNABEL LEE;
And this maiden she lived with no other thought
Than to love and be loved by me.

I was a child and she was a child,
In this kingdom by the sea;
But we loved with a love that was more than love-
I and my Annabel Lee;
With a love that the winged seraphs of heaven
Coveted her and me.

And this was the reason that, long ago,
In this kingdom by the sea,
A wind blew out of a cloud, chilling
My beautiful Annabel Lee;
So that her highborn kinsman came
And bore her away from me,
To shut her up in a sepulchre
In this kingdom by the sea.

The angels, not half so happy in heaven,
Went envying her and me-
Yes!- that was the reason (as all men know,
In this kingdom by the sea)
That the wind came out of the cloud by night,
Chilling and killing my Annabel Lee.

But our love it was stronger by far than the love
Of those who were older than we-
Of many far wiser than we-
And neither the angels in heaven above,
Nor the demons down under the sea,
Can ever dissever my soul from the soul
Of the beautiful Annabel Lee.

For the moon never beams without bringing me dreams
Of the beautiful Annabel Lee;
And the stars never rise but I feel the bright eyes
Of the beautiful Annabel Lee;
And so, all the night-tide, I lie down by the side
Of my darling- my darling- my life and my bride,
In the sepulchre there by the sea,
In her tomb by the sounding sea.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

dilluns, 21 d’octubre de 2013

diumenge, 6 d’octubre de 2013

Woody Allen


"Quan era alumne, em van fer fora del col·legi per copiar a la prova de Metafísica. Vaig mirar en l'ànima del meu company de pupitre." 

(Annie Hall, 1977)


dimecres, 4 de setembre de 2013

T.R.A.N.S.I.T.



Bona nit!

Ahir un amic cinèfil-frikarro-realitzador em va passar alguns curtmetratges d'animació dels que és una autoritat en el tema! Entre tots els que vaig veure i que aniré publicant per ací, em va encisar especialment el següent: T.R.A.N.S.I.T., de Piet Kroon.

Els curtmetratges d'animació es presten especialment a la mancança de diàlegs, cosa que m'entusiasma ja que demostra la quantitat de recursos de què disposem i les coses extraordinàries que es poden fer amb ells amb una mica de creativitat. És així com T.R.A.N.S.I.T. conta, sense diàlegs parlats, la història d'Emmy, una dona enamorada de dos homes diferents, Oscar i Felix que configuren un turbulent triangle amorós. El director relata a través de salts en el temps les vivències de la citada dona mitjançant una maleta plena dels adhesius trets dels llocs on ha estat i que serveixen d'enllaç entre les escenes en un exercici de narració inversa, ambientant la trama en els anys 20.
Piet Kroon dirigeix ​​a set animadors diferents, que s'encarreguen de cadascuna de les diferents seqüències que formen el curtmetratge, el que contribueix a crear un cert distanciament entre les escenes que ressalta el canvi de marcs temporals.

Paga la pena és una de tantes petites obres d'art.



dimecres, 28 d’agost de 2013

Good guys



Açò és fantàstic!

Parle molt seriosament. M'encanta quan surten vídeos provocadors per tal d'explotar comercialment un producte i que, no sols aconsegueixen arribar a tot el món sinó que aconsegueixen alçar un flemàtic debat al seu voltant que només dóna més difusió al producte en qüestió.

És el cas de Blurred Lines, una cançó de lletra execrable acompanyada d'un videoclip igualment miasmàtic. És de Robin Thicke i compta amb la col·laboració de T.I. i Pharrell.

Part de la lletra és aquesta: 

You the hottest bitch in this place

One thing I ask of you
Let me be the one you back that ass to
Go, from Malibu, to Paris, boo
Yeah, I had a bitch, but she ain't bad as you
So hit me up when you passing through
I'll give you something big enough to tear your ass in two
Swag on, even when you dress casual
I mean it's almost unbearable
In a hundred years not dare, would I
Pull a Pharside let you pass me by
Nothing like your last guy, he too square for you
He don't smack that ass and pull your hair like that

Bla bla bla ...

Per a mi és complex decidir que és pitjor de tot, si la lletra, si el fet que les xiques apareguen despullades amb una intencionalitat totalment sexista, si els ridículs balls (perquè mira que són ridículs) que els fan fer, etc. No sabria per on començar.

