diumenge, 25 de maig de 2014

Cicatrius



M’agraden les cicatrius. No sabria si dir si m’encisen. Sé que no m’encanten, però no tinc cap dubte que m’agraden. 
Les arrugues són les empremtes del temps; les dureses, els testimonis de la constància però les cicatrius són els solcs de l’experiència. Trobar en la pell la marca del que ha estat la carn oberta i marcida, saber que romandrà per sempre en el cos d’una persona augmenta, si cap, l’atractiu que pot tindre vers a mi. Les escrute atentament i m’interrogue sobre el seu origen. Un cos sense marques és un paper en blanc que tard o d’hora es veurà marcat; ni tan sols el marbre roman impertorbable. 
L’actriu italiana Anna Magnani, deia cada cop que l’havien de maquillar: “Per favor, deixa totes les arrugues, no em lleves ni una, he trigat tota una vida a aconseguir-les”. I un home desaparegut al que vaig tindre molta estima em va ensenyar les seues cicatrius, resultat d’una operació al colon. Mentre jo contemplava aquells solcs puntuals, ell em va dir: “Podríem llevar-me-les però formen part de mi. Per què les he de voler llevar? És quelcom que m’ha passat”. 
Jo tinc una sola cicatriu. Es troba al rabet de l’ull dret. És una marca fina i gaire escandalosa. Malgrat tot, és el record d’un matí a Lisboa. Tenia 5 anys i era l’estiu de 1994. Els meus pares ens deixàrem a ma germana, tres anys major que jo, i a mi als gronxadors del càmping al qual dormíem mentre ells anaven a per quelcom a la tenda de campanya. Mentre la meua ella es deixava endur, com qualsevol xiqueta racional, avant i enrere, jo vaig decidir fer una variació del joc. Em vaig deixar caure sobre el ventre damunt del gronxador i vaig girar cap a la dreta en direcció on la meua germana es gronxava. En la seua trajectòria hi havia una branca al fang així que em vaig capficar en intentar agafar-lo avançant quan ella lliscava endavant o enrere. Quelcom en els temps, variacions de la velocitat i el ritme i altres històries bàsiques de la física i la lògica que em manca, féu que coincidirem en la trajectòria rebent el meu ull un fort colp que féu brollar una escandalosa font de sang. Bé, ja sabem que la sang és escandalosa. 
Podria haver-me trencat el nas. Podria haver perdut l’ull. El colp podria haver caigut en un mal punt del crani i haver tingut conseqüències més dramàtiques. Però no va passar res d’això. Ara tinc una marca en el rostre que em du els records més clars de tot aquell viatge. Gairebé és imperceptible, és com un tall fi que esquinça més l’ull. M’agrada la meua cicatriu, em recorda la ximplesa infantil i la ignorància adulta, quelcom que roman com una reminiscència de la primera. 
Simplement, m’agraden les cicatrius.

6 comentaris:

  1. Gran pensament. M'agrada.

    ResponElimina
  2. Les cicatrius són com àncores. Ens lliguen al passat per sempre més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et diré més Alyebard, les cicatrius ens lliguen al passat però no sols les pròpies.
      M'encanta saber de tu! ;)

      Elimina
  3. amb lo sobre-protegits que estan avui en dia els nens, costarà trobar adults amb cicatrius, abans els gronxadors eren tots de ferro i no passava res! Res molt greu vull dir ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaja, bon matís aquest últim! Sí, ara està l'entorn tan sobre-protegit que, fins i tot, han crescut les al·lèrgies...ni fang, ni jocs al carrer, ni a les muntanyes.

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...