divendres, 26 de desembre de 2014

Marie Antoinette, Carnet secret d'une Reine

Està clar que el meu estimat Benjamin Lacombe vol arruïnar-me amb aquesta meravella Marie Antoinette, Carnet secret d'une Reine....

BON NADAL!



diumenge, 23 de novembre de 2014

Potty-Mouthed Princesses



I love pink, I love makeup, everyday dress shoes with heels and I usually pass on laughing. On one hand, some people think I'm a silly little princess and little knowledge ... that is when becomes a potty-mouthed princess. Moreover, if I wear flat shoes and I wouldn't wear makeup me, I would be more introverted, some people think I'm less feminine ... then that would be a potty-mouthed princess again. And finally, just for being a woman, there are social sectors have established that charge less for the same job as a man does, if I say something offensive and sexist to me I've searched and I live in the shadow of the male ... definitely I become a potty-mouthed princess. We recommend watching all of this campaign starring potty-mouthed girls dressed in princess ... unfortunately still necessary warnings like these.

 

dijous, 11 de setembre de 2014

Supervenus




Supervenus és el curt del realitzador francès (París) Frédéric Doazan guanyador del 17è Festival de Curts de Brussel·les.
Amb aquest curtmetratge l'autor denuncia la societat occidental que imposa uns cànons de bellesa incompatibles amb la salut física i psicològica. Es promouen trastorns com l'anorèxia i l'addicció a la cirurgia estètica i la dismorfofòbia tant en homes com dones. 
Prenent com a punt de partida a la dona "lambda", amb anatomia característica d'un cos femení, avança pel camí de la dona moderna: maquillatge, bisturís, liposuccions, extracció de membres i altres. Es tracta d'imposar les exigències de la imatge i la cura física buscant l'eterna joventut.
Mitjans francesos han qualificat el curtmetratge com "una forma intel·ligent" de denunciar els "dictats de la bellesa" que regularment s'enfronten les dones en revistes, publicitat i mitjans de comunicació de tot tipus.

El seu visionat és completament imprescindible!

En cas que no vos el deixe veure piqueu ací.

Sin palabras



Bona nit,

Sin palabras és una obra que, l'artista Roger Olmos i la Fundació FAADA han realitzat, al costat de Logos Edizioni, un llibre que amb imatges i poques línies vol sensibilitzar els humans de tota edat cap als altres animals amb els que compartim el planeta: per conèixer-los, respectar-los i protegir-los. Un llibre que ens porta a reconsiderar les nostres eleccions, que de vegades només són una conseqüència de la nostra manca de reflexió sobre el que hi ha darrere del món de la moda, de la indústria alimentària o de l'entreteniment. 
Tots els beneficis de la venda del llibre es destinaran al treball de protecció dels animals de FAADA. És un treball més que recomanable.

Ací el Facebook de Roger Olmos.

Si voleu donar una ullada al llibre, al següent vídeo podeu veure'l:


dilluns, 4 d’agost de 2014

Carla,... Guido, Guido, Guido


Salutacions des de la cambra de gel,

Ni sóc fan de Nine ni de Penélope Cruz, no obstant això, sóc terriblement entusiasta del seu número musical a la pel·lícula. 
El vestuari és fantàstic, el decorat amb un parell de cortines sobre negre a joc amb el conjunt de llenceria està més que ben resolt, l'escena  és força sensual i el més important: tot és rosa. 
No diré gaire més avui, simplement vos deixe el fragment del filme...

Guido... 
I was lazing around my bedroom 
When an idea occured to me 
I thought you might be 
Wondering about. 
Guido... 
Who's not wearing any clothes?
 I'm not, my darling. 
Who's afraid to kiss your toes?
 I'm not. Your mama, dear, is blowing into your ear 
So you'll get her loud and clear. 
I need you to squeeze me here 
And here 
And here... 
Coochie coochie coochie coo... 
I've got a plan for what 
I'm gonna do to you So hot! 
You're gonna steam and scream 
And vibrate like a string 
I'm plucking. 
Kiss your fevered little brow, 
Pinch your cheeks till you say "ow". 
And I can hardly wait to show you how Guido 
Who won't care if you come to me tired and over-worked? 
I won't, bambino! 
Who know's a therapy to beat what you can get from me? 
I don't! But this will have to be enough for now. 
Guido... Ciao. 
I love you, Guido. 