El millor és que sóc una de tants milers que no havera sabut de qui era la cançó (em sonava la melodia) ni res de res. El problema és el de sempre: quelcom censurable pel tracte de la dona surt al carrer i alça rebombori. Si ho deixem passar és greu pel que fa a l'admissió del producte com a tal però aconseguim no donar-li difusió. A l'inrevés, bé, és el que tenim ara per ara. Fixeu-vos que jo mateix estic fent un post al respecte! Això sí, el faig perquè m'encanten les seues paròdies...

Ací vos deixe la meua versió preferida per Mod Carousel amb Caela Bailey, Sydni DeverauxDalisha Phillips:



Més avall podeu trobar la versió original així com la versió "censurada" del mateix autor. Sé que les buscareu sinó les haveu vist ja (cosa fàcil després del rebombori amb la Miley Cyrus) així que les deixe.


dilluns, 12 d’agost de 2013

Love of pugs

Aquest dibuix tan fantàstic és de Gemma Correll!

Que gaudiu d'una bona vesprada ;D!

diumenge, 11 d’agost de 2013

Fallen Princesses

 


Salutacions!

No sé què tinc que quan algú es dedica a reinterpretar les princeses Disney em torne boja perduda! M'encanta! És quelcom que m'entusiasma, ja siga per a bé o per a mal.

La qüestió és que m'han arribat (molt afortunadament) les images de Fallen Princesses, un projecte de l'artista candiense Dina Goldstein, en el que els finals feliços de la Ventafocs, Ariel, Bella i companyia se'n van en orris després de l'idealitzat final que tots coneguem.
Blancaneus esdevé una mestressa de casa amb quatre fills escandalosos i un príncep absorbit per la cervesa i la televisió, la Ventafocs es troba immersa en una depressió que ofega en l'alcohol d'un bar de carretera, Bella intenta fer honor al seu nom a colp de bisturí i la Caputxeta Roja es troba atrapada en una malaltia obesa de tant de cruspir-se el menjar ràpid que duia per a sa iaia.
D'una forma més dramàtica veiem en plena sessió de quimioteràpia a Rapunzel que s'ha quedat calba, Jasmine armada en meitat d'un conflicte bèl·lic, la Bella Dorment...dormint en un geriàtric on el seu príncep pinta canes i a la sirena Ariel com a espectacle d'un aquari.
La inspiració d'aquestes curioses versions ve de l'obsessió de la filla de Goldstein per les princeses i el fet que li fos diagnosticat càncer a la seua mare. «Les dues coses van xocar i van fer que em preguntés com seria una princesa si hagués de bregar amb malalties, problemes econòmics o senzillament amb el pas del temps», ha declarat l'artista.

Em fa especialment gràcia que, en cercar les imatges de Goldstein, he trobat altre projecte anomenat de la mateixa forma però on les princeses estan literalment "Fallen"! El podeu veure picant ací.

A la propera promet portar-me millor i oferir un post amb l'obra per a Disney d'Anne Leibovitz.

Ací baix teniu la resta.

Que passeu bon diumenge!


dimecres, 7 d’agost de 2013

Marràkeix


Bona vesprada mandrosil!

Dic bona vesprada per dir alguna cosa ja que el ponent que hui fa a Sueca esdevé més insuportable, si cap, l'agost valencià adobat amb la nostra típica humitat arrossera. En fi. Un estiu a Sueca sense queixar-me públicament de la calor no és un estiu.

Fa una setmana vaig estar de viatge amb Emili al Marroc. Tinguèrem la grandíssima sort de tindre uns amfitrions de primera com Núria i Natanael que ens dugueren per tot arreu i ens descobriren els contrastats racons de la terra que tant va encisar als vuitcentistes. Estiguèrem a l'acolorit Marràkeix, el genuí Taroudant, l'enorme ciutat portuària d'Agadir, la platja verge i l'interminable oceà Atlàntic de Massa, a més d'altres poblets més menuts.

A més a més, podem presumir de gaudir de l'autèntic Marroc ja que menjàrem els típics tajins elaborats per una cuinera marroquina, visitàrem el mercat setmanal de Taroudant ("secció d'oportunitats", inclosa), assistírem a un hammam autèntic (no pas a un occidentalitzat) on vaig patir l'exfoliació corporal més corrosiva de ma vida (també la més eficaç) i visitàrem raconets tan curiosos com una de les cooperatives d'oli d'Argània.

De les fotos que vaig fer em quede amb aquesta de la dona venent ventalls de vímet pels carrerons de Marràkeix. És una ciutat molt turística però trobe que la imatge que teniu a dalt és altament atemporal (anem a obviar els turistes de darrere de la dona) i, de totes totes, és un quadre que, m'agrada pensar, es trobarien Delacroix o Fortuny en el seu dia.



dilluns, 15 de juliol de 2013

dimecres, 5 de juny de 2013

XSSMLXLXXL



L'empresa sueca H&M torna a trencar motlles, ja que la casa de moda ha triat una de les campanyes més comentades de la temporada: el catàleg de peces de bany està protagonitzada per les corbes femenines de la 38 en amunt. D'una banda, Beyoncé és escollida pel seu cos de diavolo que poc té a veure amb les formes esquelètiques que podem veure encara en moltes passarel·les i editorials de moda. I d'altra banda, les de la model de talles grans Jennie Runk.



Per a la major part de la gent aquest tipus d'acció és positiva, ja que fomenta una bellesa real i l'autoestima de les dones reals que no tenen cossos de top model. Malgrat tot, no han faltat les reaccions i les crítiques dels que acusen la firma sueca d'estar promovent l'obesitat! Quina bogeria! El 2009, en declaracions a la web StyleList, la model Runk va afirmar que la seva intenció al participar en el negoci de la moda era "crear un moviment perquè cada dona estimi i abraci el seu cos sense importar com sigui", i es va mostrar molt crítica amb el sector de la moda, no sense raó: "la moda i la publicitat només retrata un tipus de cos de dona: molt alta i molt prima. No només penso que hauria d'haver més models de talles grans en el món de la moda, sinó que també hauria d'haver més de talles petites, embarassades, racials ... Crec que cada dona hauria de ser representada amb igualtat: totes som guapes a la nostra manera ". 


L'edició italiana de Vogue també va llançar fa un parell d'anys un reportatge fotogràfic amb models de la talla XL amb llenceria. Són fantàstiques! Si voleu veure-les piqueu ací baix:

dimecres, 22 de maig de 2013

dijous, 2 de maig de 2013

Exfoliant/Hidratant contra la tauromàquia



Salutacions!

Lush, un punt de compra cosmètica natural, ecològica, de comerç just i defensora dels animals i la natura, ha tret dos productes en una campanya antitaurina amb AnimaNaturalis, que bona falta que fa en aquest país. Tot l'import, excepte l'IVA, va a la campanya! Lush no es queda res!

Són el Charity pot d'hidratant i l'exfoliant Arena contra la tauromàquia!

Jo ja tinc l'exfoliant! Només costa 2,50 euros i el podeu gastar molts cops!
El seu color roig representa la sang del pobre animal sobre l'arena que ha d'agonitzar davant d'un grapat de gentola mentre aplaudeixen la tortura. I dic un grapat perquè el 73% de la ciutadania o està en contra o li és indiferent, així i tot, el govern ignora les xifres per malgastar 500 milions d'euros en el patiment animal.
Animeu-se a aportar el vostre granet d'arena, sobretot perquè si vos agrada prendre color a l'estiu l'heu d'exfoliar un mes abans i hidratar-la bé per a agafar un color bonic! 

Per a emprar-lo només heu de mullar el cos, tallar un trosset del producte i desfer-lo a la mà i barrejar-lo amb sabó o amb aigua. Passeu-lo pel cos i després aclareu.

La venta és exclusiva en Maig i Juny!

En el següent enllaç podeu aportar la vostra signatura! I ací podeu llegir el comunicat de Guillermo Amengual, coordinador de la campanya a Espanya.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Coco Mademoiselle