 P.S. M'acabe d'adonar que les dues darreres entrades estan protagonitzades per l'actriu madrilenya...en el fons li tinc una enveja de por (i de la dolenta)!

dijous, 31 de juliol de 2014

Celestina


Salutacions nocturnes,

Ahir vaig topetar per casualitat amb La Celestina, la pel·lícula de Gerardo Vera. No l'havia vist sencera abans i mentre la visionava, em va despertar el recel cap a la proverbial Romeo and Juliet. Recel perquè si he de quedar-me amb una de les dues, trie l'espanyola i no per cap estima nacional, sinó perquè trobe que resulta molt més propera  i, per què no, realista. Fora dels personatges shakespereans, La Celestina està protagonitzada per una prostituta i l'obra està plena d'un cor de la més baixa classe social.
Puntualitze: adore Shakespeare! L'idolatre! No obstant això, la meua empatia la desperta el personatge amb més dosi d'humanitat, çò és: passió, ignorància, excés, egoisme, etc., i entre la tragèdia anglesa i la castellana, sense dubte és la segona la que s'acosta més.

Més enllà dels rius de tinta que ha fet córrer l'obra de Fernando de Rojas i en els que no podria entrar per la meua mancança de coneixements de tota mena, com a lectora profana, m'encisa la quantitat de reflexions que desenvolupa el fil argumental:

"Ninguno es tan viejo, que no pueda vivir un año ni tan mozo, que hoy no pudiese morir".
"La ajena luz no te hará claro, si la propia no tienes".
"A quien dices tu secreto das tu libertad".
"No es vencido sino el que se cree serlo".
"Del pecado, lo peor es la perseverancia".

El filme és francament recomanable. El vaig gaudir!

A un dels fragments que més m'agraden, Gerardo Vera ha emmarcat la imatge de Melibea sobre un fons blau i tocada amb un vel blanc brodat amb fil d'or que cobreix els seus cabells rossos mentre prega agenollada m'entusiasma, sobretot pel fet que la jove encara conserva la seua virginitat, es troba en oració front a una imatge de la Verge i el plànol remet directament a l'imagineria de la mateixa. A més a més, el citat vel no tornarà a aparèixer un cop s'haja trobat amb Calisto, una metàfora visual més de l'himen femení.
No obstant això, la qüestió més interessant per a mi és que, lluny de representar la innocència de Melibea, Penélope Cruz té uns llavis força sensuals que destaquen en tindre'ls entreoberts. Això junt amb la lluentor dels ulls vidriosos, es limita a anunciar la seua unió amb Calisto, quelcom que l'espectador teòricament ja sap (o almenys, intueix).

Avui simplement vull deixar un dels meus fragments preferits: la trobada entre els amants.

MELIBEA.- La sobrada osadía de tus mensajes me ha forzado a haberte de hablar, señor Calisto. Que habiendo habido de mí la pasada respuesta a tus razones, no sé qué piensas más sacar de mi amor de lo que entonces te mostré. Desvía estos vanos y locos pensamientos de ti, porque mi honra y persona estén sin detrimento de mala sospecha seguras. A esto fue aquí mi venida, a dar concierto en tu despedida y mi reposo. No quieras poner mi fama en la balanza de las lenguas maldicientes.

CALISTO.- A los corazones aparejados con apercibimiento recio contra las adversidades, ninguna puede venir que pase de claro en claro la fuerza de su muro. Pero el triste que, desarmado y sin proveer los engaños y celadas, se vino a meter por las puertas de tu seguridad, cualquiera cosa, que en contrario vea, es razón que me atormente y pase rompiendo todos los almacenes en que la dulce nueva estaba aposentada. ¡Oh malaventurado Calisto! ¡Oh cuán burlado has sido de tus sirvientes! ¡Oh engañosa mujer Celestina! ¡Dejárasme acabar de morir y no tornaras a vivificar mi esperanza, para que tuviese más que gastar el fuego que ya me aqueja! ¿Por qué falsaste la palabra de esta mi señora? ¿Por qué has así dado con tu lengua causa a mi desesperación? ¿A qué me mandaste aquí venir, para que me fuese mostrado el disfavor, el entredicho, la desconfianza, el odio, por la misma boca de ésta que tiene las llaves de mi perdición y gloria? ¡Oh enemiga! ¿Y tú no me dijiste que esta mi señora me era favorable? ¿No me dijiste que de su grado mandaba venir este su cautivo al presente lugar, no para me desterrar nuevamente de su presencia, pero para alzar el destierro, ya por otro su mandamiento puesto ante de ahora? ¿En quién hallaré yo fe? ¿Adónde hay verdad? ¿Quién carece de engaño? ¿Adónde no moran falsarios? ¿Quién es claro enemigo? ¿Quién es verdadero amigo? ¿Dónde no se fabrican traiciones? ¿Quién osó darme tan cruda esperanza de perdición? 

MELIBEA.- Cesen, señor mío, tus verdaderas querellas; que ni mi corazón basta para lo sufrir ni mis ojos para lo disimular. Tú lloras de tristeza, juzgándome cruel; yo lloro de placer, viéndote tan fiel. ¡Oh mi señor y mi bien todo! ¡Cuánto más alegre me fuera poder ver tu faz que oír tu voz! Pero, pues no se puede al presente más hacer, toma la firma y sello de las razones que te envié escritas en la lengua de aquella solícita mensajera. Todo lo que te dijo confirmo, todo lo he por bueno. Limpia, señor, tus ojos, ordena de mí a tu voluntad.

CALISTO.- ¡Oh señora mía, esperanza de mi gloria, descanso y alivio de mi pena, alegría de mi corazón! ¿Qué lengua será bastante para te dar iguales gracias a la sobrada y incomparable merced que en este punto, de tanta congoja para mí, me has querido hacer en querer que un tan flaco y indigno hombre pueda gozar de tu suavísimo amor? Del cual, aunque muy deseoso, siempre me juzgaba indigno, mirando tu grandeza, considerando tu estado, remirando tu perfección, contemplando tu gentileza, acatando mi poco merecer y tu alto merecimiento, tus extremadas gracias, tus loadas y manifiestas virtudes. Pues, ¡oh alto Dios!, ¿cómo te podré ser ingrato, que tan milagrosamente has obrado conmigo tus singulares maravillas? ¡Oh cuántos días antes de ahora pasados me fue venido este pensamiento a mi corazón y por imposible le rechazaba de mi memoria, hasta que ya los rayos ilustrantes de tu muy claro gesto dieron luz en mis ojos, encendieron mi corazón, despertaron mi lengua, extendieron mi merecer, acortaron mi cobardía, destorcieron mi encogimiento, doblaron mis fuerzas, desadormecieron mis pies y manos; finalmente, me dieron tal osadía que me han traído con su mucho poder a este sublimado estado en que ahora me veo, oyendo de grado tu suave voz. La cual, si antes de ahora no conociese y no sintiese tus saludables olores, no podría creer que careciesen de engaño tus palabras. Pero, como soy cierto de tu limpieza de sangre y hechos, me estoy remirando si soy yo Calisto, a quien tanto bien se le hace.

MELIBEA.- Señor Calisto, tu mucho merecer, tus extremadas gracias, tu alto nacimiento han obrado que, después que de ti hube entera noticia, ningún momento de mi corazón te partieses. Y aunque muchos días he pugnado por lo disimular, no he podido tanto que, en tornándome aquella mujer tu dulce nombre a la memoria, no descubriese mi deseo y viniese a este lugar y tiempo, donde te suplico ordenes y dispongas de mi persona según querrás. Las puertas impiden nuestro gozo, las cuales yo maldigo y sus fuertes cerrojos y mis flacas fuerzas, que ni tú estarías quejoso ni yo descontenta.

CALISTO.- ¿Cómo, señora mía, y mandas que consienta a un palo impedir nuestro gozo? Nunca yo pensé que demás de tu voluntad lo pudiera cosa estorbar. ¡Oh molestas y enojosas puertas! Ruego a Dios que tal fuego os abrase como a mí da guerra; que con la tercia parte seríais en un punto quemadas. Pues, por Dios, señora mía, permite que llame a mis criados para que las quiebren.

MELIBEA.- ¿Quieres, amor mío, perderme a mí y dañar mi fama? No sueltes las riendas a la voluntad. La esperanza es cierta, el tiempo breve, cuanto tú ordenares. Y pues tú sientes tu pena sencilla y yo la de entrambos; tú, solo dolor; yo, el tuyo y el mío, conténtate con venir mañana a esta hora por las paredes de mi huerto. Que si ahora quebrases las crueles puertas, aunque al presente no fuésemos sentidos, amanecería en casa de mi padre terrible sospecha de mi yerro. Y pues sabes que tanto mayor es el yerro cuanto mayor es el que yerra, en un punto será por la ciudad publicado.