Bona nit!
Malgrat dur ja molt de temps en antena, avui vos duc Coco Mademoiselle.
M'encanta aquest anunci. Bé, m'encanten tots els anuncis de Chanel, però a aquest li tinc especial afecte: Coco Mademoiselle, protagonitzat per Keira Knightley.
L'actriu es desvetlla pel matí, entre llançols. Es lleva per sortir en moto a través dels carrers emblemàtics de París enfundada en un elegant disseny. Tota l'acció està vetllada amb tons beiges i roses molt pastel, de polvorera. Un cop dins de la sessió fotogràfica, és un anar i vindre de dispars i flashos sobre un llit. A meitat  sessió, la model es queda sola amb el fotògraf i s'acosta sensualment demanant-li que tanque la porta. Quan ell es torna, Keira ja ha desaparegut i el mira desafiant des del seient de la seua moto.
Aquest anunci ha estat prohibit a la televisió per a nens després de que la Advertising Standards Authority (ASA) el va considerar massa "sexualment suggerent" per als espectadors joves.
Tot açò perquè a l'anunci per al perfum es mostra a l'actriu sent fotografiada en un llit, deixant al descobert les seves espatlles per la càmera. En un moment el fotògraf baixa la cremallera de les botes, i sembla a punt de besar-la. 
Chanel va defensar l'anunci, dient: "El fotògraf va a ajudar a l'actriu treure les botes, en lloc de la roba, com a part d'un canvi de vestuari durant la sessió de fotos". Descrivint Knightley com a "juganer i sensual" en lloc de "obertament sexual", Chanel va dir que va dir que l'anunci estava en línia amb les expectatives de la majoria dels espectadors de la publicitat de perfum i que per tant estava programat adequadament.



Si voleu veure el behind the scenes, piqueu ací! És molt recomanable!

dilluns, 8 d’abril de 2013

Rhinocerotis



Bona setmana!

dilluns, 25 de març de 2013

Thank you


Buona sera!

Avui vos duc un capítol de Hora de aventuras, una sèrie de d'animació demencial (totalment dirigida a adults).
Entre tots els capítols (d'una durada de 10 minuts) hi ha un que em sembla una joieta i que, la veritat, s'allunya de la tònica general: Thank you.
Vos recomane el seu visionat!

Besos mandrosos!



dimecres, 13 de març de 2013

Audrey



Bon dia!

Abans que res, ja sé que els mitjans de comunicació han estat bombardejant amb aquest tema la setmana passada (o l'altra). No obstant això, no podia deixar de dedicar un post a un anunci tan ENCISADOR!
Com supose, i no aniré errada, que molts ja l'heu vist, tot i així:

Ja fa 20 anys ençà que Audrey Hepburn va deixar aquest món. No sols va deixar pel·lícules memorabilíssimes sinó que va establir un nou prototip de bellesa que marcà la diferència entre les volumètriques pin-ups com Bettie Page o Marilyn, ja que Hepburn era molt prima, no gaire alta i de somriure tímid. Es va distingir per la seua discreció i elegància, tot un encant, vaja! 
És per açò que la marca britànica de xocolata Galaxy l'ha ressuscitada en un anunci publicitari ubicat ala Itàlia dels 50 mitjançant una doble i tècniques digitals. En ell, Audrey es troba atrapada en un autobús turístic al acosta d'Amalfi perquè un accident amb un fruiter que ha escampat la mercaderia per l'asfalt impedeix el pas del vehicle. És aleshores quan apareix un atractiu conductor amb un descapotable que s'atura al costat de la seua finestreta i la convida a dur-la. L'actriu baixa i, posant-se al seient de darrere davant la sorpresa del xic, agafa un tros del xocolate anunciat.

No és el primer anuncia post-mortem de la celebritat(de la marca roba GAP ja la va aprofitar)  però sí el més aconseguit. 

Així doncs, vos deixe l'anunci ací baix:


dilluns, 11 de març de 2013

Tweed run


Salutacions!

Aquesta setmana he descobert una iniciativa fantàstica: el tweed run.


El Tweed Run, és un passeig amb bicicleta en grup a través del centre de Londres, en què els ciclistes han de vestir amb roba tradicional britànic de ciclisme, particularment amb pantalons bombatxos de tweed. Qualsevol bicicleta és acceptable en el Tweed Run, però, òbviament són preferibles aquelles bicicletes clàssiques d'època. El primer Tweed Run es va dur a terme a Londres el 24 de gener de 2009 i fou organitzat pel London Fixed Gear.