CALISTO.- ¡Oh mi señora y mi bien todo! ¿Por qué llamas yerro aquello que por los santos de Dios me fue concedido? Rezando hoy ante el altar de la Magdalena, me vino con tu mensaje alegre aquella solícita mujer.



"Es un fuego escondido, una agradable llaga, un sabroso veneno, una dulce amargura, una deleitable dolencia, un alegre tormento, una dulce y fiera herida, una blanda muerte".

diumenge, 29 de juny de 2014

Els meus amors platònics



Salutacions,

Tothom ha escoltat algun cop el concepte d'amor platònic. La primera volta que em vaig trobar amb aquesta idea fou quan una amiga em va explicar que s'havia enamorat "platònicament" del porter de futbol Cañizares en veure'l plorant després de la pèrdua de la Champions contra el Bayern. Em va deixar bocabadada.
L'amor platònic, òbviament derivat de les teories de Plató, és un tipus d'amor caracteritzat per la seua manca de sexualitat. És sovint un amor idealitzat, impossible o romàntic, que no arriba a la parella rea. Per al filòsof, l'amor era una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belles tot el món podia copsar la idea abstracta de bellesa, una de les més altes jeràrquicament al món intel·ligible, i així arribar al saber. Diu a El Banquet:

"A continuació ha de considerar més valuosa la bellesa de les ànimes que la del cos, de manera que si algú és virtuós de l'ànima, encara que tingui un escàs esplendor, li ha de ser suficient per estimar-lo, cuidar-lo, engendrar i cercar raonaments que puguen millorar els joves, perquè siga obligat, una vegada més, a contemplar la bellesa que resideix en les normes de conducta i a reconèixer que tot el bell està emparentat amb si mateix, i consideri d'aquesta manera la bellesa del cos com una cosa insignificant".

Diuen que l'amor platònic és més freqüent a l'adolescència però a títol personal, trobe que és una ximpleria.
Els meus amors platònics tenen la seua gràcia perquè sempre han estat personatges. M'explique. Ni actors, ni cantants, ni coneguts, ni demés històries: personatges. Jo no em vaig enamorar platònicament de Johnny Depp sinó de Jack Sparrow, ni de Jonathan Rhys Meyers sinó del seu Enric VIII (puntualitze: primera temporada).

Malgrat deixar-me algun de segur, els meus amors platònics han estat:

-Jareth (David Bowie a Labyrinth)
-Etienne Boisset (Guillaume Canet a Vidocq)
-Jack Sparrow (Johnny Depp a Pirates of Caribbean)
-Jan Vermeer (Colin Firth a The girl with a pearl earring)
-Enric VIII (Jonathan Rhys Meyers a The Tudors)
-Hank Moody (David Duchovny a Californication)
-Thomas Culpeper (Torrance Coombs a The Tudors)
-Walter Klemmer (Benoît Magimel a The pianist)
-Theon Greyjoy (Alfie Allen a Game of Thrones, ja sé que és molt patètic)
-Sherlock (Benedict Cumberbatch a Sherlock)

Avui, quan he fet el repàs de la llista dels meus amors platònics, m'he adonat que tenen quelcom en comú: o bé són personatges dolents dignes de menyspreu o bé són bergants als que poc els importa el que hi ha més enllà de la idea de l'atracció. No havia caigut fins ara.

El primer personatge del que em vaig enamorar platònicament (i perdudament) fou Jareth, l'antagonista de Laberynth. Fou exactament als 12 anys i recorde que vaig estar penjada del rei dels goblins durant mesos. Sense dubte m'atreia la idea de que el dolent tinguera certa debilitat per la protagonista malgrat tot el poder que ostenta, sobretot tenint en compte que Sarah (Jennifer Connelly) és una cria al seu costat. Arrogant, prepotent, cruel i ambiciós. Em va fascinar. La diferència d'edat és quelcom que no vaig reparar al seu moment però ara m'adone i trobe que és digne d'anàlisi. La relació que s'estableix entre els dos personatges encara aconsegueix mantindre'm intrigada encara a dia d'avui.