A juny hi haurà una a Madrid, així que ja sabeu: http://tweedridemadrid.com/

Ací vos deixe una petita guia per vestir a l'estètica britànica de l'època :D!


dijous, 7 de març de 2013

El camino de la espada




Situada a una Espanya del 2015, El camino de la espada és una distòpia ubicada a un futur immediat, conseqüència directa de la crisi que actualment pateix el país, fruit d'un sistema caduc, la mala gestió i la constant corrupció. Vaja, qualsevol semblant amb la realitat és pura coincidència!
Allunyada del perfil distòpic de Un món feliç o Farenheit 451, l'autor presenta una societat esclavitzada on els bancs han deixat d'acumular immobles per a explotar als propis ciutadans en un règim de treballs forçats a canvi de deixar-los les vivendes. Entre la censura, la repressió bancària-empresarial i l'asfíxia social, Riambau Berenguer ens presenta a Martín, un professor d'història que combina la tasca universitària amb la docència de l'esgrima a una acadèmia heretada de la tradició familiar. De cop i repent, just quan Martín veu com l'acomiaden de la universitat i com el banc comença a assetjar-lo, descobrirà l'existència d'un club secret al marge de la llei que organitza duels a espasa...

El plantejament del país dut al pitjor extrem a causa de l'actual crisi, la informació dosificada mitjançant les planes del la premsa repartides al llarg de la trama, la descripció d'espais familiars a València i les peripècies del protagonista, fan del primer llibre de Riambau Berenguer, una lectura interessant i atractiva!

Us convide a que entreu a la seua web i que es féu amb l'obra just picant ací.

dimarts, 5 de març de 2013

TIERRA SECA




Tierra Seca

"El aumento de los beneficios y la competitividad entre las grandes multinacionales, obliga a una explotación intensiva de la sociedad y su entorno, lo que lleva al agotamiento de los recursos y la desigualdad. Tierra Seca, una tierra que no produce nada."


Aquest curtmetratge és creació de dues ments preclares del sud de les que podem esperar grans coses: David Heredia, i Juan Francisco Blanco Jiménez. Està filmat a El Arrecife i classificat com a gènere històric/documental, la qual cosa és més que significativa donat el seu contingut.
Del polsim alçat pel pas dels tractors per un camp àrid, estèril de fruits i de terra seca, sorgeixen dues veus sota barrets de palla a través pels que es filtren petits raigs de Sol. Són exposicions de les actuals circumstàncies, el western d'avui, a cadascú com les viu, construïdes per treballadors, sense cap additiu demagògic ni enginys lèxics. L'única concessió literària esta concedida amb l'excel·lent tria de El canto de la Sierra (1988), de José Domínguez Muñoz "El Cabrero".

Estan participant al http://www.jamesonnotodofilmfest.com/, concretament piqueu ací.





dissabte, 2 de març de 2013

Lettera 22


Imatge extreta del tumblr Baul de perdularia, un microblog-magatzem-bagul desastre (en el millor dels sentits) d'imatges i vídeos molt recomanable!

Bon cap de setmana!

dissabte, 23 de febrer de 2013

Frontier Psychiatrist


Aquest demencial i genial videoclip me l'ha descobert, com no podia ser d'altra forma, LaiO!
Es tracta del vídeo fet per a la cançó "Frontier Psychiatrist", de The Avalanches.
El grup australià té un estil de música electrònica. Aquesta cançó va ser produïda pels membres del grup Chater Robbie i Seltmann Darren, sota l'àlies Bobbydazzler, per a l'àlbum de debut del grup Since I Left You

El videoclip, dirigit per Kuntz i Maguire, va ser estrenat amb gran èxit per part de la crítica. 
No puc acabar d'expressar perquè m'entusiasma tant, si és pel iaio tortuga, per la dentadura al got, per la titella coco, pel cor dels fantasmes, per l'estètica, per la fotografia, etc., vaja, que no m'acabe de decidir!

No us el podeu perdre!



dijous, 7 de febrer de 2013

Grip frankensteiniana


dimecres, 30 de gener de 2013

Retall



"Me atormenta tu amor que no me sirve de puente porque un puente no se sostiene de un solo lado, jamás Wright ni Le Corbusier van a hacer un puente sostenido de un solo lado."


dissabte, 26 de gener de 2013

Retorn



Salutacions post-examinals!