Aquesta escena va quedar gravada a foc en la meua memòria. Esclar jo la vaig veure doblada i recorde com deia: "Témeme, ámame, haz lo que te digo y yo seré tu esclavo"/ "Just fear me, love me, do as I say and I will be your slave".


Veient-la ara vull matisar quelcom: no sé com no em van tirar enrere les malles de Bowie. Cosa terrible on les haja! Per l'amor de Déu! No sé com no acabàrem traumatitzats!

Ací deixe dues escenes més que m'encisen de la pel·lícula:

 

dilluns, 23 de juny de 2014

Els meus noms



Salutacions molt molt mandrosils,

Avui estic especialment desficiosa (com a la fotografia que em vaig fer a la nova biblioteca de Sueca mentre treballava). He d'acabar una part d'un treball i ganes, el que se'n diu ganes, en tinc ben poques. I ací està la bona qüestió: quan més feina i menys temps, entrada que va al bloc. Malgrat tot, no és gaire llarga no elaborada.
Enguany ha estat un curs ben particular i, entre totes les coses que puc treure, em quede amb la quantitat de títols nobiliaris sense reconèixer que m'han donat i que mai m'havien dit. De segur que algun em deixe però ja els posaré conforme em vinguen al cap.

1. Bicho delicioso
2. Mechero
3. Arma letal
4. Buena (jure que em digueren açò com a "bona persona", no estic gens d'acord però em va arribar)
5. Pequeña
6. Kalo
7. Kalín
8. La que no vino a la cena (eixe nom el vaig tindre durant dos mesos fins que ens vam conèixer la xica a la que suposadament anava a trobar a un sopar i jo)
9. Salvatge
10. Miss ataques
11. Demonio
12. Doña histérica
13. Animal de bellota (aquest no és d'enguany però LaiO sap que em va arribar al cor quan m'ho va dir a una classe de Comunicació Audiovisual)
14. Aviadora
15. Revolucionària
16. Gos verd ("Contan-te a tu conec a 4 gossos verds", foren les paraules textuals)
17. Danae
18. La del Tirant de Laertes
19. La jueza Alaya
20. Innocent (aquest és el més gràcia m'ha fet de tots)
21. Nimue
22. Guinevere
23. Dragón encantador
24. Pequeña ingenua
25. Mina Harker
26. Barbie
27. Maléfica
28. Salmonete
29. T. de W. (només les inicials)
30. La musa de l'Averno
31. I el que més m'agrada de tots i que al meu oncle Carles sempre li agrada recordar: Ignorant.

Bon vespre!

P.S. Ara de nit he recordat les coses que m'han dit enguany i que PER RES DEL MÓN m'havera esperat escoltar mai (ni per les persones en qüestió ni dirigides cap a mi)!

1. Qué flaca estás
2. Mi media Teresa
3. Estàs consumida
4. Si t'aprimes més de perfil no se't veurà
5. ¡Come!
6. No t'aprimes més!
7. Estàs malalta?
8. Estàs malalta.

Estes dues últimes no estan repetides ja que la primera persona pensava que estava malalta i l'altra ho donà per suposat.

Bona nit!


dissabte, 14 de juny de 2014

Nymph()maniac




Joe: "They said that love was the secret ingredient in sex, but for me, love was just lust with jealousy added; everything else was total nonsense. For every hundred crimes committed in the name of love, only one is committed in the name of sex".



 

dilluns, 2 de juny de 2014

4 anys



Salutacions mandrosils!

Avui Les deixalles de l'arnadí fa 4 anys però, trencant amb la tradició de posar una imatge de Fantasy he optat per escollir una il·lustració de Forges en relació a l'esdeveniment històric que ha tingut lloc aquest matí a l'estat espanyol.
Ahi va la corona volant. Potser a un cap, potser passarà pel damunt? El que resulta impossible és obviar un succés d'esta magnitud a un país que es troba en un moment tan convuls com és el nostre.

Que tingueu una bona setmana!

diumenge, 25 de maig de 2014

Cicatrius



M’agraden les cicatrius. No sabria si dir si m’encisen. Sé que no m’encanten, però no tinc cap dubte que m’agraden. 
Les arrugues són les empremtes del temps; les dureses, els testimonis de la constància però les cicatrius són els solcs de l’experiència. Trobar en la pell la marca del que ha estat la carn oberta i marcida, saber que romandrà per sempre en el cos d’una persona augmenta, si cap, l’atractiu que pot tindre vers a mi. Les escrute atentament i m’interrogue sobre el seu origen. Un cos sense marques és un paper en blanc que tard o d’hora es veurà marcat; ni tan sols el marbre roman impertorbable. 
L’actriu italiana Anna Magnani, deia cada cop que l’havien de maquillar: “Per favor, deixa totes les arrugues, no em lleves ni una, he trigat tota una vida a aconseguir-les”. I un home desaparegut al que vaig tindre molta estima em va ensenyar les seues cicatrius, resultat d’una operació al colon. Mentre jo contemplava aquells solcs puntuals, ell em va dir: “Podríem llevar-me-les però formen part de mi. Per què les he de voler llevar? És quelcom que m’ha passat”. 
Jo tinc una sola cicatriu. Es troba al rabet de l’ull dret. És una marca fina i gaire escandalosa. Malgrat tot, és el record d’un matí a Lisboa. Tenia 5 anys i era l’estiu de 1994. Els meus pares ens deixàrem a ma germana, tres anys major que jo, i a mi als gronxadors del càmping al qual dormíem mentre ells anaven a per quelcom a la tenda de campanya. Mentre la meua ella es deixava endur, com qualsevol xiqueta racional, avant i enrere, jo vaig decidir fer una variació del joc. Em vaig deixar caure sobre el ventre damunt del gronxador i vaig girar cap a la dreta en direcció on la meua germana es gronxava. En la seua trajectòria hi havia una branca al fang així que em vaig capficar en intentar agafar-lo avançant quan ella lliscava endavant o enrere. Quelcom en els temps, variacions de la velocitat i el ritme i altres històries bàsiques de la física i la lògica que em manca, féu que coincidirem en la trajectòria rebent el meu ull un fort colp que féu brollar una escandalosa font de sang. Bé, ja sabem que la sang és escandalosa. 
Podria haver-me trencat el nas. Podria haver perdut l’ull. El colp podria haver caigut en un mal punt del crani i haver tingut conseqüències més dramàtiques. Però no va passar res d’això. Ara tinc una marca en el rostre que em du els records més clars de tot aquell viatge. Gairebé és imperceptible, és com un tall fi que esquinça més l’ull. M’agrada la meua cicatriu, em recorda la ximplesa infantil i la ignorància adulta, quelcom que roman com una reminiscència de la primera. 
Simplement, m’agraden les cicatrius.

dimarts, 13 de maig de 2014

Go to G(orgasm)




Tres membres d'ADAM, grup de música electrònica holandès, va debutar amb un nou videoclip, el 7 de maig per el seu tema "Go to Go." La seva música minimalista és coneguda pels seus clímax transcendentals, i reflectir l'acumulació gradual intrínseca a el seu so, les companyes de la banda van decidir filmar-se a si mateixes de manera similar treballant el seu camí fins a l'orgasme usant vibradors (que no es mostren a la cambra). Si escolteu amb atenció, es pot escoltar un brunzit suau en el fons que emana dels vibradors.

Divertit i publicitari, com a poc!

dimecres, 16 d’abril de 2014

Estellés



"M' expliques, tu, com t' ho apanyes,sola, 
tot preservant virginitat de sucre, 
quan no pots més i els crepuscles et cremen: 
maniobrant expertament i dòcil, 
aquelles nits que cremen els llençols 
i et crema el llit com si fos dins un forn. 
Tot el secret roman,sol,en el clítoris;
 i amb dit suau,amb la punta del dit,
 l'has d' oprimir,però tampoc massa,
 i has de fregar,lentament i amorosa. 
Arribaràs, tot seguit, a l'orgasme.''

I segueix: 

" 'Mira, és així' i vas obrir les cames,
vas descordar el pantaló, i obrires 
el dolç secret amb plena indeferència. 
Havent untat, a la boca, el teu dit, 
te'l vas ficar al sexe,iniciant 
l'artesanal exercici,amb gran cura." 

 I diu també Estellés: 

"M´has masturbat amb la dreta i l' esquerra, 
i no sé jo com diré amb quina mà
 he sentit més plaer que em donaves. 
Oh plet tan dolç o doble experiència, 
cosa d' amor o de breu epigrama, 
¿qui sabrà dir quin fou el resultat? 
Mire, i no hi veig res mes que unes taques llargues." 