Ahir vaig finir els exàmens, avui me'n vaig al cinema i la setmana que ve lliure per a poder veure totes les pel·lícules que no he visionat durant el meu enclaustrament, capítols pendents de les meues sèries preferides, sortir a fer esport i llegir bona cosa!
Normalment aprofite èpoques d'exàmens per a escriure algun post però enguany m'he dedicat a fer el treball d'una assignatura en un bloc nou, per la qual cosa ja tenia feina (un cas molt clar d'infidelitat blogaire). Si voleu donar-li una ullada: Una educación televisiva.

Vos desitge a tots molt bon cap de setmana!


P.S. El gif no té absolutament res a veure en el post. L'he posada perquè m'encanta i me la va enviar la meua estimadíssima Little Carmesina a la que em mor per veure per compartir converses i un te com cal! Bé, pensant-ho millor...podria dir-se que són les meues expressions cada cop que m'havia d'enfrontar als apunts d'un nou examen...

dijous, 10 de gener de 2013

Miquel i les correspondències



Segurament la següent entrada és la que més etiquetes té de totes les que he fet fins ara, però és que Miquel era molt i abarcava tots els sentits. Avui, 10 de gener de 2013, Miquel hauria complit 60 anys. Per això s'ha inaugurat una exposició a Sueca en homenatge a un dels treballs en sèrie que millor han demostrat l'abast del seu art i l'estima pels seus: 

L’any 2009, arran d’una delicada intervenció quirúrgica als ulls, Miquel va haver d’iniciar un llarg període de convalescència. Durant aquest temps de consegüent introspecció, inevitable en un home actiu i amb gran sensibilitat artística com ell, el seu impuls creador va continuar produint fruits, entre ells una extensa sèrie d’autoretrats dibuixats al carbó i tinta sobre paper. La seua generositat i la seua capacitat d’estimar el van dur a regalar-los, personalitzats i amb una dedicatòria, a més de 70 amics i amigues per als seus aniversaris.
Aquesta exposició presenta els originals de Miquel, acompanyats en molts casos de respostes (interpretacions, utopies, somnis, desitjos, passions, regals…) que han realitzat per a l’ocasió les persones obsequiades. Una mostra bidireccional d’afectes paral·lels per a correspondre a l’amic i company. 

És per tot açò que l’exposició ha recorregut els llocs que més s’estimava: Ca Revolta, La Granja de la Costera, ara Sueca i arribarà a altres indrets com Palermo i més ciutats europees, totes elles, indrets on Miquel va arrelar com pocs saben fer.

La inauguració ha plenat la sala d'exposicions de gom a gom, tot gent estimada i estimant de l'hometajat; s'han llegit petits discursos sentits i amb poesia, Voro Garcia i Àngel Guillem han fet un duet de trompeta i guitarra, el cor de cambra Madrigal ha cantat i Rosanna Guillem ha repartit unes galetes en record de l'esdeveniment amb un dels dibuixos imprès. Després, cada assistent ha agafat una de les espelmes repartides per la sala, l'ha encesa i la dipositada al sòcol sota qualsevol de les pintures. La majoria d'animetes han romàs baix de les fotografies de Miquel.


L'exposició ha estat comissariada per Miquel Llàcer, Vicent Ferri, Rosa Roig i Teresa Llàcer. No obstant això, la idea seminal fou d'un dels amics de Miquel, Eduard, i duta endavant per qui fou i és companya de vida de l'artista sent impossible conéixer i reconéixer un sense l'altre, Conxa.

M'agradaria molt que passàreu i féreu una ullada, encenguèreu una espelma i la dipositàreu sota alguna de les obres. Estarà a la sala d'exposicions Els Porxets de Sueca fins el diumenge 20 de gener.

Bon cap de setmana!


Les fotografies són de Rosanna Guillem.

dimarts, 8 de gener de 2013

L'empenta de gener


Salutacions des de la falda de la costera de gener! 

He tornat de vacances (com tots, vaja) i m'he plantejat el que tots els anys: fer règim. Afortunadament, vaig acompanyada d'una amiga i ho fem plegades :D! Aquest any vaig a intentar agafar-ho amb tranquil·litat i distraure'm fent els treballs per a classe...ais! De vancances a exàmens i dieta!

Per a tindre i donar aquesta empenteta que a tots ens manca en aquesres dates, he agafat aquest cartell de la web de Mr. Wonderful, que visite setmanalment i és molt recomanable!

Bon gener a tots!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...