''Eficient,delicada,dolcíssima, 
ha estat la mà,descapollant-me,tèbia, 
càlidament treballant amb la llengua, 
fent-me sentir aquell delit extrem, 
mereixedor de la glopada unànime: 
mai no podré oblidar aquest dia. 
M' has enramat de besades molt grates, 
fent-me vessar engrunes seminals.''


(Burjassot, Horta Nord, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993)

Il·lustració per a Les Diaboliques, de Félicien Rops

dimecres, 26 de març de 2014

The Grand Budapest Hotel



Bona nit rat-penada!

Fa una hora escassa he tornat del cinema! He anat a veure The Grand Budapest Hotel i, com que sóc de la mitja banda de la humanitat a la que li agrada el cinema de Wes Anderson, ho he passat divinament. No puc més que recomanar-la: gran repartiment, interessant caracterització, magnífica fotografia, genial banda sonora, fascinant direcció d'art i un considerable etcètera.  
No vaig a aturar-me a fer una ressenya ni res paregut! Sols la recomane i vos deixe un encisador vídeo que mostra com fer els Courtesans au chocolat que surten a la pel·lícula...gaudiu-los!


Dolços somnis...

dimecres, 12 de març de 2014

Darcy the flying hedgehog


Bona vesprada!

Visitant la setmana passada Muy Molón vaig descobrir un post sobre un curiós compte d'Instagram Darcy the flying hedgehog. Es tracta de l'eriçona
Darcy, companyi a de Shota Tsukamoto, la qual es ca dedicar durant quatre anys a fotografiar-lo i compartir les imatges al compte d'Instagram dedicat a l'animalet. Malauradament, Darcy va morir el passat mes de febrer i Shota ha decidit editar un llibre encisador amb les fotografies per a recordar-lo (que podeu comprar ací). Són fotografies adorables (no tenen millor qualificatiu) i personalment aconsegueixen inspirar en mi una tendresa que només els animals poden aconseguir.



Que tingueu bon dia!

P.S. Malgrat que no visite el bloc, dedique este post al meu professor d'anglès, que sé que li encisen els eriçons!

Si voleu veure més fotografies de Darcy (vos ho recomane perquè són molt divertides), piqueu avall!


diumenge, 16 de febrer de 2014

La partitura de l'Infern



Bona nit mandrosil! 

Com que aquesta notícia no podia deixar d'aparèixer al bloc però, com que estic de feina fins al coll, he pres part del text del diari La vanguardia per a poder plasmar el que a mi em sembla, una emocionat i entranyable notícia del món de l'Art.

Una blocaire i el seu company han rescatat una melodia oculta en el famós tríptic del Bosco El Jardí de les delícies, pintat entorn de l'any 1500, i que s'exposa al Museu del Prado de Madrid traslladant a notació moderna la partitura que apareix en el panell dret (L'infern) i que està escrita al cul d'un dels homes castigats per Satanàs.
Així ho explica l'autora del descobriment, graduada en una doble titulació de música i informàtica per la Universitat Cristiana d'Oklahoma: "Luke i jo estàvem observant El Jardí de les Delícies del Bosco i vam descobrir, per al nostre goig, la música escrita a la part posterior d'un dels molts habitants torturats del panell de la dreta de la pintura, que pretén representar l'infern". Segons explica ella mateixa, tots dos es van posar mans a l'obra en transcriure les notes a un pentagrama actual, "suposant -afegeix - que la segona línia està en to de Do, que és l'habitual en els cants de l'època".

El resultat és una melodia inquietant que ella mateixa ha gravat en una versió de piano i pujat posteriorment a la xarxa. "És literalment una 'cançó del cul ' de més de 600 anys, des de l'infern ", fa broma . 
Encara que de forma lúdica i sense cap pretensió, potser aquests dos estudiants hagin tret a la llum un dels secrets ben guardats del misteriós tríptic del pintor holandès del segle XVI , que sempre ha estat objecte de debat entre molts historiadors de l'art. O potser tot sol es quede en anècdota. De fet, l'Infern, el tètric panell en el qual apareix la partitur , també és conegut com L'infern musical, ja que es poden observar molts instruments de l'època transformats en eines de tortura. Sembla que El Bosco va voler associar la música al pecat o la tortura encara que es desconeix el per què. Gràcies a aquests estudiants nord-americans, almenys ja podem donar ales a la nostra imaginació i posar banda sonora a la tortura de cinc-cents anys enrere.

Després de publicar aquest article, el lector Santiago Quesada va apuntar a aquesta redacció que els estudiants d'Oklahoma no són els únics que s'han inspirat en aquesta curiosa partitura. Atrium Musicae de Madrid, el conjunt de música antiga de la família Paniagua que va desenvolupar bona part de la seva carrera en els anys setanta, va publicar el 1978 'Codex Glvteo', publicat per Hispavox i, pel que sembla, mai reeditat en format digital. La portada del disc era el detall del quadre que il·lustra aquest article i el grup el va dividir en dues parts: natja I i natja II. El resultat és una interessant recuperació de música medieval i renaixentista espanyola amb tocs contemporanis i ple, és clar, d'humor .


dimarts, 28 de gener de 2014

Wer ist schon perfekt?


"Allò sublim, commou, la bellesa, encanta", diu Kant en l'assaig El bell i el sublim. L'expressió de l'home , dominat pel sentiment del sublim, és seriosa, de vegades fixa i sorpresa. Allò sublim presenta al seu torn diferents caràcters. De vegades l'acompanya cert terror o també malenconia, en alguns casos merament una sorpresa tranquil, i en altres un sentiment de bellesa plasmada en la disposició general sublim. Al primer, Kant va denominar com el sublim terrorífic, al segon el noble, i a l'últim allò magnífic.

El sentiment del bell degenera quan en ell falta per complet el noble, i llavors se li denomina frívol. Maniquís sense una cama o amb escoliosi provoquen mirades de sorpresa entre els s'aturen davant les vidrieres del carrer Bahnhofstrasse, a Zuric, Suïssa. Amb l'objectiu de provocar la reflexió sobre l'acceptació de les persones amb discapacitat, aquests maniquins als quals els falta una extremitat a causa de malalties dels ossos, o que tenen una columna de format incorrecte, llueixen peces de moda com ho fan els maniquís "perfectes". L'enregistrament forma part de la campanya ideada per Pro Infirmis, una organització per a persones amb discapacitat , que es titula "Perquè, ¿qui és perfecte ?".

El seu director, Alain Gsponer, va capturar la campanya com un curtmetratge que es va difondre el passat 3 de desembre a raó del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. A més del vídeo, es van reproduir, a mida natura, els cossos de cinc discapacitats de Suïssa: la Miss Handicap 2010, Jasmin Rechsteiner; el locutor de ràdio i crític de cinema, Alex Oberholzer; l'atleta Urs Kolly, la blogger Nadja Schmid i el actor Erwin Aljuki .

"Sovint perseguim ideals en lloc d'acceptar la vida en tota la seva diversitat. Pro Infirmis s'esforça especialment per a l'acceptació de la discapacitat i la inclusió de les persones amb discapacitat", va dir Mark Zumbühl , membre de la Junta Executiva Pro Infirmis. "Perquè, qui és perfecte? Acosta't .", té l'objectiu de provocar la reflexió sobre l'acceptació de les persones amb discapacitat .




Font: http://culturacolectiva.com/

dilluns, 20 de gener de 2014

The Mast Brothers



The Mast Brothers és una casa de xocolate formada per dos germans apassionats pel seu ofici.

La vida d'un marí és un lliurat a la passió pels viatges, la recerca de l'aventura, creuant horitzons invisibles per assegurar només els béns preciosos que ha de portar de tornada al seu port d'origen. Aquest mateix amor per l'aventura i la curiositat defineix la germanor de Rick i Michael Mast. Ells comparteixen un esperit ferotgement independent, saltant cap al desconegut i confiant que van a trobar la resposta a través de la resistència i la dedicació al seu ofici. Van començar el seu viatge al seu apartament, utilitzant una màquina casolana per processar els grans de cacau. Amb el temps que conreaven la seva creació, el proveïment dels grans viatgen des de Madagascar, Veneçuela, la República Dominicana i Equador. Cada barra està feta a mà amb increïble reverència. Cada barra ofereix el seu pròpia història de sabors i no hi ha dues exactament iguals.

Font: http://www.thescoutmag.com/



dimecres, 1 de gener de 2014

Feliç 2014



No he estat mai per felicitar l'any nou a Les deixalles de l'arnadí. No obstant això, un dels meus il·lustradors preferits, Benjamin Lacombe, ha fet una targeta massa encisadora com per a privar-vos d'ella! Així doncs...

FELIÇ ANY NOU!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...